Dossier/35è Festival de Jazz

Carles Benavent: "He après amb els millors"

29.02.2016 | 04:00
Carles Benavent, un dels baixistes més importants de l´escena internacional
Carles Benavent, un dels baixistes més importants de l´escena internacional

El "Jazzterrasman 2016" és Carles Benavent, un dels baixistes més importants de l´escena internacional, i un barceloní que ha estat molt proper a Terrassa.

Quins són els seus primers records de la seva relació amb el Club de Jazz Terrassa?
Jo devia tenir 16 anys, quan estava als meus primers grups, Màquina i Música Urbana. La primera vegada vaig actuar a la Jazz Cava antiga. A part d´alguna actuació amb Tete Montoliu, també vaig estar amb Luiz Antonio, Rolando i Maria Cinta. Després també recordo haver estat tocant el contrabaix a Amics de les Arts.. És un instrument que vaig deixar de banda i que he recuperat ara fa un parell d´anys.

Com van ser els seus primers grups?
Màquina va ser un grup pioner de la música progressiva. Música Urbana estava més en l´ona de la música laietana. Hi participava Joan Albert Amargós, i vam estar cinc anys tocant.

Ja va començar al costat de músics imprescindibles...
He tingut sempre molta sort. He estat el més dolent sempre, però he pogut aprendre al costat dels millors.
Un d´aquests va ser ni més ni menys que Paco de Lucía... Com es van trobar?
Amb Paco de Lucía el "flechazo" va ser immediat. El seu baixista va marxar a la mili; Jorge Pardo i Rubem Dantas, que ja treballaven amb ell, em van recomanar. Em va trucar el Paco, vam seure junts i vaig descobrir un camí... Era l´any 80. Vaig estar 21 anys amb ell, fins al 2001.

Van renovar junts el flamenc. Com va ser?
Es va produir màgia. El Jorge i el Rubem ja estaven dins del projecte, engendrant quelcom, parint quelcom, en un acte de valentia. A Portugal, uns aficionats flamencs més puritans van començar a cridar-me una vegada: "La guitarra china que se vaya". Fèiem un duet Paco i jo de guitarra i baix; tenia 25 anys i em menjava el món, no em feia por res. El "cachondeo" de "la guitarra china" va durar molt temps, així se´m presentava als concerts.

Li va costar ser acceptat en els cercles flamencs?
Es parlava de mi com de "el catalán éste". Però se´m va acceptar tot i que no havia escoltat gens de flamenc, només alguna cosa de música espanyola. Em va donar un cop de mà el Joan Albert Amargós. Va ser el meu màster, ja que el baix no s´estudiava aleshores, havies d´inventar-te l´instrument. Vaig estudiar contrabaix al conservatori del Bruc, de guitarra baixa no hi havia res; estava com mal vist. Jo vaig aprendre copiant a guitarristes com BB King o Eric Clapton. Jo volia tocar el baix perquè em semblava més fàcil, perquè tenia menys cordes (riu).

Com va rebre la notícia de la mort de Paco de Lucía?
Havíem tornat a treballar junts, per gravar l´últim disc, un repertori de coples ("Paco de Lucía, canción andaluza"). Es va tornar a acostar, volia que tornéssim a tocar junts i quan ens vam separar... va morir i ens va quedar la sensació que era com si s´hagués acomiadat.

Era com si sabés que tenia la mort a prop?
Era com un misteri, tenia com una mena d´ansietat de fer un altre disc. Sempre li havia fet molta mandra, però ja estava preparant un altre disc, com si tingués una urgència per deixar més obra.

Dins del flamenc també va treballar amb un altre mite, Camarón de la Isla...
Amb Camarón, a part d´un parell de televisions, vam fer exclusivament enregistraments en estudi. Tant el Paco com el Camarón eren puntals en això, timoners del vaixell, i en desaparèixer "nos hemos quedado sin chófer". He estat molt afortunat i sóc molt feliç d´haver format part d´una cosa que va crear tendència, d´un so revolucionari. Encara que jo no toqués totes les escales del Paco sí que ho semblava. Ell seguirà viu mentre toquem la seva música.

També es va creuar amb un altre mite, Miles Davis...
Vaig participar en el "Live in Montreux", convidat per Gil Goldstein, la mà dreta de Quincy Jones. Vaig ser el baixista en els dos temes finals, "Soleà", de "Sketches of Spain", i "The Pan Piper". En aquest cas vaig sortir a la foto i encara em sembla que ho he somiat.

Una altra estrella el va reclamar, Chick Corea...
Chick Corea va ser una altra cosa, era superfan del Paco, vam tocar junts en una actuació tipus jam session. El Paco va haver-hi un any que li va preguntar què li semblava que se m´emportés i va dir que sí. Precisament ell havia marxat de gira amb John McLaughlin i Al di Meola. Vaig gravar dos discos amb ell, i vaig passar tot un any a Los Ángeles, participant en dues gires. El 2003 em va tornar a trucar, vaig passar tres anys amb ell i també van venir el Jorge i el Rubem. Vam fer dos discs en directe i un DVD.

Es descriuria exclusivament com un músic de fusió?
Faig 62 anys el dia 1 de març, i estic tocant des dels 13. Considero que tot ho portes a l´esquena, i la fusió no és res més que les influències fortes de cadascú.

Com veu les noves generacions de músics, vostè que es dedica a més a més a l´ensenyament?
La gent ara surt molt més preparada. Però sempre hi ha una diferència quan tens facilitats, costa més que desenvolupis la intuïció quan ho tens tot mastegat. La rapidesa, tocar d´oïda, aprendre les coses de memòria... Jo sóc un desastre llegint partitures, però tinc més facilitat per aprendre les coses de memòria. Per això ho tenia més fàcil, no hi ha flamencs que treballin amb partitures. És com tenir una canya de pescar. Una qualitat que admiro molt és la d´algú que toqui només escoltant el del costat. També m´agrada la posició del baixista; és com el de la portera del bloc de pisos, t´assabentes de tot. Estàs enmig del ritme, de l´harmonia, de la melodia. Ets el suport de l´estructura de l´arranjament.

I davant la quantitat de música que ens arriba?
La diferència que trobo és que abans no hi havia tanta facilitat per escoltar coses noves i anaves coneixent les coses a poc a poc. Podies estar més a l´aguait. Tot un disc de Weather Report, te´l podies arribar a aprendre de memòria.

Està al corrent de les novetats del flamenc i del jazz?
Ara he tornat enrere i escolto música de Bach, barroca; estic en "plan" cavernícola. No n´estic al corrent perquè m´"apabulla", i del flamenc no he estat mai un estudiós. Si ho haig de fer m´"arremango". És com quan em poso a penjar una prestatgeria, si ho haig de fer ho faig encara que hagi de tirar la paret i reconstruir-la. Mai he estat d´estudiar el baix amb mètode, però he tingut sort de treballar amb gent que en sabia més que jo i m´he hagut d´espavilar. El Joan Albert m´ha arribat a ensenyar piano i baix, i em va donar suport amb el flamenc. El Joan Albert Amargós és per a mi un músic total, és un dels meus ídols.

Nous projectes
Carles Benavent rebrà el seu guardó com a "Jazzterrasman 2016" el 6 de març, acompanyat de molts dels seus companys d´escenari passats i presents: Antonio Serrano (harmònica), Raynald Colom (trompeta), Jorge Pardo (saxos i flauta), Jordi Bonell (guitarra), Joan Albert Amargós (piano), Roger Mas (piano), Tino di Geraldo (bateria) i Roger Blàvia (percussió.) "Intentaré que el concert vagi de més a menys, i al final serem nou músics a l´escenari", avança el protagonista del concert. Entre els projectes que té entre mans actualment en destaca un especialment, que no estarà representat en el concert per la seva dificultat. El músic està preparant un disc amb quartet de corda, amb arranjaments de Joan Sanmartí sobre temes, majoritàriament, d´en Carles Benavent. El projecte està basat en una actuació que es va fer al Festival de Granollers. "Em va saber greu que quedés només en una actuació, i l´estic acabant de gravar", avança.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook