Gent DT / Salut
Com afrontar la diagnosi del càncer

Com afrontar la diagnosi del càncer

03.02.2019 | 04:00

El càncer continua essent una de les causes principals de mort al món. Segons l'últim estudi de la Societat Espanyola d'Oncologia Mèdica, l'any 2019 s'estima que hi haurà un total de 277.234 diagnosis de càncer noves a l'Estat, i que l'augment dels casos nous serà el doble en les dones que en els homes a causa de l'extensió del tabaquisme en el sexe femení. Això significa un increment del 12% de casos nous els darrers 4 anys. Malgrat això, la supervivència a la malaltia és cada vegada més gran gràcies a la tecnologia, els nous tractaments i la diagnosi cada vegada més precoç de les cèl·lules cancerígenes. Tania Estapé, professora dels Estudis de Psicologia i Ciències de l'Educació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i psicooncòloga de la Fundació per a l'Educació Pública i la Formació en Càncer (FEFOC), dona alguns consells per a afrontar la diagnosi de la malaltia:

No anticipar-se als fets. Ansietat, nervis, suors, tremolors, palpitacions i problemes digestius són les reaccions principals que les persones poden experimentar mentre esperen els resultats d'una prova. "El pacient es troba davant d'un motiu real pel qual pot sentir por, i és inevitable que prevegi què passaria davant la confirmació d'uns resultats compatibles amb una malaltia cancerosa", explica Estapé. Davant d'aquesta situació és important intentar relaxar-se i mirar de no anticipar-se a escenaris futurs.

Acceptar les emocions negatives. Les emocions més freqüents després de la diagnosi són la por, l'ansietat i la ràbia, acompanyades de reaccions com la incredulitat. "Hi ha una sensació que la vida es descontrola, perquè de cop es passa a tenir un circuit vital diferent del que fins llavors s'havia viscut", remarca la psicooncòloga terrassenca.
S'han d'acceptar les emocions desagradables o negatives que pot generar la diagnosi o l'anticipació d'un tractament complicat, ja que són coherents amb una situació dura o difícil. Però també és important aprendre a posposar les decisions importants, perquè un pacient emocionalment compromès pot prendre algunes decisions de les quals després es podria penedir.

Compartir-ho amb l'entorn més proper. Hi pot haver pacients que al principi no es vegin capaços de parlar-ne, perquè estan en el seu propi procés d'adaptació, però que potser més endavant ho voldran compartir amb l'entorn més proper. Tania Estapé assegura que en molts casos depèn de l'edat del pacient, del cicle vital personal i familiar, del tipus de càncer, del pronòstic i de les relacions socials i familiars. "Cada pacient és un món i cadascú ha de fer el que el faci sentir millor, ja que hi ha personalitats més extravertides i d'altres de més introvertides", assegura la professora. Tanmateix, s'ha demostrat que les persones que perceben que tenen un bon suport familiar i social s'adapten molt millor a la malaltia.

Com s'ha d'explicar als més petits. Una de les preocupacions principals avui dia és com s'ha d'afrontar la malaltia quan hi ha infants a casa. Tania Estapé assegura que "el pacient no s'ha de sentir obligat a informar-ne els fills o no, ni ha de tenir pressa per a fer-ho", i que "és bo deixar fluir les coses i esperar que arribi el moment adequat". El millor moment pot ser quan són ells mateixos els que pregunten alguna cosa, ja que "els més petits noten qualsevol canvi en la rutina i es poden qüestionar per què la mare no els acompanya a escola". És recomanable posar-se en contacte amb els mestres.

No obligar-se a ser positiu i a estar animat. Actualment hi ha una falsa creença que fa que gairebé sigui obligatori que les persones que contrauen la malaltia se sentin alegres i il·lusionades per a assegurar-se que es guareixen. Tanmateix, encara que seguir les instruccions mèdiques i sotmetre's als tractaments que s'indiquen implica una actitud positiva i proactiva, això no vol dir pas que amb aquesta actitud la malaltia es curi, ni que l'afectat s'hagi d'esforçar i exhibir en tot moment, encara que no se senti així.

El paper dels familiars. El càncer és, sens dubte, un assumpte familiar. Estapé apunta que les dades demostren que "els familiars dels malalts tenen les mateixes repercussions psicològiques que el pacient", de manera que és normal recórrer a l'ajuda d'un professional. L'ajuda dels familiars és clau durant tot el procés de la malaltia: han de fer tota mena de tasques pràctiques que impliquen l'àmbit sanitari, administratiu i d'intendència (curar ferides, concertar hores de visita, comprar medicaments, gestionar la baixa laboral, etc.). A més d'aquestes gestions, els familiars fan d'intermediaris entre el pacient i l'equip sanitari en l'àmbit comunicatiu, ja que són els que detecten mancances o els que veuen la situació des d'un altre punt de vista. "El més important és que la família faci costat al malalt i que no fugi d'ell en situacions en què expressa por, tristesa o ràbia", apunta.

Combatre l'insomni. Un cop al llit, és habitual que el pacient comenci a tenir pensaments negatius i angoixa i no pari de fer voltes. Si això dona lloc a episodis d'insomni recurrents, és recomanable sortir de l'habitació i anar a un altre indret de la casa. "El que va molt bé és buscar una activitat que no sigui gaire elaborada però que requereixi atenció, com ara ordenar fotografies i classificar-les o cosir, fins que li torni a venir la son", exemplifica Estapé.

Vida laboral. Una de les qüestions principals un cop s'ha diagnosticat el càncer és si s'ha de continuar la vida laboral o s'ha de deixar de banda. "Tot depèn del que signifiqui el treball per a la persona: hi ha gent que gaudeix de la feina perquè se sent en un espai satisfactori, i també hi ha gent que ho viu com una activitat negativa o difícil", explica. Es recomana que el pacient faci una vida més o menys normal, perquè és com millor se sentirà. Malgrat això, també hi ha qui veu el càncer com una oportunitat de reflexionar sobre la seva vida i decideixen canviar el rumb professional o posar-se a estudiar.