DIARI DE TERRASSA
Gent DT / Converses
Mireia González

"He vist Austràlia sobre una bicicleta"

16.10.2016 | 04:21
"He vist Austràlia sobre una bicicleta"

Té 36 anys i, després de doctorar-se en Biotecnologia de Plantes, va decidir, amb la seva parella, començar de nou a Austràlia. Un cop allà han recorregut uns tres mil quilòmetres en bici, els que separen les ciutats de Perth, on viuen, i Melbourne. En aquest viatge, l?egarenca Mireia González ha plantat una llavor per cada dona important de la seva vida.

Com va sorgir la idea d?anar cap a Austràlia?
Amb el meu marit volíem marxar a un país on es visqués millor que aquí. I vam veure que Austràlia era una opció molt bona. Jo em vaig apuntar a un curs d?anglès allà i vam aconseguir un visat d?estudiant. Tenim un esperit aventurer.

Els ha estat fàcil integrar-s?hi?
Nosaltres som d?uns grups, els ?couchsurfers?, que donen hospitalitat gratuïta a viatgers pel simple plaer de conèixer persones que estan viatjant. Així que en arribar a Austràlia vam anar a cases de ?couchsurfers?. Eren australians que ens han ajudat molt a integrar-nos al país. Allà, per exemple, si vols llogar una casa et demanen referències. I ells ens han donat un cop de mà.

Una vegada a Austràlia, com se?ls ocorre travessar el país en bici?
El meu marit ja va fer la volta al món en bicicleta, però no va passar per Oceania. Jo havia fet viatges en bici, però curts, i tenia l?espineta clavada de no haver-ne viscut un de llarg. Així que, al cap de set o vuit mesos, li vaig proposar i vam començar a preparar-lo. Vam sortir el dia 12 de març d?aquest any i vam tornar al juny. Vam recórrer de Perth a Melbourne, i això significa creuar pràcticament tot el sud del país. Així que puc dir que he vist Austràlia sobre una bicicleta. En preparar el viatge vaig tenir la idea de les llavors.

Expliqui-la amb detall.
Doncs vaig pensar a dedicar cada un dels dies de pedaleig a dones que havien estat importants a la meva vida. D?una banda, vaig creure que això em donaria forces per al viatge, per si patia algun impediment físic o psicològic. I, de l?altra, era una manera de reivindicar la igualtat, que la dona segueix estant molt discriminada.

I les llavors d?on van sortir?
Per arrodonir el projecte, i com que jo sóc una apassionada de la botànica, vaig pensar que seria bonic plantar una llavor per cada una d?aquestes dones en les quals pensés. A més, vaig considerar que aquesta seria una manera de deixar quelcom sòlid per on passés, i de poder explicar a cada una de les meves dones que a Austràlia tenen una llavor plantada que ara potser ha crescut, i s?ha convertit en una planta o en un arbre. Era un gest simbòlic. El projecte, el vaig anomenar ?Women seeds?, ?les llavors de les dones?. Vaig plantar-ne més cinquanta.

Qui eren elles?
Sobretot de la família. Àvies que potser ja s?han mort. I amigues, moltes amigues. Són totes dones que admiro i que considero heroïnes anònimes, del dia a dia. També ha estat una manera de dir-los com són d?importants per a mi. No ens solem dir massa aquestes coses els uns als altres.

Els ho anava comunicant a mesura que plantava les llavors?
Durant el viatge era molt complicat, perquè sovint no teníem cobertura d?internet. Quan vam acabar-lo, sí que els ho vaig notificar a totes al mateix temps. I a més he escrit un blog (https://womenseed.wordpress.com).

Quina resposta ha trobat en les dones en qui va pensar?
De molta il·lusió. Ho han vist com un regal. I algunes m?han dit que, qui sap, que potser algun dia anirien allà on tenen plantada la seva llavor. A la meva mare, la Montserrat, li vaig dedicar el primer i l?últim dia, per tancar el cercle.

Hi va haver contratemps durant el viatge?
Vam haver de parar dues setmanes perquè vaig tenir un atac de vertigen. Just havíem de creuar un desert, el de Nullarbor, i al final vam decidir travessar-lo amb tren. A més havíem previst que el vent ens aniria a favor i al final ens va anar molts cops en contra.

Ara que viu lluny, com veu Catalunya i Espanya?
Veig que aquí no hi ha qualitat de vida. Ens passem cinc o sis dies de la setmana treballant, amb poca vida privada. A Austràlia no existeix aquest problema, perquè els horaris de feina són millors, igual que els sous. Les persones són educades, cíviques i no tenen pressa. A més gairebé no hi ha corrupció política.

De què treballen, allà, als nostres antípodes?
El meu marit cuida gent discapacitada. I jo treballo de ?housekeeper?. Ajudo famílies a comprar, cuinar, anar al metge... Normalment són gent gran, de molts diners i sense parents.

Segur que la seva mare vol que torni cap aquí.
(Riu.) Ens volem quedar allà.

I tornarà a pujar a la bicicleta?
Tal vegada. Potser ara em falta fer un viatge en què planti llavors pensant en els homes importants de la meva vida. 

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook