El David explica que l'esport "em fa sentir bé, alliberat; en cas de no practicar-lo em fa sentir incomplet i molest".
La crisi del coronavirus | Reportatge

Ànimes casolanes

10.07.2020 | 20:07

El 14 de març es va parar tot. Pedro Sánchez compareixia en una urgent roda de premsa per declarar l'estat

d'alarma a Espanya. La raó, una pandèmia de caràcter ja global. La por es va consagrar ràpidament en les llars, i la sortida als carrers es preveia indefinida. El pànic per allò que es desconeixia va generar el buidament de supermercats i farmàcies, confirmant l'alerta estatal i provocant la manca de béns essencials. Els treballadors que es trobaven en els llocs de primera necessitat eren ara una prioritat i, sobretot, unes possibles víctimes. Mentre uns sortien, altres havien de quedar-se a casa, entre ells els treballadors de sectors com el de serveis, els quals van viure una disminució dràstica del seu treball.

Aquesta minoració es va traduir en una acumulació de més de 97.000 expedients de regulació temporal de l'ocupació (ERTO) a tota Catalunya a principis de juny, segons informa el Departament de Treball.

Els més joves també van veure truncada la seva rutina introduint els hàbits d'estudi al teletreball i veient com el seu pla d'estudis i sistema d'avaluació feia un gir de 180º. Aquest teletreball va ser una solució, també, per a aquells comerços i sectors en els que es va intuir que l'activitat laboral podia seguir des de casa. La nova rutina, caracteritzada per llargs períodes d'estada a casa, han estat una bona excusa per a la introspecció íntima i pròpia, que en alguns casos pot haver resultat reveladora. Si una cosa és veritat, és que el confinament ha deixat cents d'històries per explicar, que veuran la llum tard o d'hora, però fins llavors comencem aquesta història a Terrassa.

L'estudiant de primer de batxillerat, l'atleta que combina la seva passió amb el treball, la dona que canvià la seva professió fa uns mesos per passar a formar part de l'equip farmacèutic i, per últim, l'home que treballa a l'hostaleria i ha sofert un ERTO. Tots aquests personatges viuen en conjunt i han compartit, en algun punt de la seva convivència, el rebrot d'emocions i sentiments que estaven ocults, i que l'estat d'alarma els hi ha generat. Aquesta experiència de, almenys, dos mesos de solitud i companyia els guiarà cap a un major coneixement interpersonal, així com del seu propi ser.

Sira Fernández

Amb 16 anys i mig curs per completar, la Sira va haver de deixar l'Institut d'un dia per l'altre: "La tarda del dijous estàvem ja inquiets per si es cancel·laven les classes o no. I va ser aquella mateixa tarda que ens van avisar que no anéssim". En el conjunt de la ciutat més de 36.000 persones escolaritzades han seguit els seus estudis des de casa, entre ells la Sira. "Al principi tot es va complicar, no teníem ni idea de què fer o com seguir el temari. Els professors ens van introduir a les noves plataformes, com Classroom, i per aquest mitjà, i a través de correu, ens manteníem en contacte amb ells", explicava l'estudiant.

Tot el sistema d'avaluació del segon i tercer semestre es va veure truncat, i la resposta tant de professors com de la Generalitat va tardar a arribar. Finalment, el Departament d'Educació va decretar que l'avaluació tindria en compte primer i segon semestre, i que el tercer no podria sinó pujar la nota dels alumnes. La Sira va veure amb bons ulls la mesura imposada: "va ser el més sensat dur a terme aquesta mesura perquè, en el cas contrari, fer el seguiment del curs a través de l'ordinador es feia molt complicat i això, d'alguna manera, ens perjudicaria".

Ella continua en contacte tant amb professors com amb els seus companys gràcies a la tecnologia amb què compta. Aquesta generació d'adolescents ha crescut pràcticament amb un mòbil a la mà, i ara aquest ja forma part de les seves eines de treball: "la veritat és que som molt afortunats per tenir tota mena de mitjans amb els quals poder treballar o comunicar-nos, d'aquesta manera puc parlar amb les meves amigues i ajudar-nos amb els deures". Amb 24 hores al davant estant a casa, algunes de les seves hores, o quasi totes, les passa fent un seguiment de les classes virtuals, però hi ha petits instants en els que es dedica a mirar contingut a la xarxa o a consumir una bona sèrie. "Els primers dies era més fàcil poder tenir temps per als deures i per a mi mateixa, però quan vam entrar en el tercer semestre la quantitat de deures va anar en augment i, a vegades, sentia molta angoixa i pressió per no poder arribar a entregar els treballs", explicava la Sira.

David Fernández

Quasi quatre anys treballant en una de les botigues de la gran multinacional d'esport i sabatilles el va portar a desenvolupar una afició pel calçat de disseny. Aquest treball el compagina amb la que vol que sigui la seva professió, l'atletisme. En David explica que l'esport "em fa sentir bé, alliberat; en cas de no practicar-lo em fa sentir incomplet i molest". Fa uns nou anys, aquest jove de 23 anys començà a sortir a córrer com una forma de fer esport, però aquesta acabà convertint-se en un hàbit i ara, pràcticament cada dia, ha de complir unes rutines que el seu entrenador li facilita. "Amb l'espai amb què compto a la meva habitació i alguns objectes

de casa, com les peses o les cadires, vaig fent els exercicis que marca el míster", relata en David.

El pas cap al confinament li va poder produir algun problema, segons explica ell: "quan van decretar l'estat d'alarma, uns dies abans, un dels meus companys de treball va mostrar els símptomes de la Covid-19, i al principi vaig estar preocupat i espantat per la possibilitat de tenir-lo. Per sort, no va passar res i vaig poder continuar fent vida relativament normal". En el seu cas, l'empresa per a la qual treballa els hi ha organitzat una sèrie de formacions per no perjudicar ni la rutina de treball ni el seu salari. En David va prosseguir amb la seva tasca i va poder dirigir algunes d'aquestes sessions. "El fet d'haver de treballar aquestes formacions em prenia un temps llarg, fet beneficiós perquè els dies que no ho havia de fer les hores passaven molt lentes. Em sentia aclaparat. El meu cap només pensava a sortir a córrer, estar en contacte amb la natura, una de les meves coses preferides quan faig esport". Gràcies a l'establiment de fases per part del Govern, ell va ser un dels primers a poder sortir al carrer.

Carme Egea

A Terrassa, el percentatge d'ocupació que realitza serveis essencials és del 72,1%, segons informa l'INE. Entre aquests llocs de treball es pot trobar l'àmbit sanitari, més concretament, el farmacèutic. Forma part d'aquest grup la Carme, una dona casada i amb tres fills que va deixar enrere la seva feina més recent per

iniciar un nou i desafiant projecte. El fet que aquest inici coincidís amb l'estat d'alarma i una situació mai

viscuda va resultar dur: "hi havia dies en els que ho passava molt malament, tenia molts nervis. No era per la perillositat de la situació, sinó per la quantitat d'informació que hi havia i el poc coneixement que jo tenia en l'àmbit farmacèutic".

Era la primera vegada que la Carme s'enfrontava a una pandèmia i a un treball d'aquesta magnitud, en el qual es trobava en primera línia de foc. Durant les primeres setmanes, i a causa de l'impacte immediat que va tenir sobre el país, la situació es va fer complicada, segons explica la Carme, perquè "la gent venia molt espantada a buscar tot el material sanitari. Era molt estressant". La situació extrema la portà al límit, moltes nits dormint malament o sense ganes de sortir de casa. En aquests contextos, la Carme agraeix el suport i l'ajuda rebuda per part de la seva família: "gràcies a arribar a casa i veure als meus fills, que em rebien feliços i contents, tot l'estrès del treball se'm passava i em trobava millor".

Comptant aquests últims mesos com una part de l'experiència laboral, la Carme ha pogut continuar estudiant i treballant a la farmàcia i conserva la il·lusió del primer dia. .

David Fernández

David forma part d'un dels sectors que s'han vist més afectats per l'estat d'alarma, el sector de l'hostaleria. Tal ha estat l'efecte que ha tingut la pandèmia que s'ha dut a terme ERTO per la manca de treball. Aquests expedients han afectat, només en el territori del Vallès Occidental, a més de 70.000 treballadors, segons dades de l'Idescat. 9.500 han estat el nombre d'expedients imposats.

En David és un dels treballadors al qual l'ha afectat aquesta mesura. "A dia d'avui tinc molta intranquil·litat perquè porto 2 mesos i mig sense cobrar, i això em genera preocupació per les conseqüències que té a casa meva". El seu sou era una part gran que sustentava a la família, i sense ell, el confinament està sent difícil de portar. Intenta ocupar el temps amb diferents activitats, com preparar els menjars o sortir a caminar en les hores corresponents, tot i que el seu cap continua donant voltes a la recerca d'una solució millor a la seva situació.

En els moments on ha trobat una mica de calma ha pogut reflexionar sobre què està passant: "he tingut moments de tot. Des de pensaments positius fins a negatius, he passat per l'alegria, la por i la tristesa un miler de cops. Hi ha cops en els que, com que no s'està en una activitat diària es fa dur i penses en tot". La necessitat d'una rutina que ha mantingut al llarg de 40 anys també és un al·licient per pensar en una imminent tornada a la normalitat: "sobretot trobo a faltar el contacte amb els meus clients, arribar als objectius, preparar la feina per al l'endemàt; principalment aconseguir les metes que em proposo", explicava en David.

Sempre en contacte amb les noves actualitzacions, ell ha estat des del primer dia molt atent a les informacions que proporcionaven els telenotícies i les diferents rodes de premsa del Govern. Aquesta és la raó per la qual té una doble visió del problema: "des del punt de vista sanitari, que el desconfinament es faci de forma lenta i progressiva em sembla perfecte perquè s'ha de prevenir, però això allarga el temps de tornada al treball i amb això els problemes per al cobrament dels ERTO". Per aquest motiu, el seu major desig ara és tornar a la rutina i que, sobretot, la recuperació afecti el menys possible a la seva família.

Aquesta només és una petita mostra del 69,4% de famílies formades per cinc membres amb fills convivint en la mateixa llar, segons l'INE. Tot i no ser una mostra representativa del problema que hi ha al país actualment, és suficient per fer-se una idea de com s'ha vist afectat col·lectiu.