"Els morts i els malalts no som xifres"
La crisi del coronavirus
Montserrat Castillo, 36 anys. Netejadora a una residència geriàtrica

"Els morts i els malalts no som xifres"

05.06.2020 | 20:51

La Montserrat treballa com a netejadora a una residència geriàtrica. Pel nivell de contagis entre residents i empleats, està convençuda que el virus la va atacar allà. El 7 d'abril va començar a notar que no es trobava bé, tenia mal de cap, malestar general i se sentia cansada, molt cansada. "Al començament, pensava que era producte de la tensió per la feina. Hi havia molts companys de baixa, estaven amb l'EPI tot el dia i amb molta calor, però molt ràpid vaig sospitar que allò era el coronavirus".

El 8 d'abril es va fer la PCR i l'endemà li van dir que tenia la Covid-19. Va anar a casa i es va aïllar durant vuit dies. "Vam ser molt disciplinats. Jo utilitzava un dormitori i un lavabo i no tenia contacte amb el meu marit i les meves filles".

Però el confinament i la medicació no el van ajudar, no millorava, tenia pics de febre alta i al cap de vuit dies, aquell dia fatídic que es diu que és caixa o faixa, va anar al CAP Rambla a fer-se una radiografia i ja no la van deixar tornar a casa. Es va espantar. "Em van dir que la radiografia havia sortit lletja i que m'havien d'ingressar; una pneumònia bilateral. I vaig plorar molt".

Urgències, control d'oxigen en sang, planta 10, amoxicil·lina, cortisona i hidroxicloroquina. "La veritat és que no em pensava que em derivarien a l'hospital. Em trobava malament, però no tenia la sensació que estigués tan greu".

Els dies a l'hospital van passar a poc a poc. "L'atenció va ser molt bona, només tinc paraules d'agraïment. Em van atendre molt bé i ràpidament em van facilitar la comunicació amb la meva família, que era el que més em preocupava".

Va estar vuit dies més ingressada i una vegada a casa va tornar a aïllar-se. "El que pitjor portava era no poder abraçar els meus fills. Quan feia una setmana, no vaig poder aguantar, li vaig posar una bossa de plàstic i li vaig fer una petita abraçada, molt curteta". Somriu.

Encara ara està de baixa. "La veritat és que no estic bé. M'han fet un control serològic, la setmana que ve em faran radiografies i controls cognitius. Encara tinc maldecaps i malestar i estic molt cansada; qualsevol moviment es converteix en un gran esforç".

I amb el record se li talla la veu. "Em visita una psicòloga. Estic molt angoixada i me'n recordo molt dels avis de la residència, de com de malalts es posaven i dels que se'n van anar. Jo sóc netejadora, però tenim una relació molt propera. A la tele som xifres, tots som xifres, malalts i morts, però ni jo sóc una xifra ni les persones de la residència ho són".

I es preocupa: "No puc evitar preocupar-me. Veig la gent pel carrer i em sembla que no són conscients del que és aquesta malaltia. I veig les terrasses plenes i grups de joves sense protecció i sense respectar distàncies. Qui ha tingut la malaltia o l'hagi viscut amb algú del seu entorn, no va pel carrer amb tanta confiança".