Gent DT/Entrevista a Marta Pessarrodona, poeta, traductora i assagista

"L'esquerra tendeix a ser judeòfoba"

18.12.2016 | 04:20
La poeta, assagista i traductora Marta Pessarrodona, a casa seva.

Des de fa uns anys resideix a Sant Cugat, però la Marta Pessarrodona va néixer a Terrassa l´any 1941. Traductora, assagista i poeta (ella troba que el terme "poetessa" té un regust "una mica cursi"), l´autora parla de la seva vida i obra envoltada pel fum d´una cigarreta i al costat d´una llar de foc que crema. A casa viu abraçada pels llibres i per una gossa juganera que l´acompanya mentre escriu.

Fa pocs dies va tornar de Nova York. Ha sentit parlar d´independències entre els estatounidencs?
La veritat és que no. I he de dir que procuro seguir poc la política catalana perquè em poso una mica nerviosa. Jo desitjo que Catalunya sigui independent, però crec que els polítics no estan fent les coses bé. De totes formes, igual que la Mercè Rodoreda, penso que la millor manera que tinc de servir el país és intentar fer les coses que faig al millor possible.

I n´ha fet moltíssimes. És traductora, assagista, poetessa...
Poeta. Això de poetessa trobo que té un regust una mica cursi. Però sí, sóc poeta. També he escrit contes, narracions curtes, però en canvi mai m´ha donat per escriure una novel·la. I miri que n´he traduït moltes.

Què hi troba, doncs, a la poesia que falta a la novel·la?
Jo no sóc "antinovel·les", ni de bon tros. N´admiro moltes. Però per més que admiri molts dels autors d´aquest gènere, com ara Stend-hal, Proust o la mateixa Rodoreda, mai m´he llevat una nit per recordar com acabava una novel·la, per rellegir-ne el final. I en canvi sí que m´he llevat expressament del llit per rellegir un poema de Carner. La poesia és condensació, és el cim de la literatura.

Però la vida és de per si molt complexa. Com n´ha de ser, de difícil, condensar-la en només unes línies d´un poema!
Crec que és un tema de disposició personal. És a dir, penso que a la meva ment li agrada, de moltes coses, fer-ne una sola paraula. I en canvi la novel·la és prolixitat. O, en altres paraules, d´una cosa, l´has d´anar allargant. En Gabriel Fer- rater ho expressava d´una manera divertida. Sempre deia que ell no escrivia novel·les perquè se´ls havia de fer beure massa whiskys.

El darrer llibre que ha publicat, però, no ha estat pas un recull de poemes, sinó una biografia sobre en Jacint Verdaguer que ha escrit amb en Narcís Garolera.
Sí, ha sortit aquest mateix 2016. Ens ha costat tres anys de feina. Coneixent més Verdaguer, m´ha canviat la idea de país.
En quin sentit ho diu?
Doncs perquè els devem tot a aquests autors del segle XIX, als qui varen protagonitzar el moviment de la Renaixença. Si vostè i jo estem parlant ara en català i sabem que hi ha una terra que es diu Catalunya és gràcies a ells. No en tinc cap dubte. Sí, Catalunya existia, i a les cases es parlava en català. Però amb la Renaixença tot d´una la gent es va trobar cantant "Rosa d´abril". Que, per cert, és de Verdaguer.

Abans ja havia escrit la biografia de la Mercè Rodoreda. Què li aporta aquest gènere?
Trobo que les biografies són una bona manera d´entrar després en l´obra dels autors. Jo he llegit molts escriptors perquè abans me n´havia arribat a les mans una bona biografia, com la de la mateixa Virginia Woolf (que va escriure el seu nebot, Quentin Bell).

He llegit que va ser la primera persona de la seva família que va néixer a Terrassa. Com és això?
En teoria, havia de néixer a Barcelona. El meu pare tenia el despatx allà, però no li agradava Barcelona. I la meva mare ja hi vivia, a Terrassa. De fet, sempre dic que sóc filla del senyor Pearson. (És el financer que, a principis del segle XX, va impulsar el perllongament del ferrocarril que fins llavors només anava de Barcelona al poble independent de Sarrià, i que va acabar arribant al Vallès.)

Quins records en té, d´aquella Terrassa de la infància i joventut?
Jo vaig néixer al carrer de la Mina, que és a tocar de la Seu d´Ègara. Estic batejada en una de les esglésies, a Sant Miquel. El record, sobretot, és el de les sirenes de les fàbriques sonant al matí perquè hi entressin els treballadors. Quan vaig viure als Midlands anglesos i vaig anar a Liverpool, a Manchester, em vaig adonar del regust que allò tenia a aquella Terrassa.

Ara, però, viu a Sant Cugat. Aquí fins i tot hi ha una biblioteca que porta el seu nom. No tothom ho pot dir, això...
Quan em van trucar de l´Ajuntament de Sant Cugat per dir-me que volien posar el meu nom a una biblioteca vaig dir: "Sort que tinc una educació catòlica, perquè ara sí que em va bé pensar allò de... ´Senyor, jo no sóc digna...´".

Veig que a casa, a més d´estelades, hi té alguna bandera d´Israel. Per què li agrada aquest poble?
Jo sóc pro israeliana, i a més sóc pro Estat d´Israel. Crec que és un país impressionant. I és un poble que ha sofert molt. A més, el que han fet és increïble, en el sentit que han aconseguit que l´hebreu, una llengua que estava més desapareguda que el llatí, tingui avui una literatura importantíssima, i compti amb grans poetes, narradors i assagistes.

En l´actualitat, però, no està gaire de moda dir que algú es manifesti proisraelià.
Així és, i resulta quelcom molt estrany. Jo ho sento, perquè em considero una persona d´esquerres, però l´esquerra sempre tendeix a ser judeòfoba. És una cosa incomprensible i molt arrelada.

En què treballa ara?
Doncs he acabat un nou llibre de poemes, que ja en tenia ganes. Suposo que sortirà publicat aquest any vinent. Es dirà "Variacions", i tots els textos estan escrits a base de motius diversos, però sempre amb epígrafs, amb encapçalaments, de temes bíblics.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook