Francisco Marín, amb la seva dona Mari Carmen. Aquest santcugatenc ha estat lluitant tres mesos a MútuaTerrassa contra la Covid-19.

"Després de 50 dies a l'UCI els metges m'han salvat"

02.07.2020 | 19:55

Creuar ahir al migdia la porta de sortida del centre sociosanitari Vallparadís de MútuaTerrassa per tornar a casa ha estat un dels moments més feliços per a Francisco Marín, de 69 anys, després d'haver-se batut a vida o mort contra la Covid-19.

"He estat molt malament, però ja ha passat. A la meva dona els metges li van arribar a dir que ja no comptés amb mi, però he vençut a aquest terrible virus. Un equip mèdic m'ha salvat la vida i estic molt agraït", explica aquest veí de Sant Cugat, esportista i amb bona salut, entre il·lusionat i encara desorientat per la croada tan dura que ha hagut de batre. El 21 de març va ingressar greu i en coma a l'UCI de l'Hospital Universitari MútuaTerrassa i ahir, 2 de juliol, va rebre l'alta mèdica, ja curat del virus i després d'unes setmanes de rehabilitació a la tercera planta del centre sociosanitari de Vallparadís.

Recuperar-se a casa
"Tinc els peus encara molt dèbils a conseqüència del virus i m'haig de moure amb fèrules i en cadira de rodes", explica aquest supervivent del coronavirus. Ahir va pujar a l'ambulància, de tornada a la normalitat per retrobar-se amb els seus. L'esperava la seva dona Mari Carmen (també de Linares), que ara serà encara més el seu millor suport. Per casa seva passaran les seves dues filles Sònia, una fisioterapeuta que l'ajudarà a agafar la força muscular perduda als peus (també tindrà un fisio de suport a casa) i Helena, que treballa de professora d'institut a Sabadell. També podrà tornar a veure les netes i abraçar-les.

"Vaig entrar en coma després de desmaiar-me a la cuina de casa"

Aquest entranyable i valent home, natural de Linares (Jaén) i ex representant de marques de moda ja jubilat, ha estat tres mesos rebent atenció mèdica a diferents plantes i serveis de MútuaTerrassa. Però la situació més crítica la va patir durant 50 dies a l'UCI de l'hospital. "Vaig entrar en coma després de desmaiar-me a la cuina de casa i obrir-me un bon trau al front i no recordo gairebé res", relata el Francisco, qui es va contagiar de coronavirus amb la seva dona a Madrid. Ara pensa amb un cert remordiment en aquell viatge precipitat, per dir l'últim adéu a una neboda de 49 anys en fase terminal per un càncer.

Era just abans del confinament, el dijous 12 de març. "Tot i el preocupant avenç de la pandèmia vam decidir sortir amb les filles i els nets i quan vam arribar a Madrid la meva neboda va morir. Vam assistir al funeral i de tornada, a l'autopista, ja vam veure que tot es paralitzava per l'estat d'alarma".

Pocs dies després el Francisco i la Mari Carmen es van començar a trobar malament, amb un cert mareig i malestar. "Vam anar al Centre d'Atenció Primària de Sant Cugat, que està al mateix carrer i un cop de nou a casa vaig perdre el coneixement i em vaig desmaiar a la cuina. La dona, espantada, en veure'm a terra amb un trau que sagnava al front, va avisar el veí, un metge pediatra que va auxiliar-me i de seguida una ambulància em va portar a urgències de l'Hospital Universitari MútuaTerrassa.

El confinament va deixar l'esposa de Francisco Marín, també positiva de coronavirus, havent de superar sola a casa els símptomes de la infecció. "Ho vam passar molt malament, la veritat. No vam poder estar juntes amb la mare ni per les notícies bones ni per les dolentes", comenta l'Elena. Cap de les filles ni els nets es va contagiar en aquell viatge a Madrid.

Una pneumònia severa
Durant 17 dies en coma i 30 més en tractament a la UCI de l'hospital de Terrassa el malalt va haver de ser intubat per rebre respiració mecànica. Per superar la greu pneumònia va ser sotmès a una forta medicació que li va provocar al·lucinacions. "Vaig perdre la noció de la realitat i del temps. La major part dels dies estàs inconscient i no t'assabentes de res. Però a diferència dels somnis aquestes increïbles al·lucinacions les memoritzes com si haguessin succeït realment", descriu. Són històries surrealistes i fantàstiques que "donen fins i tot per escriure un llibre", diu amb broma.

"Estava fatal i delirava molt. Em vaig fer amic d'uns reis i viatjava amb ells amb carruatges de plata. Sortíem cada dia des d'Úbeda fins a Madrid. Eren molt senzills", recorda. També per Setmana Santa sentia els tambors d'una processó que en realitat no es va celebrar.

Francisco és una persona molt animada, un gran conversador, però dins l'hospital, amb la situació en què es trobava, era complicat ser positiu. Explica que els sanitaris es bolcaven en cos i ànima, malgrat les dificultats i el caos, per fer l'estada dels pacients a l'hospital menys dura. "Són una gent meravellosa, no tinc paraules per agrair tot el que han fet per mi. Un dia vaig sentir d'un metge: 'Hem de salvar-lo. Aquest home ha de viure".

"Vaig començar amb 12 pastilles i ara només em prenc tres"

Quan el Francisco es va despertar ja a l'habitació estava psicològicament atordit i amb dificultats per pensar amb claredat. L'etapa conscient de la malaltia, sense anestèsies, aparells de respiració, ni al·lucinacions va ser una altra prova de resistència. Controlar les emocions en solitud, sense la companyia física i el contacte amb familiars, encara va fer la situació més complicada, traumàtica. Tot i així, sempre es va sentir acompanyat pel personal sanitari, que l'atenia amb una amabilitat extrema.

Atenció psicològica
"Mai havia cregut en els psicòlegs i en canvi són els que més m'han ajudat en aquesta lluita personal contra el virus. Parlar molt amb ells ha estat una bona teràpia", reconeix. També va recuperar-se millor anímicament quan, amb la desescalada, va poder començar a rebre visites. "Quan veus la teva família després de tantes setmanes desconnectats, l'emoció del retrobament després de la incertesa és brutal", descriu. "La doctora parlava sovint amb la meva esposa, per informar-li de la meva evolució i això també et consola", afegeix.

A més d'estar decaigut també havia de recuperar forces. "Físicament el meu estat era deplorable: havia perdut la mobilitat dels peus i no tenia forces per aixecar-me del llit ni tampoc per fer les necessitats bàsiques. Anar al lavabo era una odissea", recorda.

Dies de desesperació
Amb l'atròfia muscular acumulada de tants dies enllitat, i l'aïllament de l'habitació la desesperació el va envair els primers dies. "Volia marxar d'allà, de l'hospital, fos com fos, tot i que estava ben atès. Em sentia un inútil i no poder caminar encara m'amoïnava més. Estava disposat a tot. Vam començar a trucar a hospitals privats i la doctora traumatòloga em va dir que em deixava marxar però que no estava recuperat", comenta. A més, "una logopeda em va ensenyar a tornar a menjar bé, a mastegar...", afegeix.

L'últim més l'ha passat al centre sociosanitari de Vallparadís per seguir la seva rehabilitació física i recuperar la mobilitat als peus. "Vaig començar amb 12 pastilles i ara només em prenc tres".

Durant tres mesos el Francisco Marín ha pogut ser testimoni en primera persona de la tenacitat de l'equip sanitari per lluitar contra un virus desconegut. Ha quedat meravellat i reitera que sempre recordarà el personal de la UCI que el cuidava amb tanta estima "quan pensava que em moria", diu mentre se li trenca la veu. "No he plorat mai com aquests dies", confessa. "El coronavirus m'ha donat una lliçó i penso entregar-me més a la família, als meus. I treballar molt per curar aquests peus. He sortit en cadira de rodes però la propera visita mèdica penso entrar caminant", es proposa.