Bartolomé Serrano, campió d'Espanya de mitja marató l'any 1997, té 52 anys.

L'atleta Bartolomé Serrano persegueix un lladre i recupera un mòbil robat 

17.03.2021 | 04:00

Pascual Duarte, narrador i protagonista de la descarnada obra de Camilo José Cela, s'autoexculpava dels seus abusos vitals en els primers passatges de la cèlebre novel·la de postguerra. Ell no era dolent, deia. Bartolomé Serrano interromp a cada moment el seu relat per, de la mateixa manera però exculpant a un altre, deixar caure que aquell noi no és dolent, no pot ser-ho. Aquell noi és el noi que el dimecres passat va robar un telèfon mòbil a una noia i va sortir corrents, i va tenir la mala fortuna que el perseguís Bartolomé, i que Bartolomé és atleta, un dels més coneguts i rellevants de la història de Terrassa. I Bartolomé va atrapar el lladre i aquell noi, que segurament "no és dolent", es va veure obligat a donar-li el mòbil. Estava desfonat.

Serrano parla amb humilitat. Té 52 anys acabats de complir. Aquest veí de Poble Nou-Zona Esportiva va ser campió d'Espanya de mitja marató en 1997, va participar en cinc campionats mundials, va ser novè en la marató d'Atenes de 1996, el van convocar per als Jocs Olímpics d'Atlanta i va guanyar la primera edició de la Mitja Marató de Terrassa en el 2000. Està retirat de l'alta competició des de 1998 per culpa d'una fatiga muscular crònica, però encara corre i encara conserva, sobretot, resistència i fons, molt de fons. El dimecres passat, 10 de març, a les 21 hores, es trobava a l'avinguda de l'Abat Marcet. I llavors va veure córrer un jove: "No el tenia vist. Anava ben vestit, portava posada la caputxa d'una jaqueta i la boca tapada amb mascareta. Era alt. No vaig arribar a veure-li la cara. No em va cridar l'atenció".

No va reparar més en els trets del noi. Per què anava a fixar-se en un transeünt més? Menys de deu segons després, va aparèixer per la mateixa vorera, i en el mateix sentit, descendent, una noia. Sanglotava, no demanava ajuda, però sanglotava: "Deia que li havien robat el mòbil. També portava la caputxa. Feia fred. Tenia una veu dolça".

Bartolomé va sentir un gir d'instint que li va guiar a sortir corrents després d'establir la ràpida i real connexió: noi corrents, noia plorant perquè algú li ha arrabassat el telèfon, el noi és el lladre: "Vaig arrencar a córrer sense saber cap a on havia anat el xaval, però vaig girar cap a la dreta i va donar la casualitat que ell havia girat també per allà. I vaig veure que tornava a girar per un altre carrer. Estava a uns 150 o 200 metres".

L'atleta va cridar. Notava tensió però al mateix temps va acumular aplom per exigir al tipus aquell que tirés el mòbil, que l'enxamparia, segur. Hi ha una pujada pronunciada, Bartolomé corre, però perd de vista el perseguit. És de nit i s'ha pogut ocultar en algun lloc.

"S'havia amagat sota un cotxe, però jo no el veia. El vaig veure després. Crec que el noi estava desfonat per la carrera en la pujada. Són uns 300 metres. S'havia cansat molt quan vaig arrencar a córrer. Vaig caminar i segurament vaig passar pel seu costat. Un veí gran que anava en el seu cotxe amb la seva dona em va preguntar si l'havia vist. Li vaig demanar que es dirigís cap a la carretera de Rellinars per si el veia ell, perquè jo l'havia perdut. Jo vaig anar en direcció a la riera. Estava caminant quan se'm va apropar la noia, la víctima, em va preguntar alguna cosa, però no li vaig fer cas. Amb un gest amb una mà li vaig dir que callés. Estava atent, nerviós", explica Serrano.

Entre les ombres
L'atleta es dirigeix a una altra cantonada per tallar el pas al lladre per si decideix baixar de nou, i es troba a un altre veí, molt jove, prest a l'ajuda per trobar el fugitiu. L'has vist?, li pregunta el nouvingut. I tots dos estan enraonant quan Bartolomé albira alguna cosa entre les ombres de la nit, fixa la seva atenció i observa el sospitós, que ha sortit del seu cau provisional i es dirigeix cap a la carretera de Rellinars. Està a uns 150 metres. Ja és meu, pensa l'esportista. Deixa anar el mòbil, crida, deixa anar el mòbil, i reprèn la carrera. Així ho explica: "abans d'arribar a la carretera de Rellinars es va rendir. Quan es va girar per mirar-me, jo ja estava a una distància de 25 metres d'ell".

El lladre està parat. És jove, potser no arriba als 25, però no pot més. Aixeca les mans i diu al seu perseguidor: "No sóc un lladre. Ho he fet per menjar". I li demana diners i li deixa clar que li lliurarà el mòbil, que estigui tranquil. Bartolomé li suggereix que no s'acosti, que no vol problemes, qui sap com pot reaccionar aquest individu a la distància d'un braç: "Va ser ell el que es va acostar a mi. L'altre noi, el que em volia ajudar, ja era a prop. El perseguit em va donar el telèfon i va marxar".

L'atleta no portava diners, però està segur que li hagués lliurat alguna cosa al fugitiu en cas de portar efectiu solt. "Has tingut sort que t'he perseguit jo. Has comès un error. Pensa què has fet", li va etzibar.

Cadascun va marxar per una banda. A Bartolomé Serrano el van rebre set o vuit veïns en una cantonada, amb alegria d'aplaudiments. A l'atleta li recorrien pel cos els nervis. Amb 52 anys, diu, no està per a aquests esforços, però ningú no ho diria. Camina amb l'altre noi i pregunta per la víctima. Havia marxat també. Bartolomé va pensar que la noia telefonaria al seu propi mòbil, perquè ell no podia desbloquejar-lo per veure els seus contactes. Però va demanar al seu germà que intentés contactar amb els qui sí que es veien en un compte d'Instagram de manera succinta i ràpida.

El mòbil va estar a casa de Bartolomé durant tot el dijous. A la tarda, a l'atleta, ara massatgista, se li va ocórrer retirar la carcassa de l'aparell i va descobrir, ocults, el DNI de la noia i una targeta de crèdit, un abonament de transport i el carnet d'un gimnàs. Va telefonar a aquest centre esportiu, va explicar el que havia ocorregut i va demanar que algú es posés en contacte amb la clienta perquè li truqués. Però els qui van trucar a Bartolomé Serrano en deu minuts van ser els mossos per fer unes preguntes i instar-li que lliurés el mòbil a la comissaria. Així ho va fer ell a les 7 del matí del divendres.

Al final, la víctima li va enviar un missatge: "Primer em va confessar que creia que jo era el lladre. Després em va donar les gràcies. L'important és que ho tens, li vaig dir jo. Li vaig desitjar sort".

La importància del calçat
Aquell noi no és dolent, no pot ser-ho, algú dolent no actua així, no diu "jo no sóc un lladre". Si vol, s'escapa, o tira el mòbil en la fugida, i no s'atura per parlar amb la persona que l'ha perseguit, reflexiona Bartolomé Serrano, i se li nota en els ulls que sent el que afirma. I sent moltes coses, entre d'altres, l'agraïment a les tres persones que el van ajudar en aquella agitada nit de carreres, "a aquells tres veïns, al matrimoni gran i al jove".

L'atleta té clar que el lladre, "no és dolent" i té clar que la història d'aquella persecució no hagués tingut el mateix final si ell, si Bartolomé Serrano, atleta voluntariós, no hagués calçat sabatilles d'esport aquella nit perquè acabava d'arribar de Barcelona.

Amb els esclops que calça avui en el seu gabinet de massatge no hagués pogut arrencar com va arrencar en aquell esprint que fet i fet va enfonsar les forces i l'ànim del noi que va robar un telèfon i que no sembla dolent.

Noticias relacionadas