Sílvia González Martínez
Tercer Premio catalán

Els carrers de la ciutat

21.04.2018 | 04:21
Els carrers de la ciutat

Les campanades de la catedral m'empenyien carrer amunt quan una presència darrere meu va inquietar-me. Vaig copsar un individu de mitjana edat, prim, llargarut i amb barba densa que dissimulava mirant un aparador. La indumentària, insuperable: pantalons curts, barret de platja i mocador al coll. Era febrer.

Sent esquerpa de mena, el meu somriure em va sorprendre. Però em va esparverar més l'home i la seva boca desdentada declarant-me amor etern aquell dimecres gèlid. Davant aquella acció trobadoresca vaig etzibar-li amb sorna que no parlava amb desconeguts. Vam esclatar a riure i va acompanyar-me fent camí mentre oferia danses als déus.

En presentar-me com a nouvinguda a la ciutat, el barbut va esdevenir el meu guia: vam visitar la casa d'un comte, l'hort d'uns frares, una casa modernista... I seguint els seus passos, el desconegut va parlar-me de la seva passió per la pintura, per Lady Gaga i per les dones en general. Va descriure com s'adormia despertant estrelles i com l'emprenyava la veïna de dalt. També va ensenyar-me tres pedres que sempre duia a la butxaca i que li donaven sort. No sempre, però.

Va haver-hi una vegada que aquells amulets no van ser suficients per atrapar l'amor d'una cambrera. Ella no l'estimava però al pintor això no l'importava, en tenia prou amb el seu d'amor. Un sentiment vibrant i colpidor que no va impedir la marxa sobtada de la cambrera, que un bon dia va deixar-lo per sempre més sense el tallat. Malgrat la tristesa del relat, ell contemplava cofoi un conjunt d'esglésies romàniques, acaronades pels últims raigs del dia. De sobte, va aixecar el barret, descobrint una calvície inesperada, i va acomiadar-se saltironejant.

I així va acabar la passejada amb un excèntric somiatruites, la identitat del qual vaig descobrir, casualment, al dia següent. El diari local anunciava, inclement, el seu traspàs. Era un artista molt popular, tenia un capgròs i una balada amb el seu nom.

Vaig guardar el diari i vaig sortir a passejar convençuda que els passos del meu enamorat continuarien errant sense rumb pels carrers de la ciutat.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook