Gent DT / Reportatge

Camí de Sant Jaume: un viatge espiritual

10.07.2016 | 13:11
Camí de Sant Jaume: un viatge espiritual
Camí de Sant Jaume: un viatge espiritual

Molts pelegrins vinguts d'arreu del món s'embarquen en aquesta aventura moguts per la voluntat de descobrir-se a si mateixos i trobar la pau interior

Fer el Camí de sant Jaume és una aventura apassionant i inoblidable. Almenys, això és el que asseguren els qui l´han fet. I és que es tracta d´una experiència única i una manera diferent de conèixer els diferents racons d´Espanya a través de diverses rutes, la meta de les quals sempre acaba sent l´espectacular catedral de Santiago de Compostel·la, a Galícia. Allà és on es troba la tomba de l´apòstol sant Jaume, que segons explica la història va ser descoberta per un pastor gallec a principis del segle IX. Des d´aleshores, es va convertir en punt de pelegrinatge de tot el continent europeu i, tot i decaure al segle XIV, es va recuperar a finals del segle XIX.

Però per què aquest camí, declarat Patrimoni de la Humanitat el 1993 per la Unesco, atrau milers de persones cada any? Quins són els impulsos que mouen les persones a calçar-se unes bones botes, posar-se la motxilla a l´esquena i emprendre aquesta llarga trajectòria? Doncs hi poden haver tantes raons com persones. Tot i que el que sí que és cert és que en la majoria dels casos coincideix una barreja de repte personal i coneixement d´un mateix.

Molts afronten el camí com una de les aventures més importants que viuran a la seva vida. I no van errats, ja que poques vegades recorreran tants quilòmetres a peu, en bicicleta o a cavall per rutes que s´endinsen en paisatges que emanen naturalesa, tranquil·litat i serenor entre poblets perduts on el temps sembla que es pugui detenir.

El camí català
Sembla que Catalunya s´hagi mantingut al marge del moviment de pelegrinatge jacobeu, però la realitat és completament diferent. Històricament, el culte a sant Jaume ha estat present des del primer moment. Actualment, el camí parteix del Santuari de Montserrat, després de recollir l´afluència dels camins barcelonesos, tarragonins i gironins (aquests últims provinents de França). Des d´allà, es va cap a Lleida i el Pinar de l´Ebre, on s´uneix amb la ruta de l´Ebre. Així, un dels traçats, de 251 km, comença a Barcelona i transcorre a través de l´Hospitalet de Llobregat fins a Pina d´Ebre, on enllaça amb el Camí de l´Ebre per marxar cap a Saragossa. D´altra banda hi ha la variant d´Osca i Sant Joan de la Penya, de 238 km.

Trobar-se un mateix
Quan el camí es fa de pelegrí total, després de passar per dures etapes, amb butllofes als peus, cremades a diverses parts del cos i un cansament que poques vegades es pot haver experimentat, a l´arribar al destí tots els pelegrins hi coincideixen: l´esforç ha valgut la pena.

I és que no se sap per què, però el camí enganxa. Almenys això és el que asseguren les persones que hem entrevistat. Tots per motius diferents però tots han trobat quelcom d´especial, de místic, en aquesta ruta i l´han tornat a repetir. No en va el seu origen és religiós: el culte a l´apòstol sant Jaume. Però, en qualsevol cas, tot i no ser creients, molts pelegrins s´embarquen a realitzar aquesta aventura moguts per una espiritualitat que els impulsa a saber més d´ells mateixos, a descobrir-se, a trobar respostes a preguntes que fa temps que es formulen i, en definitiva, a trobar la pau interior. "En el primer camí vaig viure una experiència que per a mi va ser com un miracle. I, a partir d´aquí, em vaig prometre que cada Any Sant pelegrinaria sola fins a Santiago", explica Ana López, mestra d´una escola de Terrassa i devota del camí.

Per a Josep Manel Orti -jubilat que després d´haver fet el camí sis vegades aquest any ha decidit fer-lo des de Roma fins a Santiago- fer el camí era necessari per "aclarir idees i pensaments". Un cop provat, afirma que l´ha enganxat la solidaritat amb què s´ha trobat cada cop. També destaca "la soledat, les amistats i el veure que els teus pensaments no tenen barreres".

El mateix afirma Francesc Suárez, el primer president d´Amics del Camí de sant Jaume de Terrassa (2006-2011). "És una frase feta que ´el camino engancha´. I ho és per a tothom. No serà una experiència que els passarà desapercebuda. No se n´adonaran, però a partir del moment de la seva tornada començaran a preparar una altra vegada un viatge per tornar al camí."

Un abans i un després
I és ben cert. Tot i que no sigui quelcom que un es plantegi, el Camí de sant Jaume marca un abans i un després en qualsevol persona. Principalment perquè al trobar-se un mateix li fa descobrir coses que no sabia i valora el que té d´una altra manera. "Mentre fas el camí t´adones que no existeixen ni el temps ni els diners. Vius només per escoltar-te a tu. D´aquesta manera t´adones realment del que és més important, de les persones que estimes i dones valor al que tens", confessa Ana López.

Per a Francesc Suárez, "el camí permet adonar-te de moltes coses. Potser una de les més interessants sigui que les més urgents no són precisament les més importants. Valores molt més les persones que t´envolten". D´altra banda, el mateix Francesc confessa que el que més l´ha marcat al fer el camí és que s´ha adonat que en realitat "en fas dos: el primer físic, però també un segon –potser el més important- d´interior, de ser conscient de les teves possibilitats".

Però aquesta petjada del camí va més enllà. Els pelegrins queden marcats quan, per més sols que vagin, mai se senten uns estranys i sempre acaben acompanyats. "Jo he sortit sol a gairebé tots els viatges i sempre he acabat acompa-nyat", explica Josep Manel Orti. "Es coneix gent molt hospitalària, que fan el que faci falta per donar-te el que necessites", afegeix.

En aquesta travessa, el caminant viu moments únics amb gent vinguda de tot arreu, de totes les edats i que es va trobant als albergs, a la carretera o enmig del bosc. Tots disposats a ajudar, a escoltar els teus problemes i a explicar-te els seus, a respectar-te i a guarir-te si ho necessites.

Així, a part d´una gran experiència t´enduus el record de persones que, sense voler, passen a formar part de la teva vida per sempre més. "Recordo que en un dels camins, un cop ja havia arribat a Santiago, em vaig trobar un pelegrí que venia dels Estats Units. Em va preguntar si em podia abraçar, li vaig dir que sí i em va fer una de les abraçades més fortes i emocionants que m´han fet mai", recorda Ana López. A Francesc va ser un polonès qui li va arribar a l´ànima. "Venia des de Chestojova (Polònia) i ho feia perquè el seu fill superés una malaltia."

Sigui quin sigui el motiu, el que sembla clar és que recórrer el Camí de sant Jaume per qualsevol dels seus itineraris i de la manera que es desitgi és una experiència enriquidora que no deixa indiferent ningú.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook