GentDT/Converses

Jan Forrellat: «Volia treballar amb Dagoll Dagom i ho faré»

22.05.2016 | 04:00
Jan Forrellat té 24 anys (Terrassa, 1992) i atresora una trajectòria professional envejable
Jan Forrellat té 24 anys (Terrassa, 1992) i atresora una trajectòria professional envejable

Té 24 anys (Terrassa, 1992) i atresora una trajectòria professional envejable. Primer, en obres de petit format i, poc després, en grans produccions com “Los miserables” i “Fang i setge”. El proper serà “Scaramouche”, amb el qual Dagoll Dagom vol reeditar l’èxit de “Mar i cel”. En Jan Forrellat n’és un dels 18 intèrprets, després de superar un càsting de 300 persones.

Content per treballar ben aviat amb Dagoll Dagom?
Més que content, feliç. Tenia moltes esperances dipositades en aquest paper, que és un dels personatges secundaris d’aquest musical, perquè em vaig quedar a les portes de ser seleccionat a “Mar i cel”. La direcció escènica és de Jo-an Lluís Bozzo, la música és d’Albert Guinovart i estrenarem el setembre al Victòria, de Barcelona, que és el teatre per excel·lència dels musicals a Catalunya.

Parla de “Mar i cel” com si fos un dels seus musicals de referència...
És que ho és. De ben petit, els meus pares em posaven vídeos de la primera versió d’aquesta obra. Més tard, el 2004, la vaig veure amb el meu pare al teatre i, en acabar, li vaig dir que volia fer això. Em va reafirmar en la meva convicció de dedicar-me al món de la interpretació.

De fet, res estrany, tenint en compte que ells sempre han estat vinculats a la música i el teatre.
És cert. En certa manera em ve de família perquè el meu pare, el meu avi i el meu tiet estan molt vinculats el Centre Cultural El Social. Des dels 5 anys ja participava als Pastorets i quan em preguntaven què volia ser de gran no dubtava i sempre deia que actor. D’altra banda, la meva mare és la Rosa Rius, membre de Tons & Sons, el grup coral de gospel de Terrassa que va participar a “Oh Happy Day”, de TV3.

I ara, quan veuen la seva trajectòria, què li diuen?
N’estan molt orgullosos, com també la meva germana i la meva família en general.

Què valoren de vostè els directors de càsting: el físic, la capacitat interpretativa, la veu..?
M’han dit moltes coses però les valoracions són diferents en funció dels papers. Busquen bons actors que cantin molt bé.

Com va demostrar a “Los miserables” a l’estiu del 2014...
Sí, perquè era quasi una òpera. A més, al càsting, jo anava a totes perquè volia el paper. Ha estat un dels millors que he fet perquè en vaig gaudir molt. Vaig ser ensamble i cover de Màrius, en una etapa que va ser fantàstica. De fet, vaig passar de fer el musical “Per sobre de totes les coses” en un teatre per a 150 persones a un altre de 2.000 a Bilbao. A més, els assajos es van fer al Teatre del Liceu... No podia demanar més perquè acabava de començar. Quan vaig veure que em sortien feines vaig demanar una pròrroga a l’Institut del Teatre de Barcelona, on he cursat fins a segon.

Què va representar per a vostè aquest gran musical?
Una experiència brutal per la gent amb qui treballava i pel fet de fer gira per Espanya. Llàstima que ens quedéssim a les portes d’estrenar al Teatre Coliseum, de Madrid, i al Liceu. Va ser com un gerro d’aigua freda i vaig retornar al món real. Però vaig tenir sort, perquè em van trucar per fer el protagonista de “Fang i setge” durant dos mesos al Teatre de la Passió, d’Olesa de Montserrat, en la seva segona temporada.

Pràcticament, en aquests dos anys, ha anat enllaçant feines. Què fa quan no en té. Gaudeix de la família, del temps lliure?
Ho intento, però també sé que en aquesta professió t’has de fer veure. No et pots quedar a casa plorant perquè no t’agafen als càstings. Sempre he pensat que creadors i actors hem de fer coses per trepitjar contínuament l’escenari. Per això, junt amb altres companys, vàrem muntar un cicle de cançons musicals versionades al Versus Teatre de Barcelona; vaig participar en la “Nit de musicals” del Teatre Grec 2015 i també vaig enregistrar cançons per al meu canal de YouTube.

Precisament, gràcies a això, va ser seleccionat per anar a Londres i cantar en un concert del compositor nord-americà Scott Alan, de fama internacional dins del teatre musical...
Va ser tot un cúmul de circumstàncies i, al principi, em pensava que era una broma de mal gust. Però no. Era real. Resulta que un amic meu té un estudi de gravació i li vaig dir que podia enregistrar quatre o cinc temes per penjar-los a YouTube. Poc després vaig veure que Scott Alan m’havia etiquetat en un tuit i em va dir que si volia cantar amb ell a Londres. Vaig ser un dels artistes convidats en un dels nou concerts que es van fer a l’Hippodrome Casino de Londres. Ell al piano i jo cantant un tema en castellà que només havíem assajat una vegada plegats... Va ser fantàstic.

Veient la seva trajectòria, què es considera més cantant que actor o a l’inrevés?
Actor i, de fet, jo a l’Institut del Teatre vaig estudiar text. El fet de cantar em va venir una mica per casualitat. De petit em feia molta vergonya i cantava en trobades familiars. Fins que un dia anava amb el meu pare per la Plaça Vella i em va reptar a participar en el concurs de karaoke de TV3 “Cantamania”. Vaig acceptar-ho, m’hi vaig inscriure, vaig cantar i vaig guanyar a Terrassa... En aquell moment em vaig adonar que cantar era quelcom més.

I sempre es dedicarà als musicals?
Espero que no perquè m’agradaria fer altres coses, com teatre de text o televisió. Vaig sortir en un capítol de “La riera” i em va agradar, ho vaig trobar atractiu.

I el cinema?
Potser, però és un món on només els més afortunats tenen accés.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook