GentDT/Reportatje

Gitanos. Un poble integrat?

10.04.2016 | 04:00
Per als gitanos és molt important reunir-se en comunitat per poder compartir les seves experiències i sentir-se acompanyats de la seva gent. Es tracta d´una cultura molt familiar.
Per als gitanos és molt important reunir-se en comunitat per poder compartir les seves experiències i sentir-se acompanyats de la seva gent. Es tracta d´una cultura molt familiar.

Si hi ha un tret que defineixi el poble gitano per antonomàsia és que sempre ha estat nòmada. Terrassa ho va viure en la seva pròpia pell ara fa quatre dècades, quan van arribar les primeres grans migracions de persones d’aquesta ètnia a la ciutat. Un col·lectiu que, tot i haver-se assentat i guanyat el seu espai, continua mantenint els seus costums, sense renunciar a les seves arrels i marcant així grans contrastos amb la societat que els envolta.
La Maurina, Ca n’Anglada, Egara, les Arenes, Can Palet o Can Parellada són alguns dels barris on han trobat el seu lloc per viure, tot i que a Vilardell i a Torre-sana és on es concentra la major part de persones del poble calé, que han creat la seva colònia, el model més representatiu de vida de la comunitat. “Som aproximadament uns sis mil gitanos a Terrassa, tot i que són xifres extraoficials –explica el president de l’Associació Gitana Caló Calí, Felipe Hernández. Tot i que ens hem adaptat i ens sentim integrats, el cert és que encara existeixen molts prejudicis entorn de la nostra cultura. Estem en una societat molt hipòcrita, on potser la gent no et dirà les coses a la cara però quan et donis la volta ho diran. En teoria tots som iguals, i vivim a ‘la ciutat de les persones’, que és el lema de Terrassa. I, tot i que és cert que des que va acabar la dictadura s’han anat reduint les grans diferències, un gitano no renunciarà mai a les seves arrels ni a qui és i per tant les diferències seguiran existint.”
El mateix opina A.G., una gitana que ha prestat el seu testimoni però prefereix mantenir l’anonimat. Per a ella, “tot i que la situació ha canviat, encara hi ha massa prejudicis. La gent et mira diferentment i quan entres en una botiga les dependentes et segueixen, com si haguessis de robar! I trobar feina també costa molt més pel simple fet de ser gitano. Els prejudicis hi són encara que no es digui obertament”.
En aquest sentit, Felipe Hernández afirma que, si bé els romà –tal i com molts s’autodenominen- van viure molt bé durant els anys de bonança econòmica, la crisi els va colpejar fortament i ara molts viuen en una situació de precarietat econòmica, treballant molts en el mercat o recollint ferralla. A.G. fa vuit anys que treballa al denominat popularment “mercadillo”, després que l’empresa familiar hagués de baixar la persiana.

Un obstacle a salvar
Un altre dels grans problemes amb què es troba aquesta comunitat és l’absentisme escolar i la manca de joves que aconsegueixin graduar-se a l’ESO i encara menys que arriben a fer un grau mitjà o a cursar una carrera universitària. “Trobem a faltar un pla que potenciï veritablement la inclusió del poble gitano al sistema educatiu. Però, és clar, per fer-ho calen recursos. Maleïts recursos! Les administracions sempre es comprometen a fer plans però a l’hora de la veritat mai fan res. S’ha arribat a fer un pla per disminuir el fracàs escolar en el nostre col·lectiu, però no s’ha aplicat. I, si bé va semblar que la tendència podia millorar, amb l’arribada de la crisi, que es va sumar a una crisi que el nostre poble ja portava dècades arrossegant, no ens en vam sortir. I si tu et trobes que el teu pare perd la feina, o que la família no arriba a final de mes, el que faràs serà deixar d’estudiar i anar a treballar”, explica Felipe Hernández.
Això precisament és el que va passar a A.G., que va rebre molt poca educació. Per la feina del seu pare es va anar traslladant de poble en poble a Saragossa (on va néixer) fins que amb cinc anys va arribar a Terrassa. Aquí ja va haver de tenir cura dels seus germans i per tant ja no va poder anar a l’escola, tot i que ells sí que ho van fer fins a acabar la primària. En aquest sentit, sí que s’ha avançat, ja que tots els seus quatre fills han anat a l’escola i tres d’ells –dos nois i una noia- han arribat fins a la secundària, i amb 16 anys han deixat les classes. El quart noi té 11 anys i per tant encara va a col·legi.

Solucions de base
Però, tot i que pugui semblar estrany, el cert és que entre la comunitat gitana és molt habitual abandonar l’escola amb 16 anys. Una professora d’un institut terrassenc, que també prefereix no desvetllar el seu nom ni el centre pel qual treballa, afirma que amb les noies el problema és que “les volen casar molt aviat i que facin una família. La nostra lluita és aconseguir com a mínim que es graduïn i si pot ser que facin un grau mitjà”. D’altra banda, aquesta mestra destaca que a mesura que els alumnes creixen també ho fa l’absentisme escolar, sobretot a quart d’ESO. “Els nois ja no donen valor a anar a l’escola i tampoc ho fan els seus pares. Veuen que s’acaba el període d’escolarització obligatòria i els diuen que no pateixin perquè treballaran al mercadillo. I amb això encara ens costa més motivar-los.”
En aquest sentit, la professora apunta que, si animes aquests nois, si els fas un seguiment i tens un bon vincle tutorial amb ells, i sobretot els ajudes a pujar l’autoestima, pots aconseguir que es graduïn. “I és que un dels principals problemes amb els quals ens trobem és que tenen les expectatives molt baixes.” No obstant això, també reconeix que es tracta d’un col·lectiu que culturalment pateix per les relacions amb altres cultures. “Hi ha molts pares temerosos que, pel fet de relacionar-se amb paios, les seves filles perdin la virginitat.” Altres creuen que per estudiar es tornaran menys gitanos.
Una casuística semblant es troben les escoles infantils. “El problema ja comença de molt avall”, explica I.G, un altre testimoni anònim. “Els pares són molt protectors i a la mínima que un infant està malalt es queda a casa. Això fa que perdi el fil i que li costi més adaptar-se. A part, tenen menys accés a la cultura, un nivell cultural més baix i altres prioritats abans que l’educació.” És per tot plegat que s’estan establint nous protocols i fent classes i tallers per a pares d’infants per tal d’ensenyar-los “la importància de l’educació i de tenir unes expectatives altes per als seus fills, fer-los conscients de la necessitat de cursar uns estudis per accedir a una bona feina”, apunta I.G.

Valors ancestrals
Els pares poden fer molt per ajudar els fills, ja que la caló és una cultura amb uns valors familiars molt arrelats i als quals donen molta importància. “És essencial tenir bé la família, que aquesta tingui salut i estigui ben avinguda. És el pilar bàsic de la vida”, explica A.G. Per a ella, “ser gitana és sentir-se gitana i viure els valors de la família, la religió i respectar les tradicions”.
Per a Felipe, president de l’Associació Caló Calí, “ser gitano és un sentiment, una manera de ser, un seguit de creences i valors, una tradició”. De les seves explicacions es transmet que l’esperit gitano és lliure i no es pot encasellar. I una de les manifestacions principals es troba en la música i el ball, tan importants per a la seva cultura. Es tracta de dos valors que per a Felipe estan “al gen d’un gitano. No importa d’on siguis, tots tenim un ‘duende’ que ens fa treure el nostre art. La música és el reflex de la nostra vida nòmada”.
A més, lliga molt bé amb el seu costum de celebrar festes i reunions multitudinàries. “Gaudim molt amb tot això perquè ens permet estar amb la gent, parlar-hi, reunir-nos amb la família... Ho vivim molt”, confessa A.G. El mateix opina Felipe Hernández, qui afirma que “l’important és estar amb la família, tots units. I, com més temps puguem estar tots junts i més vegades ens veiem, molt millor.”

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook