Antonia Risques: "Tenia molt clar des del principi que el meu fill es salvaria"

31.01.2016 | 04:00
L´Aidan, que ara té 15 anys, amb la seva mare, l´Antonia.
L´Aidan, que ara té 15 anys, amb la seva mare, l´Antonia.

L’Aidan, que ara té 15 anys, va saber que tenia un neuroblastoma quan en tenia 13. Ell i la seva mare, l’Antonia, ens expliquen com ha estat la seva vida des d’aleshores.

Què va ser el primer que li va passar pel cap quan va conèixer el diagnòstic?
Aidan: Em vaig espantar moltíssim i el primer que vaig pensar és que m’anava a morir. I després no volia dir mai la paraula càncer, simplement deia que tenia una malaltia.

Com ha canviat la vostra vida?
Antonia: Al cent per cent. Ha canviat en tots els aspectes, des del laboral fins al familiar i l’econòmic. He hagut de deixar de treballar i per tant els ingressos en aquest sentit ja no entren. D’altra banda tinc dos fills més als qui ha costat molt adaptar-se a aquesta situació, i durant un temps van haver de criar-se sense mi, perquè jo estava dia i nit a l’hospital amb l’Aidan. La vida se’t desestructura, però després de mica en mica t’hi vas adaptant.

Ha estat dur?
Antonia: Sí, duríssim. Al principi se’t passa pel cap que el teu fill es morirà. Però va ser momentani. Perquè després sempre he tingut clar que se salvaria; hi havia alguna cosa que m’ho deia. A més hem intentat ser molt positius i buscar el punt d’humor, encara que a vegades sigui difícil. Però, encara que tinguis els teus moments de tancar-te al lavabo i plorar, riure és molt important.
Aidan: Quan em vaig adonar que no podia caminar. I quan havia de menjar tot el dia farinetes.

Quins tractaments ha fet?
Doncs primer el van operar i, tot i que va sortir bé, després es va complicar l’operació i a resultes d’això va quedar amb una paràlisi facial i mai tornarà a caminar bé. També va fer quimioteràpia i radioteràpia i ara encara fa rehabilitació.

Quin és el dia a dia de l’Aidan?
Doncs depèn. Hi ha dies que hem d’anar en ambulància fins a Barcelona a fer rehabilitació. Després té tres dies a la setmana que ve a casa un professor a fer-li classes. I ara ha començat a anar cada dijous tres hores al matí a l’institut, perquè la intenció és que l’any que ve s’hi reincorpori. A més, cada dia fa exercici físic i de logopèdia i portem uns mesos que cada dia juguem al parxís i al rummycub perquè ajuda molt la psicomotricitat. D’altra banda, cada quinze dies anem a fer teràpia tota la família.
I algunes setmanes queda al parc amb els amics de la classe, que s’han portat molt bé.
A part també hem anat a la muntanya, una cosa que l’Aidan trobava molt a faltar, i a la platja. I va fer padel surf, s’ha apuntat a fer el tram final d’una marató... Ens hi hem anat adaptant i ho pot fer tot.

Us ha ajudat Oncolliga?
Sí, en molts aspectes. Ens han ofert tot el material que hem necessitat, ajuda econòmica... I altres fundacions de l’hospital de Sant Joan de Déu, on es tracta l’Aidan, també. Gràcies a elles, que concedeixen desitjos als nens, hem anat a Nova York i Madrid.

Què diríeu a la gent que es troba en la mateixa situació que vosaltres?
Antonia: Que s’ha de ser positiu, és la millor medicina. I, tot i que sigui difícil, somriure. Ajuda molt perquè transmets felicitat. 

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook