Publicitat
Cultura i Espectacles

Una “Coppèlia” amb mirada actual

Una escena del ballet "Coppélia" interpretat pels ballarins del Par en Dansa.
Publicitat

L’art, en tots els vessants, però sobretot en literatura té moltes obres que parlen de com un ésser humà crea una criatura feta a mida com si fos una joguina per complir desigs. En dansa, hi ha ballets que parlen d’aquesta realitat/ficció, com “Coppélia”, coreografiat per Arthur Saint-León a partir d’un llibret de Charles Nuitter basat en el conte de Hoffmann titulat “L’home de sorra”. “Coppélia” parla d’un artesà que vol fer una juguesca a una parella jove de camperols que estan molt enamorats per veure si cauen en el parany. L’artesà, doncs, crea una nina jove i bonica que, posada en escena, recobra vida real fins al punt que el xicot promès en queda seduït i es qüestiona la relació. El xicot es llença a l’aventura, però constata a la fi el seu autoengany i desengany.

El coreògraf Miquel G. Font, del Programa d’Alt Rendiment en Dansa (PAR) va triar aquest ballet com a nova producció artística i els ballarins van fer l’estrena aquest diumenge al Centre Cultural de Terrassa amb força èxit. Font, com ja va avançar en les hores prèvies, ha fet una mirada actual de la “Coppélia”, estrenada l’any 1870 a París. El coreògraf ha anat cap a l’essència del missatge i ha considerat que aquest pla de realitat/ficció en les relacions d’amistat i d’amor tenen correspondència avui dia en les xarxes socials. Diguem que l’artesà podria ser ara el creador d’aplicacions com Tinder o altres i que els seus usuaris entren en contacte sense saber del cert qui és el seu interlocutor.

Publicitat

El preàmbul és llarg, però la nova “Coppélia” de Font demana context per comprendre el relat de dansa. En aquesta versió lliure, la història té so i olor de mar perquè està ambientada en un poble marítim i perquè hi ha joves que s’escapen fora de l’escenari per jugar amb el mòbil. I de l’escena costumista i expressionista, que ens toca de prop, passen a la fictícia, on nois i noies apareixen amb el rostre cobert amagant la seva identitat qui sap si perquè n’han explicat un altre al xat.

Dos miralls
En aquesta “Coppélia” hi ha dues pantalles de mirall i també dos estils de dansa. A la vora del mar, els i les joves s’acosten, flirtegen, s’enamoren, però de manera oberta i innocent. A la foscor, tot sembla tenir un aire més seductor i enigmàtic. El conjunt de ballarins del PAR van executar aquesta realitat i ficció, atrevida, amb molta bona nota, especialment en el fragment més conceptual on la dansa és més lliure, amb moviments molt enèrgics i rítmics i, expressant l’afinitat i el rebuig cap a l’altre. Van casar les dues pantalles perquè de fet una cosa és jugar la gallineta cega davant d’un mar idíl·lic i l’altra cosa és fer-ho que no et veu ningú i en penombra.
Per això, la primera part, és una dansa que barreja el clàssic amb la tradició (d’aquí els rems que porten els ballarins) i la teatralització. La segona és una dansa contemporània que demana i exigeix als ballarins molta expressió del cos per comunicar sentiments.

Publicitat
To Top