Game Over

25.04.2016 | 04:22

Anava un pas per davant del meu perseguidor. Amb una mica de sort trobaria la sortida abans que ell. Quan arribés a l'ultima porta, tot s'hauria acabat. Però no me'n refiava perquè qualsevol error podia ser fatal. Vaig girar el cap, nerviós, tractant de descobrir-lo, però no coneixia la seva identitat. Entre aquella multitud podia ser qualsevol i ell jugava amb l'avantatge de saber qui era jo.

Vaig tornar a fixar la vista a la pantalla i amb un ràpid moviment vaig esquivar una fletxa tot rodolant pel terra. Dominava el joc a la perfecció. Durant mesos havia dedicat moltes hores diàriament per preparar-me per al campionat estatal. Però el meu rival era bo, molt bo, i no estava disposat a renunciar a la victòria. En aquell pavelló esportiu hi havia més de mil persones amb els seus ordinadors clonats, jugant entre ells per classificar-se. El premi per al guanyador era suculent, trenta mil euros i un passi a la finalíssima de Corea.

En el fons d'un gerro vaig trobar la clau, la clau de l'última porta. Ara res em barrava el pas de la sortida. De sobte algú se'm va tirar al damunt i em va colpejar. Anava armat amb un punxó i m'amenaçava. Vaig trencar el gerro que encara tenia a la mà, per fer-lo servir d'arma. La lluita semblava igualada. Amb un cop de sort vaig fer-lo caure al terra, però quan m'hi apropava va llençar-me sorra a la cara. Va ser un moment només el temps que vaig estar per cobrir-me els ulls, temps que el traïdor va aprofitar per clavar-me el punxó a la ronyonada.

Quan vaig girar-me marxava amagant el punxó a la màniga. Desmaiat, vaig desplomar-me sobre el teclat.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook