Gent DT / Reportatge

Colòmbia: un nou temps?

25.09.2016 | 04:00
Colòmbia: un nou temps?
Colòmbia: un nou temps?

Dóna suport vostè a l’acord final perquè acabi el conflicte i a la construcció d’una pau estable i duradora?” Aquesta és la pregunta que el poble colombià haurà de respondre en plebiscit el pròxim diumenge 2 d’octubre. Serà després que dilluns que ve, dia 26, la localitat de Cartagena de Indias, al nord del país, aculli la signatura solemne dels acords de pau entre l’Estat colombià, representat pel seu president, Juan Manuel Santos, i les dites Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia, les Farc, després de 52 anys de violència al país.

Les Farc són la guerrilla més poderosa i antiga de l’Amèrica Llatina. Nascuda l’any 1964 com un grup d’autodefensa camperola en el context històric de l’antic enfrontament entre els partits liberal i conservador colombià, aquesta guerrilla ha perviscut fins avui com un reducte armat de naturalesa marxista-leninista.

El poble, la víctima
Però les Farc no han estat l’únic actor de la guerra que ha sacsejat Colòmbia a les darreres dècades i que ha enfrontat directament aquesta guerrilla amb l’exèrcit del país. L’activitat violenta que durant decennis han desenvolupat grups paramilitars d’extrema dreta, alçats en armes contra els objectius revolucionaris de les Farc, a més de l’existència del narcotràfic i dels cultius il·legals de la planta de coca (que ha estat una font de finançament cabdal tant de les Farc com dels paramilitars), ha acabat de configurar un panorama complex que ha esdevingut, durant massa temps, sagnant.

Enmig d’uns i altres, de les Farc, però també d’altres guerrilles revolucionàries d’extrema esquerra, com l’Ejército de Liberación Nacional (ELN) o l’Ejército Popular de Liberación (EPN), dels grups paramilitars i, fins i tot, de l’exèrcit..., s’hi ha trobat el poble. A les zones rurals de Colòmbia, les més afectades per aquesta guerra de baixa intensitat, però persistent i enquistada en el temps, desenes, milers de camperols han hagut de fugir de casa per les amenaces que sobre ells exercien la guerrilla o els paramilitars. Aquest fenomen s’ha deixat sentir amb una especial intensitat a les àrees de Colòmbia on l’existència del conflicte, de la violència, ha format part amb més evidència del dia a dia. Entre aquestes hi ha les zones que fan frontera amb Veneçuela i l’Equador; el departament d’Antioquia, al nord-oest del país, i les terres properes a l’oceà Pacífic, a l’oest. Gairebé set milions de persones s’han vist obligades a deixar les seves terres a causa de la guerra, segons les dades de Red Nacional de Información para la Atención y Reparación a las Víctimas de Colombia. Molts d’ells van marxar a les grans ciutats, a Medellín, o a la capital, Bogotà, buscant una mínima seguretat que al camp, per l’acció de la guerrilla i dels paramilitars, no trobaven.

La història en persona
És el cas de l’avi del Harlem Acevedo, un colombià de 37 anys que ara viu a Terrassa, al Centre, però que és de Medellín, la segona ciutat més poblada de Colòmbia. A Terrassa, en Harlem estudia a la Càtedra Unesco de Sostenibilitat de la Universitat Politècnica de Catalunya. “El meu avi es deia Óscar Gudelo. Vivia a Toledo, una població d’Antioquia. No era cap terratinent. Simplement treballava el camp a la seva propietat”, diu.

L’àrea d’on era l’avi d’en Harlem estava controlada per les Farc. “Ell tenia tota la seva vida allà, a Toledo, però la guerrilla va pressionar-lo i va haver de fugir cap a Medellín. Era molt habitual, per exemple, que els guerrillers diguessin als camperols que necessitaven els teus cavalls. I, si t’hi negaves, podies tenir problemes. Ell els va tenir, no va suportar la pressió i va emigrar a la gran ciutat.”

Restitució
El tema dels desplaçaments forçosos, com el que va patir l’avi del Harlem, és un dels aspectes que s’han tractat al procés de pacificació que des del 2012 han encarat el govern colombià i les Farc.
Les negociacions van concloure el 24 d’agost passat a l’Havana, Cuba. Respecte als milions de desplaçats forçosos, els acords de pau contemplen que es crearà un fons de terres de tres milions d’hectàrees per tal, segons diu el text, “que el nombre més gran possible d’homes i dones habitants del camp sense terra o amb terra insuficient puguin accedir a ella”.

A més, ja l’any 2011, Colòmbia va aprovar la Ley de Víctimas y Restitución de Tierras, que per primera vegada donava la possibilitat als camperols desplaçats de retornar a les seves propietats. Segons la Unidad de Tierras, a més de 23 mil colombians ja se’ls ha restituït el seu patrimoni. La unitat ha rebut 93 mil sol·licituds. Un 40% són per usurpacions de terra fetes per part de la guerrilla. Un 35%, pels paramilitars. I un 24%, per accions de la delinqüència comuna. La majoria de les peticions realitzades a la Unidad de Tierras són per recuperar camps al departament d’Antioquia, la regió on precisament vivia l’avi d’en Harlem abans de fugir a Medellín.

Tot i que dramàtica, la xifra de gairebé set milions de desplaçats forçosos a causa de la violència no és l’única que deixa la guerra. La Red Nacional para la Atención y Reparación de Víctimas parla de més de 31 mil segrestos i 89 mil actes terroristes, atemptats i combats en les més de cinc dècades de drama. Pel que fa als desapareguts, la Unidad de Víctimas, un organisme colombià, en quantifica més de 40 mil. Mentre que el Comitè Internacional de la Creu Roja eleva la xifra fins a més de cent mil.

Els números que neixen del patiment, però, són difícils de concretar amb exactitud en un conflicte tan llarg en el temps i sovint amagat en l’aïllament dels poblets colombians, dispersos i recòndits enmig d’una escarpada orografia.

220 mil morts
Encara que potser la xifra més colpidora és la que indica que més de 220 mil persones han mort assassinades (entre militars, guerrillers, paramilitars i víctimes civils) durant els 52 anys d’hostilitats, segons el Centro Nacional de Memoria Histórica de Colombia.

Nascut a Bogotà, Hernando Giraldo té 52 anys i viu a Terrassa des del 1989. Ara és veí del barri del Torrent d’en Pere Parres. Aquest egarenc no pot oblidar el cop que la contesa va infligir a la seva família fa no pas massa anys. “El marit de la meva neboda era coronel de l’exèrcit colombià. Feia poc que havia estat pare de dues nenes bessones, així que a l’exèrcit li van donar permís perquè tornés a casa unes setmanes –explica. Les va veure quan només tenien tres mesos i després va tornar a l’exèrcit per combatre les Farc al departament del Putumayo, al sud del país. Dos dies després d’haver-se’n anat, la meva neboda va rebre una trucada en què li deien que el seu home havia mort en una emboscada de la guerrilla.”

En Vicente Muñoz, de 54 anys i exatleta professional del Club Natació Terrassa, una entitat a la qual segueix vinculat, ha passat ja la meitat de la vida a la nostra ciutat. La distància, però, no li ha fet oblidar que dos dels seus cosins, quan no tenien més de 20 anys, van ser assassinats per la guerrilla quan feien el servei militar, que a Colòmbia és obligatori. Els va passar a Tolima, al centreoest del país.
Muñoz explica que ara la mare dels nois viu a Villarrica, un poble de Tolima. “Es diu que aquesta és una de les zones on aniran a parar els guerrillers de les Farc un cop que la pau sigui un fet. S’imagina què pot ser per a una mare haver de topar-se pel carrer amb persones del grup que va matar els seus dos fills?”, reflexiona.

Reintegració social i política
Un altre dels punts fonamentals dels acords de pau de l’Havana és, precisament, la incorporació dels guerrillers que militen a les files de les Farc a la vida social i també a la política del país. Aquest és un dels aspectes més delicats del text acordat entre la guerrilla i el govern que els colombians hauran de refrendar en el plebiscit convocat per al pròxim 2 d’octubre.

El document inclou la creació del Consejo Nacional de la Reincorporación, que estarà dirigit per dos membres de l’Estat i dos de la guerrilla. A més, segons el text, cada militant de les Farc rebrà un pagament únic d’uns 600 dòlars i un subsidi mensual de 200 (gairebé el salari mínim de Colòmbia) durant un període de dos anys.

L’acord també contempla que els postulats revolucionaris de les Farc tinguin garantits la representació ideològica al Parlament de Colòmbia durant 10 anys, com una manera de consolidar el pas que la guerrilla pretén fer des de la insurgència armada fins a esdevenir un moviment polític. Alhora, el pacte proposa la creació d’una unitat especial per a la cerca dels milers de desapareguts.

Malgrat el debat que existeix al seu país d’origen sobre els acords de pau, tant l’Helga Flamtermesky, resident a Sant Cugat, com la María Eugenia Blandón, de Valldoreix, confien que el “sí” s’imposi a la consulta del dia 2. L’Helga i la María Eugenia fa més d’una dècada que són a Catalunya, des d’on no han deixat de treballar per explicar la difícil realitat que pateixen els seus compatriotes.

Violència sexual
Avui, ambdues coordinen la comissió de veritat, memòria i reconciliació de les dones colombianes a l’exterior. Des d’aquest espai tracten de reconstruir la memòria dels milers de dones que un dia van decidir, sovint forçades per les circumstàncies, iniciar una nova vida lluny de Colòmbia, deslliurant-se així del neguit generat per les armes. El projecte queda recollit i explicat amb detall al lloc web www.mujerdiaspora.com.

“Parlem amb elles i tractem de veure quines habilitats van haver de desenvolupar per vèncer els traumes que havien viscut a Colòmbia a fi, així, de construir una nova vida en un altre país”, diu l’Helga. Tant ella com la María Eugenia també esmenten la violència sexual. En aquest sentit, la Red Nacional de Información para la Atención y Reparación de Víctimas té reconeguts 14.216 delictes contra la llibertat i la integritat sexual. Però la xifra real de l’assetjament contra la dona en els 52 anys de conflicte és difícil de saber.

“Les dones a Colòmbia han estat supervivents de moltes violències. I, entre elles, la sexual. A més, quan els seus homes han mort a causa del conflicte, elles s’han vist desemparades i abocades a ser caps de família, sovint desplaçades i amb fills al càrrec –explica la María Eugenia. En aquest context de vulnerabilitat han estat preses fàcils per a violacions i altres delictes. La guerra sempre agreuja els ideals del patriarcat”, afegeix.

La reparació de les atrocitats comeses contra les dones serà una peça més del puzle per recompondre que ha de permetre a Colòmbia començar a somiar en l’anhelada pau. Perquè, tal com diu l’Helga, “ara el gran repte del país és desaprendre la violència”. 

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook