GentDT/Reportatge

Erasmus: mites i realitats

14.02.2016 | 04:00
Erasmus: mites i realitats
Erasmus: mites i realitats

Tots hem sentit en un moment o altre la paraula “Erasmus” i ens n’hem format la nostra idea. Molts sobretot pensen en un viatge d’estudiants on els joves, amb l’excusa d’un intercanvi universitari, es dediquen a anar de festa tot el dia. Altres pensen que serveix per aprendre un altre idioma o per conèixer un nou sistema educatiu. Però en realitat marxar d’Erasmus és molt més que això.
Tot i que si és cert que la festa arriba a ser una constant, tal i com afirmen molts dels estudiants que han anat d’Erasmus, també és cert que els mateixos alumnes afirmen que aquesta és una ínfima part de l’experiència i que sobretot serveix per poder conèixer les persones del seu voltant i establir una amistat que, en molts casos, perdura en el temps i s’allarga més enllà del viatge en si.
Oficialment, l’Erasmus es defineix com un programa de mobilitat organitzat per la Unió Europea que permet l’estudi als alumnes d’una carrera, màster o doctorat en una altra universitat o institució educativa europea en un termini determinat de temps i reconeixent totalment en el país d’origen els estudis realitzats a l’estranger.

Més que una beca
Però aquest Erasmus és una experiència que va molt més enllà. Engloba l’estudiar fora, aprendre un nou idioma, relacionar-se amb persones d’altres parts del món i viatjar a diverses parts d’un mateix territori o fins i tot a països llunyans, aprendre a espavilar-se per un mateix quan s’és jove i obrir la ment a noves cultures, noves maneres de fer i nous coneixements. “L’Erasmus que he fet a la República Txeca m’ha servit per conèixer gent de tot el món, per sortir de la vida que coneixia fins ara i espavilar-me”, diu Ramon Codina, de 22 anys i estudiant d’enginyeria aeronàutica a la UPC. Una afirmació amb què coincideix Víctor Liarte, de 25 anys, també de la UPC i estudiant d’òptica i optometria.
Els requisits previs dels estudiants per participar en el programa Erasmus són: estar cursant una carrera universitària de grau mitjà o superior i haver completat el seu primer any de formació. A més, han de ser ciutadans d’un dels estats membres associats al programa Sòcrates. Els estudiants seleccionats per al programa Erasmus cursaran els seus estudis durant un període d’entre tres mesos i un any a un altre país europeu que computaran i seran reconeguts en la seva universitat d’origen un cop tornin.
A més, poden sol·licitar una beca Erasmus com a ajuda econòmica pel cost addicional de viure a l’estranger, que variarà d’import conforme el país de destí. Així, aquesta ajuda compta amb tres components principals. En primer lloc tots els estudiants reben una ajuda de la Unió Europea d’entre 100 i 400 euros segons el nivell de vida del país per un màxim de cinc mesos. A nivell espanyol, a més, el Ministeri d’Educació, Cultura i Esport també concedeix ajuts que poden arribar fins a un màxim de 100 euros. I, finalment, la Generalitat de Catalunya en aquest cas també presta ajuts que arriben a un màxim de 120 euros. Un finançament que en pràcticament la totalitat dels casos resulta escàs, fet que s’agreuja perquè es cobra o bé a mitjan de l’estada o bé quan ja s’ha tornat. Segons Montse Jofresa, estudiant que va cursar un Erasmus l’any 2007 a Viena, els diners que li van donar de la beca “no van ser suficients ni de lluny. Crec que eren uns 115 euros mensuals, una quantitat que no donava per viure. Per sort havia estat treballant durant l’estiu en una feina on m’havien pagat molt bé. I, tot i això, els pares em van haver de donar un cop de mà”.
El mateix li va passar a Felicitat Romero, una de les primeres persones a fer un Erasmus, ja que el va decidir realitzar l’any 1990, sent la segona promoció de la seva carrera (Belles Arts de la Universitat de Barcelona) a fer-lo. “No recordo quants diners em van donar però sé que van ser molt pocs. A més, al tornar s’havia d’omplir un formulari per rebre la resta. Els meus pares van haver de costejar la major part de l’intercanvi. Tinc uns grans pares!”, diu Felicidad.

Un abans i un després
Tot i que les gestions per presentar els documents poden arribar a ser llargues i en alguns casos complicades, en aquest cas queda palès que allò que diuen els castellanoparlants de “sarna con gusto no pica” és ben cert. Doncs cap dels testimonis amb què hem parlat recorda que se li haguessin fet pesades o dificultoses i simplement ho tenen en ment com un mer tràmit que van haver de passar per viure una de les millors experiències de la seva vida.
“M’enduc els amics, les experiències viscudes i els viatges”, diu Ramon Codina, de la UPC. D’altra banda, la Montse Jofresa, que va fer un Erasmus a Viena l’any 2007, afirma que allà va créixer personalment i va aconseguir una obertura de ment molt impor- tant, aprenent a ser molt més tolerant.
L’Erasmus també fa entrar a tots els qui l’experimenten el gust per viatjar i aprendre noves cultures. “Abans no tenia gaire interès per viatjar i ara vull continuar veient món”, diu Ramon Codina, mentre el seu company de la UPC Víctor Liarte afirma que tornarà a Hèlsinki a la que pugui, perquè en guarda molts bons records.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook