Replantejar els models residencials

Replantejar els models residencials

24.07.2020 | 19:35

Les residències de gent gran s'han mantingut en el punt de mira des dels inicis de la pandèmia pel coronavirus SARS-CoV-2. Segons les últimes dades publicades, en les prop de 5.500 residències espanyoles han mort més de 19.000 persones per COVID-19 i símptomes compatibles amb aquesta malaltia, cosa que equival al 69 % del total notificat oficialment pel Ministeri de Sanitat. Però, a més, els qui han sobreviscut s'han sentit doblement exclosos: per haver estat assenyalats com a població de risc i pel fet de viure en una societat edatista. «Durant la crisi sanitària, aquests elements s'han encadenat i han donat lloc a sentiments d'exclusió, a banda del fet que han reforçat estigmes entorn de l'edat i la tecnologia», assenyala Roser Beneito Montagut, professora dels Estudis d'Informàtica, Multimèdia i Telecomunicació de la UOC i investigadora del grup CareNet de la Universitat.

Segons la professora de la UOC, al llarg de la crisi s'ha aplicat una mirada extremament assistencialista sobre les persones grans «que no s'ajusta a l'evidència que tenim amb relació a quina és la seva resposta en altres emergències i desastres. Ser el col·lectiu més vulnerable davant de la pandèmia no vol dir que sigui el grup social que té menys recursos per fer front a una situació crítica. Tenen una experiència vital rellevant i també fan servir les tecnologies -encara que la tecnologia sigui el telèfon, no podem assenyalar-la com a irrellevant pel fet de no ser "nova" -», afirma.

És una de les crítiques principals dels experts: l'exclusió a la qual s'ha sotmès la gent gran durant aquesta pandèmia, també a l'hora de prendre decisions que els afecten. «S'escolta molt poc les persones grans, especialment les que hem assenyalat com a "vulnerables" o en "risc"», assenyalava Daniel López, professor dels Estudis de Psicologia i Ciències de l'Educació de la UOC i també membre del grup de recerca CareNet, en un article publicat a Contexto y Acción (Ctxt). «És evident que estem fent tot el possible per salvar-los la vida, però no els hem preguntat si ells estaven disposats a passar per tot això, com ho estan vivint, fins on pensen que s'hauria d'arribar, com ho hauríem d'haver fet», afegeix López.

com un hospital

Un altre exemple d'aquesta situació en què sembla que es margina cada vegada més la gent gran és la proposta de medicalitzar les residències, que ja ha obtingut llum verda en comunitats com la de Madrid. Una cosa que, en opinió del professor López, no resol el problema. «Si ningú no vol viure en una institució, i menys encara en una que s'assembli a un hospital, per què volem que les persones grans hi visquin? Per què volem convertir casa seva en centres sanitaris?», es pregunta. Comparteix opinió amb Lluvi Farré, investigador predoctoral del grup CareNet de la UOC, que afirma que convertir les residències en una mena d'hospitals «potser podria salvar algunes vides, però una mesura tan desesperada implica molts altres problemes i sobretot planteja una altra pregunta molt seriosa: qui voldria viure aquesta vida?».

Aquest escenari ha centrat el focus públic en una demanda que els professionals del sector reclamen des de fa temps: s'hauria d'haver fet un ajustament del model assistencial en la vellesa, buscant alternatives per a diferents tipus de circumstàncies, ja que no totes les persones grans tenen les mateixes necessitats ni requereixen la mateixa atenció. Però això no ha passat. «Si el que sosté la vida en el dia a dia (habitatge, relacions d'amistat, relacions familiars, suports i atencions) és separat i posat en segon lloc respecte de la salut, podem acabar normalitzant que se sacrifiqui tot això a canvi que et salvin la vida», explica Daniel López, que afegeix que la gent gran el que vol és viure a casa seva, «seguir decidint sobre la seva pròpia vida, i això ha de tenir moltes formes. No vol dir que aquesta persona hagi de viure a la seva casa de tota la vida, però sí que se senti com a casa en el lloc on sigui».

el cohabitatge

Aquest espai d'habitatge és el que admet opcions com el cohabitatge (cohousing) sènior, una de les respostes alternatives a la manera actual d'organitzar i entendre les cures en la vellesa. «Cada un a la seva manera i en formats molt diferents, el que els projectes d'habitatge col·laboratiu autogestionats per persones grans lluiten per aconseguir és que la vellesa no sigui una renúncia, ni tan sols quan arriben la dependència i el deteriorament cognitiu», afirma el professor López.

«El cohousing sènior opera aquí sobretot com un símptoma de canvi que ens parla de noves formes de viure la vellesa, de la necessitat d'imaginar altres possibles escenaris alternatius a les residències o al problema de la soledat no desitjada, i sobretot de com es poden coordinar les cures amb els drets de les persones grans», assenyala Lluvi Farré. L'investigador de la UOC, que participa juntament amb Daniel López en el projecte Movicoma, el primer estudi del moviment d'habitatge col·laboratiu de persones grans a l'Estat espanyol, explica que el cohabitatge sènior permet a les persones planificar la seva vellesa, i que aquesta idea de planificació i previsió és nova.