Gent DT / Converses
Oriol Canals, un dels voluntaris fundadors de l´ONG Proactiva Open Arms

"Hem de forçar els polítics a actuar"

17.07.2016 | 04:00
"Hem de forçar els polítics a actuar"
"Hem de forçar els polítics a actuar"

Oriol Canals té 32 anys i en fa cinc que viu a Terrassa amb la Júlia, la seva parella. És diplomat en Turisme i té un postgrau de creativitat publicitària. És un dels fundadors de Proactiva Open Arms, l’ONG dedicada a rescatar refugiats del mar. “Si en aquest conflicte les ONG no hi fossin ells serien uns oblidats totals. Ara la situació torna a ser dramàtica.”

El reportatge “To Kyma” va visualitzar la feina que Proactiva Open Arms fa a Lesbos amb els refugiats. Ara on sou?
En aigües internacionals davant la costa central de Líbia perquè el flux migratori ha canviat. Anem a l’Astral, que és un vaixell de rescat marítim, i tenim la base d’operacions a Malta. El que passa avui en dia torna a ser un drama.

Aquesta nova realitat és una conseqüència de l’acord de la Unió Europea amb Turquia?
Sí. Sabíem que les arribades a Lesbos es frenarien, que hi havia dos milions de refugiats esperant a Turquia i que ho tornarien a intentar. Per això, encara que tenim una base a Lesbos, hem reduït personal perquè ara els refugiats es dirigeixen a Lampedusa, a Itàlia, en barques on van de 150 a 200 persones que surten de Líbia. El trajecte és més llarg i les embarcacions són més grosses.

Quina és la missió dels voluntaris?
Rescatar-los del mar. Tenim tres o quatre embarcacions que envolten l’Astral i nosaltres traspassem tota la gent que agafem a les embarcacions dels guardacostes italians o d’altres ONG.

Quantes vegades ha anat a Lesbos?
Dues i ara, quan veig les imatges que els companys pengen a les xarxes socials, el cor se m’encongeix i penso que haig de tornar, però també és cert que l’empresa Proactiva ha de rutllar i que algú l’ha de gestionar, perquè ara estem en plena temporada d’estiu.

Com gestiona els tres móns: el laboral, el de voluntariat i el personal i familiar?
Ha estat un any molt complicat. He acabat els estudis i estava allà i aquí, però al final ho fas perquè vols i busques l’equilibri. Una cosa és treballar a l’ONG en una situació dramàtica humanitària i una altra és posar-te la camisa i ser el responsable d’una empresa. És acceptar una mica el que és i el que toca. I a la vida personal has de trobar moments i hores.

Les emocions aniran com en una muntanya russa...
Sí, tot i que la família és qui pateix més. El meu germà Gerard està allà i és coordinador de Proactiva Open Arms. Va sortir de l’empresa i va marxar a Lesbos, on va viure amb la seva filla de dos anys i mig. Jo encara el veia quan hi anava, però la meva mare no i sempre ens diu que li falta un fill... No és fàcil per a una mare i també per a la parella, en el meu cas la Júlia. Quan jo era allà veia imatges espectaculars i això representava per a ella nits sense dormir pensant i pensant. Pateixen molt.

Com gestiona viure entre aquests dos móns oposats?
No banalitzant les situacions i els problemes de la gent del teu món, perquè tot el que vius allà és dramàtic. Els refugiats es juguen la vida per poder no morir. També he intentat separar l’àmbit personal de la tasca de voluntari i, en aquest sentit, no he visitat els camps de refugiats de Lesbos perquè hi havia moltíssima altra gent que feia una tasca excel·lent.

Ha vist de tot?
Sí. Són imatges que et recorden les pel·lícules de la Segona Guerra Mundial, com gent fent cua per agafar menjar... I tu estàs a dos metres i no hi pots fer res.

La impotència és total quan veu l’actitud i la inacció dels polítics internacionals?
És que, sincerament, no sé com dormen tranquils. Només cal que vingui un polític amb nosaltres a l’Astral i ens ajudi a descarregar una sola embarcació. Canviarà el seu punt de vista. El que no funciona és anar a un camp de refugiats i fer-se la foto en una zona que no és ni conflictiva. Quan ho veus i ho vius deixes de creure en la política del tot.

Però ha de confiar en la política per solucionar el conflicte?
Sí, però és quan has de forçar-los a actuar. Quan la massa social es mou els obliga a moure fitxa . Si les ONG no existíssim, els refugiats serien uns oblidats totals. Ningú no se’n recordaria. L’Òscar Camps, el director de Proactiva Open Arms i responsable de l’empresa, sempre diu: “Quantes persones han mort al mar i ningú ho sap”. És així de dur. És així de trist.

Fins quan actuarà Proactiva Open Arms?
Fins que la gent vulgui que hi siguem. Anem per projectes i ara estem amb l’Astral. Les aportacions voluntàries a través de les xarxes socials són les que ens financen, la qual cosa ens ha permès tenir tres embarcacions de rescat, dues motos d’aigua i un equip permanent a Lesbos, a més de la gent que està al vaixell. Tenim més de mil peticions en llista d’espera, entre socorristes, metges, infermers... És aclaparador.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook