Carta al director

Estic enfadada amb Egarvia, amb Terrassa, amb el món...

01.03.2017 | 20:03

Estic enfadada amb Egarvia. Estic enfadada amb Terrassa. Estic enfadada amb el món.

Ara explicaré què em passà i veureu com s´entén el meu enuig. De fet, crec que qualsevol persona resident en aquesta ciutat –home o dona prototipus, que treballa, viu, paga i respecta Terrassa- pot sentir el meu relat com a propi.
Vaig anar a recollir la meva filla a la sortida del col·legi. Fa 1r d´ESO a l´escola Andersen i nosaltres vivim al barri de les Arenes, una mica lluny. Com que el vehicle privat és imprescindible (deixo el tema de les connexions en transport públic per a un altre dia) i l´afluència de cotxes a l´hora que acaben les classes és elevada, normalment estacionem allà on podem. Les zones escolars estan plenes de vehicles aturats a les hores punta i tots els centres de la ciutat compten o bé amb efectius de la Policia Local per gestionar personalment el trànsit o, en el cas de les escoles més petites, amb la permissivitat i comprensió dels agents.

L´altre dia vaig haver d´aparcar a la zona reservada per a vehicles especials que hi ha just al davant de l´església de Sant Josep, no sense abans comprovar que no hi hagués cap ofici religiós, bateig, casament o cotxe fúnebre -que seria el més habitual, per horari i per demografia. I em vaig dirigir a la porta de l´escola per recollir la meva filla, que necessita ajuda perquè va amb crosses. Temps invertit: cinc minuts. I vet aquí quina va ser la meva sorpresa quan, en voltar la cantonada, el cotxe s´havia volatilitzat. Sort que vaig trobar un adhesiu verd llampant al terra ja que, per un moment, vaig pensar que me l´havien robat. És nou de trinca i n´he pagat només la primera lletra.

Em vaig trobar al mig d´un barri desconegut, sense mòbil i sense diners. Perquè, malgrat saber que això no s´ha de fer mai, m´havia deixat dins del cotxe la bossa de mà amb les meves pertinences. I el personal de la grua municipal, en un temps rècord i tot sabent que es tracta d´una zona escolar, s´havia endut el meu vehicle, que estava aparcat en una zona on no molestava el trànsit, on no hi havia gual, on no s´atura l´autobús, on no hi ha descàrrega i on no hi ha cap reserva per a persones amb necessitats especials. Una presa fàcil situada en un lloc sense complicacions; la mostra flagrant de l´ànsia municipal per recaptar diners. Possiblement són llegendes gruistes urbanes, quan es comenta que actuen per manament superior, o que disposen d´un mínim de multes diàries... però els gairebé quatre milions d´euros que figuren com a guanys anuals a la memòria oficial d´Egarvia surten d´algun lloc.

No cal que expliqui l´odissea que vaig passar fins a arribar a recuperar el meu vehicle, ni cal que em queixi dels 171 euros que vaig haver de dipositar per poder fer-ho. Em va venir al cap la gent que no té res, les persones desesperades que no poden cobrir ni tan sols les necessitats bàsiques. Vaig pensar que era afortunada per poder pagar aquests diners sense veure la meva vida trasbalsada. Vaig arribar a la conclusió que hi ha coses més importants per les quals quedar afectada. Però trobo que és un fet injust, que es tracta d´un cas on clarament preval l´afany recaptador i que tinc el dret a queixar-me, a fer la reclamació pertinent i la denúncia pública. Això, no m´ho treu ningú. Però el que més em dol és pensar que, si seguim per aquest camí, Terrassa no serà la ciutat de les persones, sinó la ciutat contra les persones.

Pilar Morant Oliver

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook




Lo último Lo más leído Lo más votado