Gent DT / Converses
Joan B. Culla, historiador, docent i tertulià

"Els joves d'ara estan criats entre cotons"

02.02.2017 | 04:21
"Els joves d'ara estan criats entre cotons"

Viu en una casa de Sant Cugat des de l´any 1999, poc després que la seva dona li digués que el pis de Sant Andreu on residien se´ls ensorraria un dia de tants papers que acumulava. Joan Baptista Culla (Barcelona, 1952), historiador, docent i actor mediàtic, publicarà aviat "El tsunami" (Editorial Pòrtic), un llibre sobre com ha canviat el sistema català de partits.

Vostè és un dels historiadors més coneguts a Catalunya. Com va decidir dedicar la seva vida a estudiar el fets passats?
Jo sóc el primer universitari de la meva família. Va ser perquè de petit vaig llegir el llibre "Ben-Hur", i a la solapa apareixia la biografia de l´autor, Lewis Wallace. Hi deia: "Va ser escriptor i historiador". I vaig pensar: "Això m´agradarà". Llavors, davant l´estupor dels meus pares, els vaig dir: "Jo quan sigui gran vull ser historiador", encara que més tard vaig tenir una altra temptació, la d´estudiar periodisme.

I per què la va descartar?
En aquell moment, estem parlant dels anys 1967 o 68, encara no hi havia facultats de periodisme i eren uns estudis que, per dir-ho d´una forma planera, es veien una mica de pa sucat amb oli. Així que els frares de la Salle Condal, el col·legi de Barcelona on anava, em van suggerir que era millor que estudiés Filosofia i Lletres, que era una carrera d´aquelles de tota la vida. Amb els anys he tingut la gran sort d´haver desenvolupat una mena de doble personalitat, la d´historiador i actor mediàtic.

El setembre vinent farà quaranta anys que fa classes a la universitat, a la facultat de Periodisme de la UAB, a Bellaterra. Deu haver vist molts canvis en la manera de ser dels alumnes...
I tant. Quan jo vaig començar a fer classes, l´any 1977, a la universitat encara hi havia un ambient molt polititzat, fruit dels anys precedents de lluita antifranquista. Els estudiants estaven més compromesos, eren més participatius que avui en dia. Ara són molt escolars i vénen a classe obsessionats només amb agafar apunts. Jo el que crec és que l´ensenyament secundari i les mateixes famílies porten a la universitat joves que han estat criats entre cotons.

Els temps han canviat molt...
Han canviat, però hem de pensar que la vida està plena de contrarietats i que cal acostumar-s´hi. Si en aquests últims anys m´he trobat amb alguna situació desagradable fent de professor, ha estat algun cop en què li he hagut de dir a un noi de 18 anys: "Estàs suspès". És a dir, "no és no". I llavors ha reaccionat d´una manera fatal. Després hi penses i arribes a la conclusió que potser per a aquell noi devia ser el primer "no" de veritat que li deien a la seva vida.

Des de l´any 1999 és veí de Sant Cugat. Però, i amb Terrassa, hi té molta relació?
Hi tinc una relació familiar. Els Culla venim de Vinaròs, un municipi de la província de Castelló. Formem part d´una nombrosa emigració del País Valencià, sobretot del nord, que va marxar cap a Catalunya entre finals del segle XIX i principis del XX. Cap al 1900, un mare i un pare, els Culla, amb sis o set fills, van partir de Castelló, i diguéssim que la seva pista d´aterratge a Catalunya va ser, de fet, Terrassa. Un d´aquells fills, que era el meu avi patern, va marxar després a Barcelona. Amb el temps només un tiet, l´oncle Miquel, va quedar-se a Terrassa. Recordo que tenia una impremta a prop de la Rambla d´Ègara. I jo de nen havia anat més d´un cop a veure´l.

Molta gent el coneix per ser tertulià a la ràdio i la televisió. Hi ha un tema que ja fa força anys que ocupa el debat públic a Catalunya. El "procés" independentista està a la fase de desenllaç o es troba en un nus permanent?
Jo el que crec és que, aquest any, aquesta qüestió hauria d´arribar a un desenllaç. Això vol dir que hi hauria d´haver una demostració rotunda a les urnes que hi ha una majoria independentista, o bé tot el contrari. Si s´organitza un referèndum i l´independentisme treu un 48 per cent dels vots, mala sort. L´independentisme no haurà guanyat, com quan l´any 1995 els sobiranistes del Quebec van perdre el referèndum d´independència per tan sols unes dècimes.

Però els catalans votarem en un referèndum el setembre?
Això ja forma part de la futurologia, i jo m´ocupo del passat. Però tinc la impressió que, si el govern de la Generalitat insisteix tant que el referèndum es farà, és amb la idea que, un cop estigui convocat, el Govern espanyol l´impedeixi mitjançant una intervenció policial. I aquesta imatge faria la volta al món i desacreditaria Espanya davant de l´opinió internacional.

La relació Catalunya-Espanya mai ha estat una bassa d´oli.
Gens ni mica. La pel·lícula que estem veient ara podríem dir que és un "remake". És a dir, a la cultura política espanyola està molt arrelat el recel cap al catalanisme. Quan l´any 1932, per exemple, la República va concedir l´Estatut de Núria a Catalunya, hi va haver protestes enormes a Salamanca, Burgos, Segòvia... Hi va haver campanyes de boicot als productes catalans. I no es parlava ni de bon tros d´independència. El problema és profund.

Un altre tema actual és el terrorisme jihadista. Com el veu com a historiador? Una societat moderna com la nostra pot assumir el risc permanent de patir atemptats indiscriminats?
Si és amb la intensitat d´ara, és a dir, si el nombre i la freqüència d´atemptats no creix, crec que les societats europees acabaran digerint el fet de conviure amb aquest risc. Entre els anys 1975 i 1990, per exemple, al Líban hi va haver una guerra civil que va deixar més de 100 mil morts. Bé, doncs a les zones cristianes de Beirut, la capital del país, si durant el dia hi havia hagut combats i bombes, a les nits la gent anava als bars i les discoteques a divertir-se. La capacitat d´adaptació i supervivència de les societats és molt poderosa. 

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook