Gent DT / Converses

Llogari Casas, restaurador de cotxes d'època

18.09.2016 | 04:00
Llogari Casas, restaurador de cotxes d'època
Llogari Casas, restaurador de cotxes d'època

Restaura vehicles d’època com si fossin obres artístiques. De fet, en Llogari Casas (Terrassa, 1960) és professor d’escultura en una Escola Oficial d’Art de Badalona i ha col·laborat molts anys amb la UOC. Al garatge de casa guarda un tresor, un Austin 10 de l’any 1935, de nou cavalls i d’origen anglès, que ell mateix s’ha encarregat de rehabilitar peça a peça.

Jo no sabria per on posar-m’hi, si el que volgués és restaurar un cotxe de començaments del segle passat. Com s’ho fa, vostè?
Jo tampoc, no es pensi! (Riures.) Però els cotxes antics s’entenen molt ràpidament. De fet, si aixeques el motor d’un vehicle d’ara, modern, perquè el vols reparar, t’entren ganes de dur-lo de seguida al taller perquè allà se n’ocupin. Però la mecànica dels cotxes d’època no té complicació.

N’està segur, que és tan fàcil?
Jo el que faig és desmuntar-lo peça per peça, reparar-les una per una, arreglar-les totes, i després les torno a muntar.

I si n’hi falta alguna, de peça, com se les empesca?
A internet, hi trobes de tot. L’Austin 10 que he refet, per exemple (veieu la foto), és un cotxe d’origen anglès. A l’eBay britànic, hi trobaràs les peces que vulguis.

Vostè és doctor en Belles Arts. Quanta part de creativitat implica deixar nou un cotxe antic?
Home, no deixa de ser una tasca de restauració, salvant les distàncies, com la que podria aplicar-se sobre una obra d’art. I, de fet, és una feina en la qual uso tècniques artístiques. Tallo, soldo, insereixo fibra de vidre. Però ho faig una mi-ca sense adonar-me’n.

D’on li ve aquesta afició pels vehicles d’època?
Jo penso que em ve bastant de l’escultura, que sempre ha estat la disciplina artística que més m’ha agradat, perquè fer escultura té semblances amb reparar un cotxe d’època. Al cap i a la fi, en les dues feines t’embrutes les mans. I no hi ha art sense mans brutes.

Recorda quin va ser el dia en què va dir: “Doncs ara m’hi poso”?
Ja feia anys que donava voltes a la idea, i un dia que anava a Sant Carles de la Ràpita amb el meu fill vam veure des de la carretera un Volkswagen Escarabat allà mig penjat, en un desguàs. I vaig pensar: ¡carai si el tingués! ¡Com el deixaria de bé! Llavors el meu fill va posar-se a buscar cotxes d’època per internet i va trobar-ne un que estava a Castellar del Vallès. El vaig comprar.

Era aquest model Austin 10, al qual ha donat una segona vida. De quin any és, per cert?
Del 1935. Quan el vaig adquirir estava rovelladíssim. Però jo ara em dedico a refer cotxes amb hores i paciència. El marcador de benzina, la pressió de l’oli... Són cotxes amb sistemes tan mecànics que és senzill de recompondre’ls. De totes maneres, per reformar l’Austin 10 del tot, m’hi vaig estar tres anys.

S’imagina quin home ben vestit i adinerat devia haver-se assegut en aquest elegant Austin 10?
El que sé és que l’últim propietari va ser un senyor de Barcelona, que el va donar de baixa l’any 1967. Després, qui sap per què, va acabar a Castellar, on un veí el va tenir durant anys i panys arraconat a casa. El curiós és que el cotxe té matrícula de Cadis i el volant està situat a la dreta.

I per què, això?
Doncs perquè com molts altres automòbils d’època que hi ha a Espanya eren de britànics que vivien a Gibraltar i que van marxar quan va venir la Guerra Civil, la de l’any 36. Llavors el cotxe devia passar a mans espanyoles.

Tornant a la seva vessant artística, aquesta vena creativa ja la tenia de petit?
L’he tinguda sempre. Quan era un nen ja anava als Amics de les Arts a aprendre a dibuixar. Després, de jove, em vaig decantar per l’escultura. En aquest camp, sempre m’ha agradat fer peces figuratives, encara que vaig tenir una època de cercar més la simplificació.

En quin moment va fer el pas cap al món de l’ensenyament?
Des de fa molt temps, he tingut força clar que guanyar-me la vida amb l’escultura era força complicat. I ara ja fa trenta anys que em dedico a l’ensenyança d’arts plàstiques. Treballo a l’Escola d’Art Superior de Badalona, que depèn de la Generalitat, on tinc alumnes que aprenen escultura amb mi.

També ha estat a la UOC, oi?
Així és. A la Universitat Oberta de Catalunya, hi he treballat com a professor d’animació, tant per a cinema com per a videojocs i altres suports.

Segur que hi ha lectors que saben què és aprendre a distància, però resulta senzill fer de professor des del darrere d’una pantalla?
Els dos tipus d’ensenyament, tant l’online com el presencial, t’aporten coses. Però sí que és veritat que a l’ensenyament a distància el professor no deixa, igual que l’alumne, d’estar sol. Mentre que a l’ensenyament físic tractes de tu a tu amb persones que estudien allò que els agrada i que a tu també t’agrada. Això sempre és bo. 

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook