GentDT/Converses

Cristina Tomàs: «El somni americà és real i es pot complir»

28.02.2016 | 04:00
Cristina Tomàs i Rovira (Terrassa, 1988) és graduada en Fotografia i Creació Digital
Cristina Tomàs i Rovira (Terrassa, 1988) és graduada en Fotografia i Creació Digital

Moda i música són les dues temàtiques on capta més els instants, les emocions i els sentiments. Cristina Tomàs i Rovira (Terrassa, 1988) és graduada en Fotografia i Creació Digital i una dona que sap molt bé què vol i on vol arribar. Va viure el 2013 als Estats Units, el país on somia establir-se definitivament, i va comprovar que, amb esforç, treball i molta constància, pot aconseguir qualsevol repte personal.
Mesura molt les paraules a l’hora d’expressar-se, tot i que el seu discurs desprèn fermesa quan parla de la seva professió i del seu somni, que és establir-se definitivament als Estats Units.

Sempre ha tingut clar que es dedicaria a la fotografia?
Recordo que, de petita, m’agradava molt la sensació de fer fotos i, sobretot, la reacció que tenia la gent de l’entorn quan em felicitava perquè havia captat el moment, les emocions, els sentiments...

Són tres aspectes que ara caracteritzen els seus treballs?
Sí. M’agrada molt fer retrats, capturar els instants i fer-los creatius. Sóc de la primera promoció del Grau de Fotografia i Creació Digital i, en aquells anys, ja m’interessava la moda, la música i fer reportatges de les coses que passaven. Al final, tot això s’ha convertit en la meva feina.

I que va començar a fer quan feia casaments?
Cert, aquestes cerimònies han estat la meva escola, perquè havia d’estar amb els cinc sentits per captar els moments únics i entranyables. A més, vaig començar a fer casaments el 2010 amb els amics que van muntar Padilla&Rigau, a Barcelona... I treballar amb amics sempre és divertit! Gràcies a ells m’han contractat per fer els vídeos de marques com Shana Shups, Friday’s Project i Código Básico. Per a Oysho, vaig fer les activitats de ioga i, per a Swarovski, actes socials amb gent coneguda. Ara sóc la videògrafa oficial de Brownie Spain i faig vídeos mensuals.

També és l’autora del cartell que anunciava el darrer treball dels Catarres...
Vaig fer uns quants concerts de la gira “Postals” i després el cartell promocional, que es va poder veure a llocs com l’FNAC.

Fins que un dia decideix que és el moment de marxar als Estats Units.
Sí, els amics i familiars ja sabien que era el meu somni. Vaig acabar el projecte final de carrera i una empresa de Barcelona em va buscar llocs per fer pràctiques. A la segona entrevista vaig parlar amb el Joseph Llanes i la seva dona, Jenny, per Skype, i em van agafar. Ell és un fotògraf important vinculat al món de la música, que treballa per a la revista Rolling Stone.

I se n’hi va anar el 2013.
Sí i va ser increïble. Vaig ser la seva ajudant a les sessions de fotos que va fer a cantants com Miley Cyrus o els One Direction. Recordo un dia que vàrem anar a casa del Quincy Jones i em vaig adonar que, a banda de la fama que arrosseguen per ser personatges coneguts, són gent molt afable, de tracte fàcil que, simplement, fan un treball, com també faig jo... I això em va sorprendre gratament.

Va ser una feina que li va obrir moltes portes?
Sí perquè gràcies a ella vaig contactar amb gent que mai m’ho hagués imaginat. M’agrada molt la música electrònica i he fet tres festivals, que m’han obert un munt de contactes. En aquest sentit, vaig treballar amb el grup Phinex, de música indie, que era el meu preferit quan em tancava amb 16 anys a la meva habitació. Quan recordava que feia quatre anys que els escoltava a Terrassa i que, en aquell moment, els tenia davant meu... No m’ho podia creure!

Llavors, el somni americà existeix?
Sí i es pot complir. No hi ha res impossible. Als Estats Units jo he vist gent començar de zero i arribar a on volien. Això sí, no et regalen res. Has de demostrar que treballes i molt.

Quan hi tornarà?
Ja hi he anat dos cops més, però la meva idea és obtenir el visat d’artista i marxar aquest any a Nashville, que és on viuen ara el Joseph i la Jenny, que em faran d’espònsors des d’un punt de vista laboral, i començar a treballar també per lliure. La meva intenció és viure definitivament allà i venir a Terrassa a visitar la família i els amics.

Vostè es considera una artista. Com la defineixen?
No m’ho han dit mai directament... Potser valoren el fet que sigui discreta perquè, quan hi ha una sessió de fotos i haig de fer un vídeo, intento passar desapercebuda per tal de captar els instants que altres no veuen. Jo sempre dic que la meva vida és un enquadrament constant perquè no paro d’imaginar-me com quedarien plasmats els moments que visc i veig en una imatge. Tot sovint em passa que, conduint, miro per la finestra del cotxe i m’imagino el que veig amb música per sobre... Sóc molt sentimental i quan gravo amb la càmera penso què em faria sentir alguna cosa... A mi, em poden les emocions.

A més, té presència a les xarxes socials. Són imprescindibles?
Sí, jo treballo molt amb Instagram i he fet coses amb instagramers conegudes. Estic a favor de les noves tecnologies i que tothom faci fotos. Ara bé, amb una mínima qualitat. Em molesta molt el fet que avui dia es publiquen imatges a qualsevol preu.

És de les professionals que fan vídeos amb càmera de fotos?
Sí, no fa gaire que tinc una Sony professional i és fantàstica perquè, pel fet de ser petita, fa que puguis anar pels racons i enregistrar imatges diferents. A més, a vegades, també incorporo les que agafo amb el meu iPhone, que té una qualitat i una resolució que no té res a envejar a altres càmeres. És un mòbil fantàstic per enregistrar i fer fotografies perquè la seva qualitat és molt bona.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook