Fotogaleria.

Les espelmes de la pandèmia

02.12.2020 | 20:39

Así te habrás de ir, pero cuando acabes/ con la conciencia ya deshilachada,/no ignoras que la vida continúa, que sus fontanas siguen derramándose", escriu el poeta terrassenc Francisco Lucio a "Así, sin ruido", una de les seves millors composicions sobre la mort. En els darrers mesos, sense soroll, el virus de la Covid s'ha emportat terrassencs, no sabem quants, perquè no es fan públiques les dades per població, i molts altres terrassencs s'han trobat amb la pèrdua de familiars i amics, de persones que estimaven o que formaven part del seu paisatge humà i vital de cada dia, amb el dolor, el buit, que tenien víctimes en aquesta guerra contra un enemic invisible que encara no s'ha acabat i no sabem fins quan seguirà colpejant. La vida efectivament segueix vessant inexorablement (també pels que han de conviure amb les pèrdues), ja ho sabem, però el Nadal que tenim a tocar serà diferent, encara en campanya contra la pandèmia, i amb famílies i col·lectius que ja no el podran celebrar un o més d'un dels membres.

Un espai ciutadà i cívic
En aquest Nadal tenyit de tragèdia, i de prevencions per tal que no es faci més grossa i ens sobrepassi de totes totes, hi havia d'haver als carrers de Terrassa un element "en memòria de les víctimes de la Covid-19". Això es llegeix al capdamunt de la sòbria estructura que l'Ajuntament ha instal·lat al punt que el Raval de Montserrat conflueix amb el carrer Cremat, per tal que els ciutadans hi dipositin espelmes de condol. Com "un espai ciutadà i civil de record, un element simbòlic que ens parla de les vides que el virus s'ha emportat, també un homenatge a les persones que ens han deixat en aquests vuit mesos de pandèmia", va dir l'alcalde Jordi Ballart, el dia de l'encesa dels llums nadalencs, de l'esperit en què s'ha muntat aquest memorial. Tothom que vulgui hi pot posar una espelma en record de les víctimes de la Covid. No s'ha de demanar a ningú, ni hi ha cap persona que gestioni l'estructura. Els mateixos ciutadans són els que, de manera espontània, cada dia posen noves espelmes, les ordenen, o en substitueixen alguna si la troben malmesa.

Ahir, el memorial estava gairebé ple d'espelmes. En moltes hi havien paraules, poques però sentides. "!Papi...! 25/03". "Estimal Miquel, descansa en pau". "Mi Maripuri el mejor". "Feliz Navidad Josep". "Recuerdo a nuestros padres de tus hijos, nietos y cuñados". "Para un amigo muy especial. Antonio". En alguns s'hi pot llegir només un nom de pila, o unes inicials, a vegades amb la data de defunció. N'hi havia una amb un fragment de l'evangeli de Sant Joan.

És habitual veure petits grups de gent que es queden mirant les espelmes, o fan fotografies amb el telèfon mòbil. Un d'ells, ahir al matí, era Lluís Bernat. "És una iniciativa molt ben trobada i interessant", ens va comentar. "El fet que estigui en un lloc públic fa que la pugui venir a veure tothom. Ha estat una idea molt encertada." També Lorena Ríos trobava el memorial molt adequat a la situació que vivim, a la pandèmia que patim. "Es molt adequat. I tant! Em sembla que l'Ajuntament ha tingut una bona idea."

Per Joan Rodríguez, el memorial "és una manera de començar a posar noms propis a les fredes xifres de víctimes i contagiats. Això sembla una guerra en què els morts s'amaguen. Els mitjans de comunicació haurien de publicar fotografies de les Ucis dels hospitals, dels malalts, dels cadàvers". En la mateixa línia, Alícia Paz era del parer que, al costat de l'espelma, la gent s'hauria d'atrevir a posar una fotografia de l'ésser estimat víctima de la Covid. "M' agradaria conèixer els seus rostres. I també si han mort en un hospital o una residència, acompanyats o sols, i com han estat els seus darrers dies amb la malaltia."

Dubtes i sentiments
El memorial no té cap rètol amb indicacions, i algunes persones van expressar dubtes sobre el seu funcionament. Un home ens va preguntar si s'havia de pagar per posar-hi una espelma (i és que no). Una senyora manifestà la seva intenció de portar-la demà en homenatge a un sacerdot molt apreciat per ella, traspassat fa dos dies, però d'una malaltia que no tenia res a veure amb la Covid (i també era que no). Unes noies joves es plantejaven encendre les que el vent apagava. Realment eren molts els vianants que, ni que fos un moment, s'aturaven davant del memorial. Després, reprenien el seu camí, fruint "un dia más -¿cuantos te quedan?-/ de la hermosa y terrible/precariedad humana/ con que aún gambeteas por la vida", com escriu Antonio Pérez Roldán, gran poeta terrassenc de la reflexió sobre la "serena, lenta enemiga", molt llegit i sentit en aquests dies malastrucs que semblen engrandir el significat de la seva obra, en una de les peces del llibre "Señales de uno".