Mouafak Assad: «No som terroristes, volem llibertat»

20.03.2016 | 04:00
Mouafak Assad és oftalmòleg i representant de la comunitat siriana a Catalunya
Mouafak Assad és oftalmòleg i representant de la comunitat siriana a Catalunya

Mouafak Assad és oftalmòleg i representant de la comunitat siriana a Catalunya. Va néixer a Homs (Síria) i va arribar a Espanya fa 33 anys. Actualment, és el cap d’oftalmologia de l’Hospital de Terrassa.

Per què va venir a Espanya i no a qualsevol altre país europeu?
Per cap raó. Només volia marxar. Ho vaig fer amb 18 anys, però ho volia fer amb 16 i també amb 14... No suportava viure sota el règim.

Per què? Com es vivia?
No tenies dret a res. La llibertat d’opinió no existia i no podies parlar de res que ofengués el règim perquè els ciutadans són els seus súbdits. Tot allò que s’escapava del seu control anava contra seu. Era com viure en una presó.

Era impossible sublevar-se?
Els anys 60 es va produir un aixecament a Hamma. Van portar els tancs i va acabar. El 1982 va haver-n’hi un altre. Es van produir atemptats i el règim s’excusava dient que lluitava contra el terrorisme. La ciutat de Hamma va ser arrasada i van morir milers i milers de persones. Recordo molt aquells anys perquè ens aixecaven a les 5 del matí, ens feien fora de casa i la registraven perquè tothom era sospitós de ser terrorista.

I la comunitat internacional va quedar impassible?
Sí, perquè a Occident i els EUA els interessen els dictadors perquè és més fàcil tractar amb ells. I Israel és el més interessat perquè tot això continuï.

Israel?
A nosaltres, ens venien que estàvem en guerra amb ells, però Síria és el país que millor protegeix les seves fronteres.

Fa cinc anys era inimaginable pensar el que està succeint?
De portes endins pensàvem que algun dia el país canviaria. Es va produir una conjuntura regional a Tunísia, Líbia, Algèria i Iemen i Síria es va afegir a les revoltes de la primavera àrab. El règim estava absolutament convençut que ningú sortiria al carrer, però la gent n’estava molt farta. A les primeres reivindicacions només es demanava llibertat i no la marxa del president. Però, si quan surts, maten, ja demanes que acabi el règim.

Eren protestes pacífiques...
Molt. Jo vaig participar a les manifestacions del 2011. Anàvem amb les mans aixecades i ens rebien amb armes. Cada dia morien entre 10 i 30 persones fins a un dia en què ens va atacar l’exèrcit sencer en una plaça amb 70 mil persones. Es van plantar allà i van disparar a tothom... A hores d’ara no sabem quanta gent va morir. A més d’assetjaments a la gent, les entrades a les cases, les violacions a dones, les famílies senceres massacrades...

La seva família encara és a Síria?
Sí. Des que vaig sortir del país no he tornat a parlar mai més amb ells, per no perjudicar-los. Només sortir del país van anar a casa meva a buscar-me i els van advertir que, si jo feia alguna cosa, la pagarien amb ells... Només tinc la mare, dos germans i els seus fills.

Ha perdut familiars?
Sí, nebots i cosins que han mort, com també amics, que no havien participat mai en una manifestació. Des del primer dia de la revolució rebo les baixes dels morts.

Com s’explica l’èxode i el drama dels refugiats?
És difícil d’explicar. Als camps de refugiats la gent és atesa amb les mínimes condicions, però no es parla dels camps de desplaçats, que estan abandonats i no reben cap ajut internacional. Són horrorosos. No hi ha aliments, ni higiene... La gent sobreviu, si pot, perquè si no et mors de fam et mors per les infeccions. I existeixen a Jordània, a les fronteres de Síria amb Turquia i de Síria amb el Líban, dins del Líban... No és que la gent no vulgui anar als camps de refugiats, és que no hi ha lloc.

Com la II Guerra Mundial?
Molt pitjor. Hi ha la crisi humanitària i la destrucció de ciutats.

Alguna escletxa d’esperança?
Ara hi ha una certa treva d’alto el foc. Hem demostrat al món que ens poden matar, però només que quedi un sirià sortirem al carrer. No som terroristes. Volem llibertat i que caigui el règim. Volien matar i segrestar la revolució, però no han pogut.

Caurà el president sirià?
Caurà. Ara no ho fa perquè el món no vol. La gent continua resistint, tot i els morts i la destrucció. Nosaltres no som Dash. El poble sirià no és l’Estat Islàmic. 

“Som un poble que sempre ha lluitat per la seva llibertat”
Mouafak Assad va néixer a Homs, la tercera ciutat en importància de Síria després de Damasc i Alep. Avui dia és l’exemple més clar de la destrucció absoluta d’una localitat gràcies a les imatges captades per un dron          -un avió no tripulat amb càmera incorporada- que mostra l’abast de la desolació i que s’ha convertit en un vídeo viral a la xarxa.
La devastació és total en carrers i edificis, totalment inhabitables. Abans de la guerra era una ciutat de 900 mil habitants i avui dia no arriben als 300 mil. “Si Homs fos com Barcelona et diria que ha desaparegut tot el que hi ha des del barri gòtic fins a la Diagonal.”
Tot i el drama que viu el seu país, confia en el triomf. “No ha existit mai una revolució tan important i persistent com aquesta. Volen esborrar aquest nom i anomenar-la revolta, terrorisme... Qualsevol cosa per evitar el nom de revolució.”
Considera que el poble sirià és, històricament, un supervivent. “Mai ens hem descoratjat. Som un poble capaç d’acabar amb qualsevol perquè sempre ha lluitat per la seva llibertat. No acceptem sotmetre’ns.” Mouafak Assad és categòric. “Quan el poble s’aixeca no hi ha marxa enrera. Quan vaig ser-hi el 2011 només escoltava: mort o llibertat.”
Síria era un país de 23 milions d’habitants i a hores d’ara només en queden 11, que necessiten ajuda humanitària per substituir. Unes xifres que esgarrifen i que posen de manifest la desídia de la comunitat internacional.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook