Maria Garrido, sosté la fotografia del seu Marit, Francisco Ruiz, mort durant la pandèmia i del qual no es va poder acomiadar.

"Una persona mai ha de morir sola"

22.05.2020 | 22:33

La de Francisco Ruiz i María Garrido era la història de molts terrassencs que han construït la ciutat amb les seves vides. Van venir a terrassa a finals dels anys seixanta; primer va venir ell, es va establir, va tornar a Canjàyar, a l'Alpujarra d'Almeria, es van casar i es van traslladar a Terrassa, ja com a matrimoni. Per la María, Paco era l'home de la seva vida; festejava amb ell d'ençà que tenia 15 anys. Havien creat aquí una família amb tres fills, Francisco, Eva i Judit, a base d'esforç i de molt sacrifici. I d'amor. Irene i Julia, les seves dues nétes, van acabar d'arrodonir les seves aspiracions de felicitat.

Però la vida es va torçar per ells l'any 2012. Paco va patir un ictus i li van quedar seqüeles que van condicionar la vida de tots. La pena va entrar a casa, diu la María. La nova situació s'havia de superar; medicació, rehabilitació, normalitzar una realitat que mai haurien pensat que haurien de gestionar. Però la pena va entrar a casa per quedar-s'hi. Al cap de quatre mesos de l'ictus, la filla petita, la Judit, es va suïcidar. El que quedava dret a les seves vides es va ensorrar. Els ànims que li quedaven a en Paco es van esvair i la Maria, com va poder, es va convertir en els ulls, les mans i els peus d'en Paco, en la seva cuidadora a temps complet. En la seva infermera també; el sucre, la tensió, el Sintrom, el Seguril... i la Judit sempre al cap.

Dilluns 6 d'abril, en Paco havia d'anar al CAP per un control rutinari del Sintrom. La María advertí la metgessa que el Paco tenia la respiració alterada i el sucre alt i que no li baixava ni amb una dieta estricta. El van mirar, van comprovar que la seva oxigenació no era bona. Era necessari una analítica i una radiografia del tòrax.

"Volien demanar una ambulància, però jo m'estimava més portar-lo en el meu cotxe i vam anar a l'Hospital de Terrassa; era un pacient d'alt risc, jo em sentia més tranquil·la anant en cotxe i més segura". En Paco estava confinat a casa des d'una setmana abans de la declaració de l'estat d'alarma.

Van entrar a Urgències, tràmits i espera. Porta 27, el nombre que la Maria no oblidarà mai. "La persona que ens va atendre va llegir l'informe, va dir que se li havia de fer l'analítica i la placa i que m'esperés fora". La Maria va insistir que el Paco no podia estar sol, però els protocols eren ja en aquell moment molt estrictes com a conseqüència de la Covid-19. El pacient no podia estar acompanyat. "Tranquil·la, em van dir, el seu marit no estarà sol". Eren les dues de la tarda. Dues hores i mitja després li van dir que no podia estar ni a la sala d'espera, que havia de marxar.

Va veure l'Adrián, que treballa al servei d'ambulàncies, que entrava amb un pacient a Urgències. "El conec d'ençà que va néixer com qui diu i li vaig pregar que preguntés com estava el Paco i si trigarien molt". Però l'Adrián tenia també prohibit entrar; havien de deixar els malalts i sortir immediatament de les dependències d'Urgències.

"No em deien res"

Després de diversos intents d'aconseguir informació sobre l'estat del seu marit i que agafessin pijames, roba i mediació per lliurar-li, algú li va dir que millor que tornés a casa, que un metge la trucaria. "No em deien res, no hi havia manera d'aconseguir informació sobre l'estat del meu marit després de cinc hores d'espera. Només em deien que l'estaven estabilitzant".

Al poc d'arribar a casa em va trucar un metge i em va dir que el Paco estava delicat, que tenia un edema pulmonar i una "petita cardiopatia, però un edema no era una cosa massa greu, jo coneixia bé aquesta afecció per la meva mare". Li van comunicar que el Paco es quedaria ingressat, "que li farien les proves de coronavirus i que si sortia positiva que quedaria aïllat i si no, aniria a la planta 7".

L'endemà va tornar a Urgències perquè li deixessin veure el Paco. "Els hi vaig demanar, els hi vaig pregar, jo només volia mirar-lo a la cara. Amb només una mirada jo sabia com estava ell. Els hi vaig dir que signaria un paper alliberant tothom de responsabilitat si jo em contagiava."

L'únic que va aconseguir va ser que una infermera li digués que el seu marit havia donat negatiu a la prova de la Covid-19, però que li farien una altra, que estava bé, que tenia dolor i que li estaven calmant. "Jo estava sobrepassada per la situació, vaig intuir que l'havien sedat. Jo només volia mirar-lo als ulls i explicar-li perquè estava allà. Ell era absolutament dependent de mi i jo d'ell".

Frustració

La Maria, frustrada i enfonsada, va tornar a casa. A les 10.15 la fatalitat va trucar per telèfon: "Familiar de Francisco Ruiz? Sentim comunicar-li que el seu marit ha mort".

"No em digui això; no em digui que el meu marit és mort!". "No hem pogut fer res, ho sentim". El món va tornar a caure a sobre de la Maria. A les 11.30 el coordinador d'Urgències li va donar el condol.

La dignitat amb què Maria recorda aquells moments i el que va passar després només és comparable amb la indignació que sentia. Només tenia una cosa al cap, parlar amb algun responsable per expressar la impotència que li causava no haver pogut acompanyar al seu marit en l'últim moment, la profunda tristor que l'havia trencat el cor. "Jo només hagués volgut agafar-li la mà i va morir sol. El mal que tinc a l'ànima m'acompanyarà sempre".

Va intentar parlar personalment amb el coordinador d'Urgències, però va ser impossible. "Jo li volia dir el que sentia, però només vaig poder parlar amb una infermera". Volia veure el cos del seu marit i tampoc no li van permetre. "És el protocol, em deien. "

També li van dir a Funerària, però finalment va poder veure el seu marit. "No tinc res a dir del tracte amb funerària, va ser extraordinari, molt càlid i comprensiu. Vaig poder veure el cos d'en Paco. No hagués autoritzat l'enterrament sense veure'l. Imagini el que pot ser pensar que s'ha pogut produir un error i viure amb aquella sensació. Ell volia estar amb la seva filla i jo havia de comprovar que qui estaria allà amb ella era el seu pare".

La inhumació va ser dramàtica. Com dramàtic va ser viure aquell moment la família estricta en solitari. "El meu marit no va morir pel coronavirus i no em van deixar està amb ell, però, en qualsevol cas, sigui quina sigui la causa d'una mort, un protocol no pot ser tan inhumà. I després llegeixo que la responsable d'infermeria de l'Hospital de Terrassa diu que els malalts que van morir en aquest centre ho van fer acompanyats; només vull que quedi constància que això no és veritat i donar visibilitat a totes les persones que senten el que jo sento. Una persona mai ha de morir sola".

 


Notícia relacionada

"El coronavirus s'ha endut el pare, un tiet i una neboda"