Gent DT / Converses

Pol Amat: "La plata d'Atlanta va tenir gust d'or"

28.08.2016 | 04:00
Pol Amat: "La plata d'Atlanta va tenir gust d'or"
Pol Amat: "La plata d'Atlanta va tenir gust d'or"

Considerat l’any 2008 com a millor jugador del món d’hoquei, Pol Amat (38) ha estat un referent d’aquest esport. Va participar a cinc Jocs Olímpics (d’Atlanta 1996 a Londres 2012), amb un balanç de dues medalles de plata. Retirat de l’alta competició, ara pot gaudir de temps lliure i, en especial, de la família, la seva esposa, Mone, i els seus dos fills, Jan i Marc.

Com ho porta, això de tenir els estius lliures, sense haver d’anar a Pequín o a altres llocs a jugar?
Bé, millor del que em pensava. Gaudeixes de la família, dels amics i del temps lliure. En la meva època de jugador vaig poder tenir pocs estius lliures, perquè quan no era una cosa n’era una altra. Sempre estàvem concentrats i ara estic vivint una nova etapa que, la veritat, estic gaudint. Avui dia, puc dir que no trobo massa a faltar el que és el dia a dia de l’hoquei, però sí coses puntuals.

Ha participat a cinc Jocs Olímpics. Déu n’hi do, no?
Sí. Evidentment són molts anys de dedicació, i això només s’aguanta si realment t’apassiona el que fas, si no, és impossible. En el meu cas he gaudit molt i m’ho he passat molt bé. També hi ha moments complicats i exigents, però jo no canviaria pràcticament res del que vaig viure. Potser, en els últims mesos, vaig acabar mentalment una mica cansat.

Ha deixat de fer moltes coses per seguir tants anys a l’elit de l’hoquei. Es penedeix de no haver fet alguna cosa que la seva carrera esportiva li ho ha impedit?
Està clar que, en el cap, tens un moment en què penses fer una aturada o tenir un període de descans per fer altres coses i això pren força. De tot el que he viscut, només canviaria una cosa i és que hauria jugat alguns anys més a l’estranger, però no va poder ser per circumstàncies personals. Però la resta, tot fantàstic, i molt content del que he viscut i no només és el que vius sinó tot el que t’aporten l’hoquei i l’esport, perquè et formen com a persona i és una mica un estil de vida i una manera de fer. El gran somni d’un esportista amateur és arribar a uns Jocs, però el camí cap a uns Jocs és el que realment et forma com a persona i també per al futur. El premi són els Jocs, però el camí és molt important.

Ha guanyat un munt de medalles i trofeus. Els té ben exposats o els guarda en una caixa i com pot?
Sóc bastant desastre amb tot això. Ho tinc en caixes i bastant desordenat i tant la meva dona com el meu pare em renyen i em diuen que hi posi una mica d’ordre, i la veritat és que ho he de fer.

Amb els seus fills fa una mica d’avi Cebolleta i els explica les seves batalletes?
No massa. Acostumen a ser més ells els que pregunten, suposo que perquè algú els deu dir alguna cosa. A vegades demanen alguna imatge o un vídeo, però no massa. Sí que són molt de jugar a tots els esports i l’hoquei els agrada bastant i, mentre estiguin contents, jo estic encantat.

Amb l’arribada dels fills canvia tot?
És el gran canvi de la vida. Sens dubte. Et canvia tot, i la perspectiva de la vida i les prioritats són diferents.

També, pel que sembla, tenia bones qualitats jugant a futbol.
A mi, gairebé m’agraden tots els esports. Sí que, en el seu moment, vaig estar a punt de provar sort en el futbol i el meu germà hi insistia molt. Per diferents motius, no ho vaig fer i he pogut gaudir de l’hoquei, que és un esport fantàstic. Mai pots saber si hauria anat bé o malament, no té sentit pensar-hi.

Anar a Atlanta 1996 amb 18 anys acabats de fer li va canviar tot?
Em va posar l’hoquei més en valor. I em va canviar una mica la perspectiva i la visió que jo tenia de l’esport. Estava en una etapa juvenil i feia un any que estava al primer equip de l’Egara i l’exigència era important, però entrar a la selecció em va fer veure les coses d’una altra forma. Va ser una gran experiència. Tot depèn de les expectatives que tinguis, i a Atlanta no hi havia expectatives de res, i la medalla de plata va tenir gust a or.

Va compaginar el sacrifici de l’esport d’elit amb els estudis.
És una de les coses que són més difícils i que exigeixen més esforç. Vaig compaginar l’hoquei i els estudis i després més endavant el fet de tenir fills i seguir amb el club, la selecció i la feina. Compaginar tot això no és fàcil i és exigent, i només és possible si l’esport que fas t’apassiona i si tens ajut del teu entorn familiar. Si no, és complicat.

Treballa al sector de la banca. Què és més difícil, desfer-se de defenses o captar clients per al seu banc?
En el meu cas, era més fàcil desfer-me de defenses i més ara com està el món financer.

Si no es digués Amat i la seva família no hagués jugat mai a hoquei, hauria acabat jugant-hi?
Això és impossible de saber. Estant a Terrassa, segurament hauria jugat a hoquei. A la meva família, tots han jugat a hoquei però mai ens han pressionat perquè juguéssim. Ens hi van posar i ens agradava i va ser tot molt natural.

Se sent un símbol de l’Egara?
Em sento un privilegiat perquè, quan la gent et tracta bé, és d’agrair. I res més. Simplement, el que he volgut fer és donar el mà-xim de mi, jugar el millor possible a on he estat. A partir d’aquí, que cadascú faci la valoració que cregui. Jo estic content de com m’han tractat a tot arreu a on he estat.

Es veu exercint d’entrenador?
De moment, encara no, però no ho descarto. No em poso cap objectiu i allò que vulgui fer a l’hoquei, ho haig de sentir. Si haig de fer alguna cosa, ho haig de fer convençut i amb totes les ganes. Jo penso que les coses no s’han de fer a mitges, perquè no surten bé i això s’ha de sentir i trobar el moment, i estar preparat. 

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook