GentDT/Reportatje

En l´aire: cap al cel sense motor

06.12.2015 | 04:22
El parapent és només una de les formes del vol sense motor
El parapent és només una de les formes del vol sense motor

Fa tot just uns dies, l´agosarat esportista finès Antti Pendikainen va desafiar els reptes més extrems llançant-se de 4 mil metres d´alçada, sense paracaigudes, des d´un globus aerostàtic. Pendikainen va tardar just 40 segons en arribar al terra. Això sí, abans de convertir-se en una trista notícia als informatius, el jove va rebre l´ajuda de dos amics que el van recollir a l´aire, a mig camí. Ells sí que, per sort, anaven ben equipats per frenar l´impacte.
La gravació de l´intrèpit salt pot veure´s al canal Action Office del YouTube. És un vídeo que en poc més d´una setmana han visitat gairebé 3 milions d´internautes. Aquesta elevada xifra de visionats mostra com encara avui sentim atracció pels reptes i les proeses que es desenvolupen al cel, un espai que durant segles ha sigut inaccessible per a l´home i que, de fet, en moltes cultures ha estat d´antuvi reservat a les divinitats.
La Federació Aeronàutica Internacional fixa que l´any 1903 va produïr-se el primer vol sostingut i controlat d´una aeronau impulsada per un motor. Ja a l´actualitat, la indústria dels avions ha arribat a uns nivells excelsos de desenvolupament i progrés de l´enginyeria. Malgrat que els innumerables avenços tècnics corren de part nostra, hi ha qui encara té una concepció molt més romàntica de volar, qui pretén viure l´experiència de veure el món des de dalt, igual que ho fan els ocells, empesos només pel vent i sense cap motor que els ajudi. "A Olesa volem el dia que tenim un vent de direcció sudoest. Ha de venir d´allà, de Montserrat. Així podem enlairar-nos des de la muntanya que tenim aquí darrera", diu en Jaume Urpí, que es el president de l´Equip de Vol Lliure d´Olesa de Montserrat. Aquest club de parapent va crear-se l´any 2004 i des del 2006 compta amb la seva pròpia àrea de vol al municipi, al nord del barri de Les Planes.

Panoràmiques
Quan les condicions meteorològiques els ho permeten i tenen la tarda lliure, els membres del club desafien la gravetat vencent un desnivell d´uns 180 metres amb el parapent. Són els que separen el cim des d´on salten de la pista d´aterratge, que freqüenten uns 50 pilots. Quan el vol és plàcid, observen unes vistes magnífiques de les muntanyes de Montserrat, els pics olesans de la Creu de Saba i el Puigventós. Els dies clars, els ulls arriben a albirar el Prepirineu.
"De normal volem per damunt d´aquestes cims propers. Passem per un pic que l´hi diem ´el gallinero´, d´allà remuntem fins a la Creu de Saba i algun cop travessem Olesa per sobre i fins i tot arribem a Esparraguera", explica Urpí, a qui els més de 20 socis de l´equip coneixen com a el "presi".
El parapent, és a dir, un planejador flexible contruït amb una vela, d´una aparença semblant al d´un paracaigudes, que permet enlairar-se i aterrar a peu des d´un lloc alçat, és una de les formes de vol sense motor. L´ala delta i els anomenats planejadors en són les altres dues més conegudes. "Jo vaig introduir-me en aquest món fa 26 anys perquè tenia ganes de volar, però volia fer-ho sense haver d´escoltar el soroll d´un motor per sentir-me lliure al cel, igual que les aus", afegeix Urpí.
El terrassenc Miquel Escoda, de 39 anys i resident a Vallparadís, és un altre apassionat d´aquesta disciplina. Pilot i instructor, en Miquel comenta que dominar el parapent a l´aire és més fàcil que anar en bicicleta. "La part més complicada és l´enlairament, en què has d´alçar bé la vela, posar-la molt a dalt, fer que estigui ben recta i, un cop elevada, mirar que resti uniforme i no se´t cargoli", diu. "També has de comprovar ràpid que cap fil dels que subjecten la vela s´hagi trencat. Llavors et gires i surts volant fent un esprint o tan sols quatre passes, depèn del vent que hi hagi", precisa.
En Miquel apunta que un dels millors llocs per volar en parapent és Berga, igual que Organyà (a l´Alt Urgell), Ogassa (al Ripollès) i, sobretot, Àger, un poble de la comarca de La Noguera que per les seves característiques orogràfiques ha esdevingut el punt més concorregut de parapents a Catalunya.

Cercant la tèrmica
No és en va que als practicants del vol lliure se´ls considerin veritables "ocells" humans. I és que per surar a l´aire aquests esportistes utilitzen, en un mimetisme amb la natura, els mateixos recursos que empren els animals per moure´s al cel tot gastant el mínim d´energia possible. La clau està en què un cop que volen, els pilots busquen les anomenades tèrmiques, és a dir, unes bombolles d´aire calent que pugen de la terra amunt i impulsen cap als núvols tant als ocells amb potes com aquells qui ho són només per una estona.
En Miquel detalla aquest procés: "El bosc, un camp, va agafant calor perquè el sol els escalfa. En un moment donat, una bombolla d´aire calent es desprèn del terreny i si la trobes amb el parapent, l´aprofites i puges amb ella. Hi ha zones, com les rocoses, que constantment deixen anar aquestes bombolles. Es tracta d´anar-les cercant, perquè sinó el parapent anirà descendint més i més fins arribar al terra".
Un altre de les tècniques que qui va amb parapent empra és aprofitar l´aire que topa amb el vessant d´una muntanya i llavors va cap a dalt. Així, si els pilots volen just al costat d´una carena, poden anar-se mantenint amb el parapent. En Fernando Morillo, un olesà de 51 anys, indica que "si el terreny i la meteorologia no resulta favorable, igual en cinc minuts ja has aterrat", però que "si les circumstàncies acompanyen, voles dues o tres hores". Així mateix, en Roberto Arias, de 36 anys i membre de l´Equip de Vol Lliure, afirma que "per les característiques naturals, Olesa no és un bon indret per recórrer molts quilòmetres. No com als Andes –diu– on hi ha qui es passa hores i hores volant".

La seguretat
El mateix passa a la zona del Paraiba, al Brasil, on alguns esportistes han recorregut fins a 500 quilòmetres prop dels núvols, una distància similar a la que separa Barcelona de Madrid. Asseguts i suspesos enmig del cel, pendents dels fils del parapent, aquests aventurers tenen uns comandaments perquè l´aparell viri a l´esquerra o la dreta. També compten amb un accelerador per augmentar-ne la velocitat i sempre van amb un paracaigudes per si hi ha qualsevol incidencia.
Les mesures de seguretat també són bàsiques en practicar el vol a vela, que com el parapent, resulta una altra modalitat de vol lliure. Aquesta experiència es viu amb unes aeronaus que reben el nom de planejadors. Tenen ales com els avions, una cabina i són molt aerodinàmiques. L´aventura rau en què es desplacen sense motor.

El millor corrent
Igual que els ocells i els aficionats al parapent busquen les bombolles d´aire calent per sostenir-se, els pilots del vol a vela també empren aquestes tèrmiques per pujar i mantenir-se a dalt. El mateix fan amb els corrents atmosfèrics. Amb la seva perícia aconsegueixen fer llargs recorreguts volant d´un mode suau i silenciós.
"Ara, de fet, tenim dos tipus de planejadors. Els purs, als quals una avioneta remolca fins a uns 500 metres d´altura. A partir d´aquí es desenganxen i comencen a buscar les tèrmiques i els corrents d´aire. I també hi ha una nova versió de planejadors, que amaguen un petit motor dins del fuselatge i que només s´usa per a l´enlairament o si et quedes massa baix durant el vol", assegura en David Borràs, a qui el seu pare, en Josep Lluís, ha traspassat l´afició per aquestes naus. Ambos matadeperencs expliquen que els planejadors, quan van en línia recta, agafen velocitats superiors als 220 quilòmetres per hora. En Josep Lluís remarca que aquesta és una activitat "de consums energètics molt baixos i que hi ha pilots que han recorregut la cordillera argentina del Andes de punta a punta". A Catalunya, les zones d´Igualada i la Cerdanya són els dos indrets des d´on es en velers.

Més homes que dones
Tant el parapent com els planejadors són disciplines fonamentalment masculines, encara que hi ha dones, com la Cristina Arias, immerses al vol lliure. "El parapent no requereix gens de força, així que és curiós que hi hagi tants més homes que dones", comenta aquesta olesana de 39 anys que des que va ser mare ha preferit evitar riscos innecessaris.
On sí que existeix més diversitat és en l´especialitat del paracaigudisme, de la qual en Miguel Salvador n´és un gran defensor. Des de petit, aquest jove de 23 anys resident a Can Parellada, sommiava amb llançar-se en caiguda lliure.
"Encara no en porto ni un centenar, però al quart salt ja vaig veure que volia dedicar la meva vida al paracaigudisme. Va ser quan en vaig començar a gaudir", sosté.
"Dura poc més d´un minut. Amb l´altímetre controles l´alçada a la qual has d´obrir el paracaigudes. Tot és pura adrenalina, molt alliberador –diu–. L´únic problema és aterrar, ja que llavors et retrobes amb la vida real i penses, què poc dura allò que és bo! 

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook

Noticias relacionadas