Concurso literario "Tal com sents". Los relatos ganadores
Segundo premio

"Velles amigues" (Romana Ribé)

24.05.2018 | 04:21

Per a l´àvia Mercè

ROSSITA
L´Angelina era una pesada, una jaia pesada. Ves què feia encara en aquest món amb noranta-un anys. Donar feina! Ara la Pepita, la Sisqueta i jo podrem mirar la novel·la de TV3, i no la de TV1 que sempre ens feia mirar ella; fins i tot quan érem a casa meva. Que no ho sabia, que és de mala educació, això de voler manar a casa dels altres? Hi vaig anar al matí, quan la filla i el gendre són a treballar. A la porta del darrere no havien passat la clau.

Es pensen que són qui sap què perquè viuen en un xalet d´aquests, però tantes escales són un inconvenient, sobretot si tens a casa una vella amb cadira de rodes. Era fàcil que caigués. No vaig sentir cap gemec ni res, no va patir. I és que on hi hagi un bon pis al centre...

Resaré per la seva ànima a la Mare de Déu de la Misericòrdia, que també tinc el meu cor, jo. El que no m´agrada és resar als sants, trobo que són uns pobres desgraciats. Vés a saber si eren tan sants com diuen. No crec que nostre senyor se´ls escolti. En canvi, les mares de Déu són tota una altra cosa, que ja ho diu la paraula, mare-de-déu. Avui ens deuran avisar per l´enterrament. Allí ens veurem totes tres, cadascuna en un banc amb la seva família. I dilluns (em penso que ens toca a casa la Pepita) ja comentarem que pobra, que quina mala sort.

PEPITA
Mira com dorm la Sisqueta, amb el cap enrere i la boca oberta. Com que és sorda com una tàpia. Cada dilluns igual, fins que no apaguem la tele no es desperta. I després fa veure que no, que ho ha seguit tot.

Em sembla que a la Rossita no li agradava l´Angelina; trobo que no se n´ha sentit gaire, de la seva mort. Un dia em va dir: Pepita, no sé per què hem de fer sempre el que diu aquest carall de dona!

Doncs jo la trobava ben agradable. Tan distingida, amb totes aquelles joies, que ja es veia que eren bones. I el cap sempre de perruqueria. Es veu que la hi acompanyava la seva filla cada setmana. Ves, ja no podrem anar més a aquella casa tan moderna, amb aquell sofà de disseny i els coixins de conjunt. Per no parlar de la televisió, plana i enorme. En fi, que al cel sigui! Pare nostre que esteu en el... Ara la del serial s´arramba al seu cunyat; si en són, de bacones, aquestes de la tele! A veure si arriba sa germana i els enxampa...

El que devia tenir la Rossita és enveja, com que a ella els fills la tenen abandonada... Diu que van atabalats entre els néts i la feina, però la veritat és que la van a veure poc. Si hi van un cop al mes, ja fan prou. Ara, això sí, li fan anar una dona d´aquestes fosques cada dos dies a netejar i a comprar. I ella tot és omplir-se la boca de la festassa que li han fet pels seus vuitanta anys. Pots comptar! Ja ho diu el refrany, "digues de què..." com era? O potser era en castellà. És igual.

Au, ja hi som! La Rossita ja canta. Em treu de polleguera; és que no para, que ja m´ho ha dit la dona fosca, que a casa seva fa igual, "todo el día cantando, señora Pepita, lo que le digo. Cuando no son zarzuelas, son boleros, o de esas catalanas." El cos de l´Adelita encara calent i ella, mira, "...solamente una veeeez amé la viiiidaaaa..." Com refila, la punyetera!

?Rossita, que no sentim la novel·la, dona.

?Va, pel que diuen! Ja callo...

?Mira, les lletres, s´ha acabat. Vaig a la cuina i us faig el berenar, noies.

?Posa´m la pastilla a la taronjada, com sempre. Té, la capsa.

Ella i les pastilles, les pastilles i ella! Totes en prenem, de pastilles, i no per això amoïnem els altres. A veure, els gots, la taronjada, la pastilla punyetera dins (és que aquesta Rossita, entre una cosa i l´altra...), els croissants, la llet al microones... Ara no sé si li he tirat la pastilla o no. La hi poso per si de cas, no vindrà d´una. I ella es pensa que és fadrina perquè és més jove que nosaltres. Total, jo només tinc quatre anys més que ella. Ah! Me´n descuidava, la sacarina i la pastilleta dins la taronjada. Té, una altra de propina. I de què pateix? No ho he acabat d´entendre mai, un nom estrany. Una cosa és tenir les sangs altes, o tenir sucre, però això seu no sé pas. Jo ben eixerida que la veig.

?Aquí teniu. Deu estar a punt d´arribar el Josep, que avui plega abans de treballar.

SISQUETA
Diu que la pobra Rossita està ingressada. Ai Déu meu! Com pot ser que s´equivoqués amb els medicaments després de tants anys de prendre-se´ls? La setmana passada enterrem l´Angelina (que per cert, que deixat que tenien el nínxol, sembla estrany per la filla, tan senyora que és; si el seu pobre pare aixequés el cap...) i ara això. Només quedem sanes i estàlvies la Pepita i jo. I a ella, amb la mala vida que li dóna son fill, no m´estranyaria que li agafés una feridura. Perquè mira que n´és, d´esquerp! Em sembla que no hi és tot. Sempre sol, amb la mirada a terra, però per fúmer-li crits a sa mare si que és bo. A mi, si fos ella, em faria por rebre algun cop, si no l´ha rebut ja. Que trista que és la vellesa!

Vaig a buscar el ganxet
No sé si la Pepita voldrà que quedem per dilluns que ve en aquestes circumstàncies. Després li trucaré. És tan innocent, la pobra! Tot li ho fan creure. Està confiada que quan es mori es retrobarà amb el seu estimat Salvador al cel.

?Vés-t´ho creient ?li vaig replicar una vegada.

?Doncs si tu no t´ho creus, per què vas cada diumenge a missa? ?que em diu tota dolguda.

?Doncs perquè s´hi ha d´anar, ves. Confons els naps amb les cols, tu.

El que podria ser és una mica més generosa, que quan anem a casa seva ens treu misèries per berenar!. I sempre explicant les mateixes històries. Que si quan era jove era tan guapa, que si es giraven a mirar-se-la pel carrer, però ella es va enamorar del seu Salvador, que era de casa pobra, que van matar el seu germà a la guerra i no en van saber més; i vinga, cada dia el mateix. Ara que, quan em sembla, m´afluixo el Sonotone i ja pot anar garlant, que jo penso en les meves coses.

Ai Senyor! La Rossita és morta. M´ha trucat la Pepita i m´ho ha dit:

?Ha passat a millor vida, filla. L´enter-rament és demà a les dotze a Sant Joan. T´hi podrà acompanyar, la Cesca? Si no podem parlar allí, quedem igualment per dilluns a casa teva. Què et sembla? Em sents, Sisqueta?

?És clar que et sento. No cridis tant.

Ja fa quinze dies que la Rossita és al cementiri. Avui ho faré. Gastaré una broma a la Pepita, a veure si la convenço que quan es mori es podrirà a la caixa i tururut viola. Quan arribi la Pepita, marxarà la Cesca, que vol anar a demanar informació en una residència que diu que és tan preciosa i et tracten tan bé. Que es vagi informant tot el que vulgui, que jo no em penso moure de casa. Segur que és el Joan, qui la burxa perquè posi sa mare a la residència. No sé per què es va haver de casar amb aquest pelacanyes que no té ofici ni benefici, prou que li ho vaig dir al seu moment. Per on anava? Ah, mira, ja truca.

?Hola, Pepita, sempre tan puntual. Adéu nena.

?Adéu, mama, aneu amb compte, eh? No trigaré.

?Passa, Pepita, passa. Amb compte, de què? Es pensa que no ens sabem valdre soles? En fi, te n´he d´explicar una... Seu, seu. Resulta que ahir van i se´m presenten a casa la Rossita i l´Angelina.

?Què... què vols dir?

?Tal com t´ho dic. Jo estava sola mirant el serial i de sobte les veig assegudes al meu costat com si res, una al sofà i l´altra a la cadira de rodes. No sé pas d´on van sortir o com van entrar.

?Però...

?Calla, calla, que encara n´hi ha més: comencen a barallar-se pel canal de TV, agafen el comandament, se´l prenen l´una a l´altra i acaben estirant-se els cabells! Em vaig quedar muda, freda. No facis aquesta cara, dona. Després es van calmar, i la Rossita em diu: "les pastilles, les pastilles!". Llavors em giro... i a que no saps qui ens mirava des d´una cadira? Doncs el teu Salvador; va dir: "on és la Pepita?". I... Pepita, Pepita! Noia, que no et trobes bé? Va, dona, que era una broma. Pepitaaa, no m´espantis! Reacciona, que això no és veritat. Ai Déu meu, he de trucar a la Cesca, ràpid! On és el telèfon?

Han vingut de la policia a interrogar-me. No acaben de veure clar que hi hagi hagut tres morts tan seguides en un cercle tan proper de persones, encara que fossin velles. També interroguen els hereus. Jo, quan em parlaven, he hagut de dir molts "quès", perquè no els sentia bé. "Què vol, jove, a les nostres edats?", li he dit a un xic que es veu que era sergent. M´ha deixat per inútil. No crec que m´amoïni més.

Però a mi... el que de veritat em reca i no em deixa dormir a la nit és un gran dubte. I si la Pepita tenia raó? I si hi ha vida després de la mort? Me les imagino elles tres en algun lloc diví, entre núvols de cotó fluix, reunint-se per veure el serial, menjant pastes de les bones, sense que els faci mal res i rient-se de mi, que encara he d´aguantar la filla, el reuma, la pixera que se m´escapa, la sordesa i, des de fa una setmana, els jaios de la residència.

Que trista que és la vellesa!

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook




Lo último Lo más leído Lo más votado