GentDT/Converses

Josep Maria Farràs: «Els Beatles em sonaven del segle XIX»

21.04.2016 | 07:46
Amb 74 anys, aquest jazzmen no ha deixat mai de ser amateur
Amb 74 anys, aquest jazzmen no ha deixat mai de ser amateur

Amb 74 anys, aquest jazzmen que no ha deixat mai de ser amateur ha format part de grups tan diversos com The Blues Angels, Modern Jazz Quintet o Mainstream Jazz Group. Admirador de Miles Davis, Gillespie i Brown, ha fet un tour europeu amb la Vella Dixeland, ha actuat als festivals de Nova Orleans i d´Edimburg i acaba de rebre la Medalla d´Honor de Terrassa. I tot amb una gran humilitat.
Quan va començar a interessar-se per la música?
A casa sempre hi ha hagut molt interès per la música i suposo que la tenda ha contribuït que estigués envoltat per un ambient musical. A més, el meu pare els diumenges ens posava música clàssica.

I quan va començar a interessar-se pel jazz?
Als 15 o 16 anys. Escoltava jazz, que era gairebé una música prohibida. De fet, havies d´anar a França a buscar discos perquè aquí no en trobaves. Després amb uns quants aficionats vam muntar el Club de Jazz a l´any 59 i després als 70 ja es va obrir la Jazz Cava, on van començar a venir músics americans.

Per què va escollir la trompeta?
Vaig començar tocant el saxo, però el Wim Van der Bruggen, un holandès amb qui vaig fer el primer grup seriós, va dir que per tocar en una formació de dixie el que calia era una trompeta, així que vaig canviar l´instrument.

Quines són les seves principals influències musicals?
Charlie Parker, Louis Armstrong, Dizzy Gillespie, Clifford Brown o Miles Davis. En general, els mestres del hard bop.

Amb quin estil se sent més de gust?
Amb el bebop, hard bop i també el dixie i el blues.

Amb quins intèrprets s´ha sentit més realitzat a l´escenari?
N´hi ha un grapat. Johnny Griffin, Lou Bennet... I ja quan en tenia 45 o més, amb músics més joves com el Joan Munné, l´Ignasi Terraza, el Llibert Fortuny, el Joan Chamorro... I molts que em deixo.

Què significa per a vostè el jazz?
Amb 20 anys va ser una religió. De fet, gairebé no m´agradava cap altra música. El pop, el rock... Tot això m´avorria molt. Per a mi el que feien els Beatles era del segle XIX musicalment parlant. Ara però ja no és aquell fanatisme.

Ha canviat molt el jazz?
I tant. Per la tenda passen molts músics i t´adones que en saben més. La música ha millorat molt i els nanos joves fan força ràbia perquè toquen molt bé. Abans el jazz s´aprenia al carrer i ara són músics.

De vostè es diu que és un dels millors trompetistes del país. Vostè es descriuria així també?
No! Potser el llenguatge sí que el tinc bo, però la tècnica és deficient. Seria una mica com el Miles Davis, que és molt profund tocant però no és un gran tècnic. És allò que diuen, que "en el país de los ciegos el tuerto es el rey".

El mateix Tete Montoliu el sol·licitava sovint. Què el feia sentir aquest fet?
Et feia sentir molt bé perquè el Tete era el millor. Tenia fama mundial i era l´únic important del país. Fins i tot va dir-me de gravar un disc a duet però es va posar malalt i ja no va poder ser. En un reportatge de TV3 va dir que "aquí l´únic músic que toca bé és el Farràs".

El jazz l´ha portat arreu del món, li ha permès tocar amb grans músics, li ha reportat reconeixement però... què és el més gran que li ha aportat?
Mira, quan he tocat millor i m´ho he passat millor és quan he estat als llocs més tronats i amb poca gent, que permeten crear coses noves.

I, quan mira cap enrere, què pensa de la seva trajectòria com a jazzmen?
M´ho he passat molt bé tocant. He après moltíssim tot i que hi he hagut de dedicar moltes hores, perquè no en sé massa, de música. He tingut bons moments, he viatjat molt, he tocat amb grans grups i he fet cultura.

En tota la seva carrera, quin paper ha jugat la seva botiga?
No he barrejat una cosa amb l´altra. A la botiga, la música, la veig com quelcom molt ampli. És una cosa que m´ha permès guanyar-me la vida. I, si no, doncs m´hagués dedicat més a la trompeta.

Recentment li han atorgat la Medalla d´Honor de la ciutat. Un orgull o un premi més de tots els que posseeix?
Un orgull, un honor. Fa il·lusió i més perquè és de Terrassa. Tot i que ho lligo amb els altres dos premis de la ciutat, el Terrassenc de l´Any i el Capgròs.

En l´acte els seus grans amics Adrià Font i Valentí Grau van fer les gloses. Va ser més aviat emotiu o més tirant a còmic?
Va ser emotiu però també va tenir els seus moments còmics. Són dos amics que ho van fer bonic.

Li queda alguna cosa per fer en el món del Jazz?
Ara vaig tocant però poc, de mica en mica ho aniré deixant. A més la trompeta és molt exigent. 

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook