Delfi Ramos: "La naturalesa de l'ésser humà és polígama"

19.06.2016 | 04:00
Delfi Ramos és psicòloga i sexòloga
Delfi Ramos és psicòloga i sexòloga

Delfi Ramos és psicòloga i sexòloga
Quants tipus de poliamor hi ha?
Tants com relacions poliamoroses. Les configuracions són variades: es pot tenir parella estable i compartir relacions amb altres persones, pots no tenir una parella estable i anar alternant uns quants amors més o menys fixos... Es podria donar fins i tot el cas que un trio amorós no compartís només temps, sinó a més sostre i llit.
Com es desenvoluparia una relació poliamorosa?
És bàsicament una qüestió d’agenda, com si es quedés amb amics o família. Cadascú queda amb qui vol quan li ve bé.
Per tant, tots els integrants ho saben tot de tots, aquí no s’enganya.
És la gran diferència. El poliamor amb mentides no és poliamor, per tant, un factor de primer ordre és la sinceritat.
Quins són els grans reptes a l’hora de tenir una relació així?
Honestedat i confiança cap a un mateix i cap als altres, habilitats de negociació i capacitat de cedir. A més, cal tolerància cap a les necessitats de l’altre i cap a les pròpies emocions. El poliamant ha d’estar preparat per acceptar sense drames que el seu estimat estigui amb altres.
Com pot saber una persona que està preparada o que necessita una relació poliamorosa?
Molt possiblement no acabi de trobar el seu lloc en una relació monògama.
Una relació així pot afectar els fills?
És presumible que els afecti al mateix nivell que una relació mo-nògama clàssica. La felicitat o el sofriment no depenen tant de la vida sexual i amorosa dels progenitors com del clima afectiu i educatiu.
Les relacions d’amistat amaguen amors impossibles?
En molts casos segurament.
I això pot ser una de les causes d’infidelitat?
La naturalesa humana és polígama. És molt menys freqüent del que sembla trobar parelles que no hagin sentit mai una atracció saludable i fins i tot enamorament cap a terceres persones.
Creu que si la societat s’obrís hi hauria menys casos d’infidelitat?
Totalment, en tant que quedarien cobertes més necessitats personals i això redundaria en un millor ajust de la parella. L’ideal d’amor romàntic és exigent en excés: tots hem de ser el millor amic, el millor amant... El millor en tot per a l’altra persona. I això és irreal.
Això es traduiria en més felicitat?
N’estic segura. Una dada significativa es desprèn de la tesi de Manuel Lucas Matheu, segons la qual les cultures sexofíliques són més pacífiques. En el pla personal, el canvi educatiu i cultural suposaria l’alliberament d’una immensa càrrega de culpa.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook