Publicitat
Esports

Pau Cunill, del Vallès a la final de l’EHL

El lateral de l'Atlètic Pau Cunill.
Publicitat

Té 21 anys. Va començar la temporada al Vallès i es va doctorar classificant amb els seus penals l’Atlètic per a la final de l’EHL. Pau Cunill no oblidarà mai aquests dos partits. Tot i la plata i els elogis, segueix tocant de peus a terra. Vol continuar a Can Salas i només pensa a guanyar la lliga.

Com està vivint tota la voràgine del subcampionat europeu, del que vostè en va ser un dels principals protagonistes?
Amb molta emoció, però també amb força pressió. No sempre es pot tenir l’oportunitat de jugar una final d’una Copa d’Europa. Va ser un cúmul d’emocions, tant de bones com de dolentes. Hi va haver nervis, però també molta il·lusió. El millor ha estat el caliu de la gent del club. Va ser una felicitat immensa.

El Bloemendaal era favorit i va ser campió. Imagino que amb el pas del temps aquesta medalla de plata anirà guanyant valor.
Sí. Ara mateix pensem que va ser una llàstima no tornar amb l’or. Segur que amb perspectiva s’acabarà valorant més aquesta plata. Vam tornar amb un gust amarg. El resultat va acabar sent injust per tot el treball que vam fer.

Com va viure la seva primera experiència internacional amb el seu club de tota la vida?
Amb molta il·lusió. Jo i el meu germà Pepe som molt friquis del hockey. De petits ens ho miràvem absolutament tot. A l’hotel, vèiem passar jugadors famosos d’altres equips, com Florian Fuch o Arthur van Doren, del Bloemendaal. Ens miràvem pensant que eren reals i que jugaríem contra ells. Són gent que has vist sempre de lluny i ara et toca marcar-lo al camp.

Va sentir molta diferència entre el ritme de joc de l’EHL i la lliga espanyola?
A semifinals, amb l’Uhlenhorst no vaig notar massa diferència. Mouen molt bé la bola, però físicament no eren tan superiors a nosaltres. Però amb el Bloemendaal sí. Eren molt grossos, molt ràpids, molt forts. Són cossos molt treballats. No només són grossos, sinó també ràpids, explosius, molt coordinats i tècniques. Són atletes gairebé perfectes.

I això no passa aquí.
No. Però no és una cosa que no es pugui aconseguir. Si tinguéssim més cultura física podríem arribar al seu nivell. Aquests jugadors no han nascut així. És una cosa que han treballat.

Imagino que seria especial compartir aquesta experiència amb el seu germà.
Ho vam viure molt intensament. Quan vam passar a semifinals ens vam abraçar. Ens va saber molt greu a tots dos que ell tornés a recaure a la semifinal i no poguéssim jugar junts la final. Aquesta temporada gairebé no hem pogut coincidir a l’equip. Hem jugat moltes vegades junts en categories inferiors i sabem el que és guanyar coses junts.

Vostè va començar la temporada al Vallès i ara és subcampió d’Europa i tothom parla del seu penal.
Sí. Les coses van venir així. Quan el meu germà Pepe es va lesionar vaig pujar al primer equip i ja m’hi he quedat. Després de Nadal vaig quedar-me ja a la primera plantilla, tot i que ja hi havia debutat.

Publicitat

Vostè va debutar amb el primer equip de l’Atlètic el 8 de novembre de l’any passat amb el Jolaseta i va
marcar el primer gol del partit. En porta ja 11 a la lliga.

Sí. Les coses van donar-se així. En categories inferiors ja llançava penals, però quan vaig arribar a sénior vaig perfeccionar el meu llançament arrossegat. Gran part del mèrit és de Xavi Ribas, amb qui treballem moltíssim el penal. Tenim moltíssimes jugades assajades i ell ens ensenya fins al darrer detall.

Hi ha molta diferència entre la Divisió d’Honor “B” i la Divisió d’Honor?
A la majoria de partits no massa, la veritat. No hi ha una diferència abismal, però a la Divisió d’Honor es juga molt més ràpid. Sí que és cert que ara em trobo amb jugadors internacionals, de molt talent, que són gairebé professionals.

Vostè és un especialista del penalcórner, però li agrada també participar del joc.
Sí. Soc la mena de jugador que no es complica. M’agrada parar i passar, fer-ho fàcil. Intento fer bé les coses que sé fer. Fa molts anys que jugo de lateral esquerre i m’hi trobo molt còmode. També he jugat de central o de lliure.

Parlava abans que els holandesos estan molt forts. Vostè, déu-n’hido, també!
La veritat és que sempre m’ha agradat cuidar-me per estar bé i donar el millor de mi. Em preparo bé i també cuido l’alimentació. M’agrada sempre estar bé. Si vols rendir a un bon nivell, has de ser constant.

A quina velocitat anava el penal que va suposar el passi a la final a Amstelveen?
Anava molt fort. Suposo que rondaria els 116 quilòmetres per hora, que és la mitjana de llançaments dels meus penals.

No em digui que ho calculen!
Sí. Un dels tècnics és molt fanàtic i de tant en tant ho mesura. El meu rècord són 121 quilòmetres per hora. Qui tira més fort del món és l’argentí Gonzalo Peillat, amb 145. És un dels meus referents, juntament amb Alexander Hendricks.

A la darrera “final four” va marcar 3 dels 6 penals que va tenir. Una mitjana espectacular, del 50%. Com ho recorda?
Ho teníem tot molt assajat. Recordo especialment la decepció de quan vam encaixar el 2 a 2. Jo pensava ja en els “shoot-outs”, però l’àrbitre va demanar revisió i va veure que hi havia uns peus.

I li va tocar llançar-lo. Què li va passar pel cap en aquell moment?
Va ser pura intuïció. El primer li vaig llançar arran de pal. Sabíem que el porter tenia problemes al costat de l’stick i vaig tirar per baix. Llavors va arribar la bogeria. És un moment que mai no oblidaré.

Publicitat
Pau Cunill, del Vallès a la final de l’EHL
To Top