HISTÒRIA

Festa Major tradició, identitat i cultura popular

05.12.2015 | 04:22
Festa Major tradició, identitat i cultura popular
Festa Major tradició, identitat i cultura popular

De la fusió de les tradicions romana i jueva va sorgir l'actual calendari festiu. Les practiques festives i religioses romanes anaven lligades a esdeveniments familiars, públics i militars; pel calendari festiu jueu, les estacions venien perioditzades per les tres grans festes de peregrinació: Pasqua, Pentecosta i Tabernades, que alhora són festes agràries de recol·lecció. Les festes d'Any Nou i del dia de l'Expiació tenien caire religiós mentre les festes menors tenien totes una significació històrica.

Mentre que el cicle nadalenc correspon a una adaptació de les festes romanes que commemoraven el naixement del Sol Ixent -calendari solar-, el cicle pasqual arrelà en el cristianisme a partir del judaisme -calendari lunar-. Quan durant la industrialització s'aconseguí que els diumenges fossin declarats festius va néixer un temps de lleure diferenciat de l'agrari i del de les festes religioses.

Des de començaments del segle XVIII la Festa Major s'ha celebrat el primer diumenge després de Sant Pere, en honor als sants patrons: sant Pere, sant Cristòfol i sant Valentí. Possiblement la festivitat de sant Pere era una de les festes grosses de l'any i no es va voler privar la població d'ambdues festivitats quan les jornades laborals eren molt extenses i no hi havia vacances.

Menjar pollastre
També cal tenir en compte que, a Barcelona, es desaconsellava celebrar Festa Major per Sant Pere perquè aquell dia no es podien menjar pollastres. I com es podia prescindir del capó o del pollastre rostit en l'àpat de Festa Major?. El dia de Festa Major era quan noies estrenaven vestits per assistir als actes religiosos i festius. Els més populars eren els balls que organitzaven els diferents casinos terrassencs I, entre la resta d'actes de Festa Major, es podia gaudir de concerts, exposicions, recitals, certàmens literaris, representacions teatrals i conferències. El contingut dels actes de Festa Major ha anat variant però alguns s'han mantingut fins aviu: l'ofici en homenatge als sants patrons, la traca a la Plaça Vella, la festa de la quitxalla… Prenent com a exemple la Festa Major de 1916, en el programa d'actes, es feia referència a la celebració d'una cercavila dels gegants, un concert, la traca, audicions de sardanes, una representació teatral, la festa de les lletres, un concurs d'orquestres, la festa escolar -amb berenar inclòs- i el castell de focs. A més, seguint un costum de l'època es va fer un lliurament de pa, carn i arròs als ciutadans necessitats; també es va descobrir la placa que dóna el nom del músic Enric Granados a la placeta de la Rambla, just davant del Mercat de la Independència; i, a l'Ajuntament, es col·locà el retrat de l'artista Francesc Torres i Armengol, obra d'Antoni Badrinas i Escudé, a la Galeria de Terrassencs Il·lustres, amb una glossa a càrrec de l'historiador Josep Ventalló i Vintró.

Francesc Torres i Armengol (1832-1878) va participar en la construcció dels dos gegants vells de la ciutat: en Robesa i la Pepona, el 1850. Les dues figures de cartró-pedra han patit algunes transformacions fins a convertir-se en peces més lleugeres de fer ballar ja que les caigudes patides pel seu excés de pes obligaven a moltes reparacions. Mentre el vestuari del gegant correspon a un personatge del segle XV, la geganta canviava cada any la seva indumentària i el pentinat seguint la moda. Els seus primers cent anys es commemoraren presentant una nova parella de gegants: en Ramonet i l'Estefania -una representació dels comtes de Barcelona Ramon Borrell i Ermessenda- que havien estat encarregats a l'artista olotí Lluís Carbonell i que havien de jubilar en Robesa i la Pepona.

L'origen dels gegants s'ha de buscar al segle XIV quan van ser incorporats per donar més relleu a la celebració del Corpus Christi i se'n podien trobar arreu d'Europa. Els de Barcelona són coneguts des de 1424 però no va ser fins el segle XIX que els van incorporar -junt amb els capgrossos- a la celebració de la Festa Major. Gràcies a la presència de gegants a tot el territori català es va organitzar -des de l'Ajuntament de Barcelona- la celebració del primer «Concurs de gegants nanos i monstros tipichs», l'any 1902. Amb aquesta trobada els gegants es reafirmaren com a símbol identitari de les poblacions d'origen i es redescobriren amb una força capaç de representar el seu lloc de procedència fora dels seus termes territorials.

El ball de plaça
Un altre símbol identitari incorporat a la nostra Festa Major és el Ball de Plaça o treure ball a Terrassa, dansa popular terrassenca que es ballava per les festes de la Candelera i, esporàdicament, per la Festa Major. Les parelles casades benestants vestides amb les millors gales assistien a l'ofici de la parròquia del Sant Esperit. A la sortida tothom es dirigía a la Casa de la Vila, des d'on, encapçalats per l'alcalde i les autoritats, s'iniciava una comitiva que, amb pas airós i acompanyats de la banda de música, marxaven cap a la plaça Major on, després de posar-se aparellats i en rodona, dansaven el Ball de Plaça. El diumenge següent es repetia la ballada però, en aquest cas, dedicada als solters i, el tercer diumenge, a les minyones i la gent del poble.

L'any 1959 es va recuperar el ball a l'àmbit popular dins dels actes de la Festa Major. Des de llavors, de forma ininterrompuda, s'ha ballat aquesta dansa amb el protocol següent: en sortir de l'ofici, i després de la traca, les autoritats encapçalades pel penó de la ciutat fan una rotllana. En un costat se situen l'alcalde i els membres del consistori acompanyats dels convidats de torn: bisbe, alcaldes forans… Els dansaires aparellats fan una volta al cercle tot acostant-se a les autoritats, moment en què el capdanser cedeix la pubilla a l'alcalde i, successivament, la resta de dansaires s'aparellen amb els regidors i les regidores. Després de fer un tomb caminant retornen la seva parella als dansaires, els quals aparellats de nou, comencen el Ball de Plaça.

Un tercer element de la festa que tractem és la cavalcada, menys tradicional que els dos anteriors però amb molt poder de convocatòria entre els terrassencs. Va ser quan la participació popular a la Festa Major era més baixa, el 1967 i a iniciativa del regidor Llorenç Padró, quan s'introduí la calvalcada com a nou al·licient per atraure la población, fet que s'aconseguí, i diumenge a la tarda milers de terrassencs i forans s'aplegaven a la rambla d'Ègara i el portal de Sant Roc per veure el pas de les diferents carrosses i comparses que necessitaven del suport i participació d'entitats i voluntaris de la ciutat. Una Festa Major es conformada per molts més elements fins a aconseguir un ampli suport i la implicació de la ciutadania qui, al cap i a la fi, és l'espectadora d'aquesta gran manifestació de la cultura popular.

L'autora és historiadora

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook