Opinió: Sóc TDAH, i què?

29.05.2016 | 04:00
Yolanda Vera Méndez, psicoterapeuta d´adults. Directora ISEP Clínic Terrassa
Yolanda Vera Méndez, psicoterapeuta d´adults. Directora ISEP Clínic Terrassa

Aquest article l’escric des del coneixement científic i pràctic, ja que encara que mai m’hagin diagnosticat de TDAH, honestament crec que sempre he tingut alguns dels símptomes.
La barrera entre ser o no ser un TDAH adult és el nombre de símptomes que presenta i la seva freqüència. Val a dir però, que els adults que han vingut a la meva consulta no ha estat per ser TDAH sinó per problemes laborals, de parella, depressió o drogoaddicció. I és que sovint presenten conflictes amb els cònjuges per sentir-se incompetents, cansats de les esbroncades, queixes sobre les tasques domèstiques, la mala organització, arribar tard a buscar als nens, oblidar-se d’un aniversari...
Un adult amb TDAH no té per què estigmatitzar el seu problema, ja que existeixen milers de recursos per compensar les seves dificultats. Poden aprendre tècniques d’organització i planificació -és bàsic un bon ús de l’agenda-, o tècniques de presa de decisions, de control d’impulsos, fer rehabilitació cognitiva de l’atenció per millorar aquesta capacitat cognitiva o practicar alguna activitat que “ensinistri” al cervell a centrar-se, com el mindfullness o l’equitació, entre molts uns altres.
Però ser TDAH també té els seus avantatges. Són persones amb més empatia, amb gran sentit de l’humor, molt més creatives i amb gran intuïció. A més, des de petits han hagut de treballar molt dur per aconseguir èxits, per la qual cosa tenen un gran esperit de lluita, són més creatius a l’hora de resoldre un problema, més enginyosos i si els agrada una tasca, la realitzen amb passió. A més, el seu excés de motricitat permet que s’adaptin millor a l’estil de vida (presses) del segle XXI.
Tot això em fa concloure que els TDAH adults, com qualsevol altre, tenen els seus defectes però també les seves virtuts amb el que no hauríem d’estigmatitzar ni negar la realitat. Simplement, el cervell funciona diferent. Això sí, recomano que es detectin les alarmes en una edat primerenca. Els 7-8 anys és una edat idònia per diagnosticar i començar a reeducar amb ajuda professional per tal de compensar les dificultats i treure-li el màxim profit possible a ser TDAH.

La autora és psicoterapeuta d’adults. Directora ISEP Clínic Terrassa

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook