GentDT/Converses

Albert Sala: «Cruyff era càlid, sensible i afectuós»

26.06.2016 | 04:00
Albert Sala i Moreno (Terrassa, 1981), exjugador d´hoquei herba i llicenciat en Ciències de la Informació
Albert Sala i Moreno (Terrassa, 1981), exjugador d´hoquei herba i llicenciat en Ciències de la Informació

Albert Sala i Moreno (Terrassa, 1981), exjugador d’hoquei herba i llicenciat en Ciències de la Informació, va cursar el 2008 a Amsterdam un màster de gestió esportiva al Cruyff Institute, l’organisme que el va vincular amb l’exentrenador del FC Barcelona i a la seva Fundació. Culé per sentiment, va tenir el privilegi de descobrir la persona que s’amagava darrere del mite.
Vostè va mantenir una relació molt directa i estreta amb el Johan Cruyff. Com era en l’àmbit personal?
Molt càlid, afectuós i sensible amb la gent del seu cercle més íntim i, en definitiva, amb tothom. A mi m’ho va demostrar.
La seva vinculació va ser laboral. Recorda quan el va veure per primera vegada?
Sí, va ser a Holanda. Jo treballava a la seu del Johan Cruyff Institute, que estava a l’Estadi Olímpic d’Amsterdam, i un dia el vaig veure entrar per la porta. No era gens habitual que hi anés perquè vivia a Barcelona i els seus viatges a Holanda eren esporàdics. Allà era tota una autoritat, res a veure amb la imatge que teníem a Barcelona. El Johan sabia perfectament qui era jo i la feina que feia. Crec que el va sorprendre veure un català perquè en el fons pensava “què fa aquest nano treballant aquí a Holanda”...
Perquè ho creu?
Perquè jo responia, per dir-ho d’alguna manera, a l’essència de pensament de l’Institut Cruyff, que es va crear per tal d’ajudar els esportistes a la transició cap a la vida laboral. En aquell moment jo era un olímpic, que acabava de guanyar la medalla de plata a Pequín amb un esport com l’hoquei herba, amb la importància que té a Holanda; que havia decidit estudiar el màster en gestió esportiva a l’institut i que, alhora, havia demanat treballar allà per formar-me i poder compaginar-ho tot amb la pràctica de l’hoquei herba d’elit.
Van tenir bona sintonia...
Absolutament. Recordo que allà fèiem un cafè asseguts i em donava consells de la vida a Holanda, de les coses del món del futbol i de l’hoquei que podria aplicar a la feina...Eren consells magnífics i converses molt sabies.
Va ser el moment en què li va caure el mite i va descobrir la persona?
En certa manera sí. Jo sóc culé i el vaig gaudir molt com afeccionat a la seva etapa d’entrenador. Anys més tard, tenir l’oportunitat de conèixer i mantenir una excel·lent relació encara em va fer valorar-lo molt més perquè era una persona propera i això em fa estar molt orgullós. De fet, quan em van demanar que vingués a Barcelona la relació va ser més estreta i la visió del mite ja no existia.
Ell era el màxim responsable de l’Institut i de la Fundació. Com era com a cap?
No ho va ser mai. Ell va ser el fundador de tots els organismes i no va actuar mai com a cap perquè sempre va cuidar molt les persones del seu entorn i va tenir grans detalls amb elles. Amb el Johan vaig tenir una relació natural. Ell era molt de la confiança dels seus i jo formava part d’aquest cercle, cosa que em fa estar molt orgullós i content.
Era molt familiar, doncs...
Sí i entranyable. La seu de l’Institut i la seva residència estan molt a prop. Ell sempre anava caminant als llocs i, quan arribava a les oficines, trucava el timbre i deia: “Soy yo” perquè mai portava les claus, com tampoc tenia mòbil. Tenia els vint o trenta números més quotidians memoritzats i, quan volia parlar amb qualsevol, agafava el telèfon i parlava.
Va comunicar la seva malaltia al cercle més íntim?
No. És una notícia que es va filtrar immediatament. Jo recordo que estava al tren, a l’alçada de Les Fonts, i ho vaig escoltar per la ràdio. Em vaig quedar fred. Va ser molt dur per a mi perquè tant ell, com la família i nosaltres confiàvem que s’en sortiria.
Com ho va assumir ell?
Molt bé. Jo vaig pensar que, si havia alguna persona capaç de tirar endavant, era en Johan perquè tenia un parell de collons. Recordo que deia: “A mí todo el mundo me dice que la quimioterapia me echa mierda en el cuerpo, pero no es cierto. Es mi amiga y me va a salvar”. Sempre buscava l’aspecte positiu. Jo ho vaig viure molt intensament des del 23 d’octubre de 2015, quan es va conèixer que tenia càncer, fins al 24 de març, en què va morir perquè vaig fer la gestió en l’àmbit comunicatiu. També va ser molt intens a partir del 25 d’abril, dia en què hagués fet 69 anys... Realment ha estat una etapa difícil i molt complicada.
Vostè gestionava les seves xarxes socials. Continuen actives?
I tant!, perquè és la manera de difondre el seu llegat personal, futbolístic i de totes les iniciatives que ha deixat. La Fundació Cruyff és una d’elles i era la nineta dels seus ulls perquè integra els nens amb discapacitats a través de l’esport. I ho ha aconseguit amb nens amb minusvalideses, paràlisis cerebral, Asperger, autisme, TDAH... Quan estan al camp tots són iguals, juguen i estan junts. Ha aconseguit una Fundació molt activa i d’abast mundial. Fa un parell de setmanes, per exemple, van muntar un camp de futbol a dalt de tot de l’edifici de l’ONU, a Nova York, per disputar un partit a favor de la pau. Això dóna la dimensió del llegat que ens ha deixat.
Ara la gestió correspon a la família?
Sí, cada fill té un paper diferenciat i les cinc iniciatives ( Fundación Cruyff, Cruyff Institute, Cruyff Classics, Cruyff Football y Cruyff Library) tiren endavant.
Per a vostè, treballar en aquest àmbit ha estat un aprenentatge?
És una font de valors, però també has de connectar amb els nens, saber què tenen i com els has de tractar. Per exemple, a un nen amb el trastorn d’Asperger has de saber que no entén els dobles sentits. Has de ser una mica psicòleg.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook