HISTÒRIA

La lluita contra les pandèmies al Segle XIX

05.10.2015 | 08:46
Treballadors del Parc de Desinfecció al 1911.
Treballadors del Parc de Desinfecció al 1911.

A Terrassa, els primers casos de la grip de 1918 es van detectar durant la primavera, però la seva evolució va ser benigna. A finals d'agost la malaltia rebrotà violentament i, durant els mesos de setembre i octubre, afectà al 7,1% de la població terrassenca; la taxa de mortalitat, respecte el mateix període de l'any anterior, augmentà en un 8 per mil (149 defuncions només a causa de la grip). Al novembre es va donar per extingida l'epidèmia a Terrassa, que tingué un lleu rebrot l'hivern següent, sense provocar cap víctima mortal.

Sigui per la benignitat del brot o perquè a l'Estat Espanyol no s'havien patit, directament, els efectes de la guerra mundial i la població estava més saludable, o pel bon fer de les autoritats sanitàries, l'epidèmia de grip va fer poc mal.

El cert és que les autoritats municipals terrassenques tenien una infraestructura sanitària organitzada i, quan es va detectar la malaltia, es van posar en marxa una sèrie de mesures que van impedir que l'epidèmia de grip es convertís en pandèmia. Durant el segle XIX la necessitat de pal·liar els efectes negatius de les epidèmies va generalitzar la realització d'uns informes anomenats estats sanitaris que anaven a càrrec dels responsables sanitaris municipals. Entre aquests estudis sobre com millorar les condicions sanitàries de la població terrassenca destaca la topografía mèdica d'Aymerich i Gilabertó, de la qual cal valorar la descripció de les malalties culpables de les defuncions, especialment les considerades infeccioses. Aymerich volia curar els malalts cercant les causes, no tan sols en els miasmes, els microbis i els virus, sinó també en les condicions de vila de la població obrera i pagesa.

Mancances
A partir de la dècada de 1880 la millora de l'atenció sanitària va passar per donar a conèixer les mancances que patia la ciutat i per crear una infraestructura per a fer front a les epidèmies. Les mancances eren la ubicació de dos serveis tan bàsics com l'Escorxador i el Cementiri Municipal. Del primer es destacava la seva escassetat de normes higièniques i sanitàries i l'insuficient cabal de l'aigua per a la seva correcta neteja, i del segon, les reduïdes dimensions i la forma d'enterrament. La manca de neteja a certs carrers i la poca salubritat d'algunes habitacions de lloguer que ocupaven les classes obreres, l'emmagatzematge de fems d'aigües residuals eren altres dels problemes a solucionar. La situació afectava més la classe obrera que veia agreujada la seva situació per una mala alimentació que la feia més vulnerable a les malalties i infeccions.

Terrassa tenia dues entitats sanitàries: l'Hospital de Sant Llàtzer i la Casa de Socors a càrrec del Centre Mèdic que naixia, l'any 1882, com a servei d'assistència mèdica domiciliària i de policía sanitària. Les principals tasques que s'encarregaven als seus facultatius eren: assistir les clases populars quan emmalaltissin, però realitzar també inspeccions higièniques de forma periòdica. S'encomanava l'assistència als membres del cos de bombers, la revisió als nois que havien de ser quintats, els reconeixements als invàlids, les campanyes de vacunació i revacunació a les famílies necessitades, els avortaments i els certificats de defunció. L'organització sanitària passava també per nomenar un metge responsable dels serveis d'higiene a cada districte municipal. Aquests facultatius quedarien habilitats per a suggerir les mesures higièniques o les reformes urbanístiques que consideressin oportunes. El metge de districte, quan atengués un malalt a domicili, podría demanar que la Brigada Municipal s'encarregués de la desinfecció de l'habitació o dels objectes personals contaminats o sospitosos d'estar-ho. Els responsables del Centre Mèdic també havien de respondre davant de qualsevol malaltia epidèmica. Calia fer el diagnòstic avaluant la gravetat del cas i el risc de contagi, enumerar les mesures que calia adoptar i precisar la conveniència o no d'un examen químic o micogràfic. Les escoles de la ciutat havien de ser visitades mensualment per membres d'aquest servei, per tal de vetllar pel compliment de les prescripcions higièniques i per l'estat de salut dels infants.

Els mestres també tenien certes obligacions de caràcter sanitari: havien d'informar al metge del districte quan un escolar deixava d'anar a classe durant més de cinc dies. Quan es produïa un cas d'aquests, la criatura no podria ser admesa de nou sense un reconeixement mèdic i si la malaltia hagués estat infecciosa, no podia retornar a escola fins un mes després d'haver rebut el consentiment del seu metge de capçalera per fer vida normal i el metge del districte havia de certificar que la tornada a l'escola no representava un perill per a la salut de la resta d'infants.

Laboratori químic
El 1905 es va crear el Laboratori Químic Municipal, un nou servei municipal que tenia la funció de controlar químicament les infeccions que es produïssin. El 1912 l'Ajuntament va adquirir uns terrenys a la carretera d'Olesa per construir-hi el Parc de Desinfecció que va ser inaugurat durant la Festa Major de 1920. L'alcalde Josep Ullés, metge de professió, va afavorir l'obertura d'una subscripció pública per a construir-hi l'edifici segons els consells sanitaris de l'època. Per aquest motiu es va aixecar el Parc fora del nucli poblat de la ciutat, s'hi van constuir pavellons destinats a la desinfecció i se separava l'entrada de la roba bruta de la sortida de la roba ja desinfectada. Al Parc de Desinfecció s'esterilitzava la roba dels malalts infecciosos amb una estufa de vapor. Aquest procés es feia en quatre fases: rentada mecànica, esterilització en l'autoclau, eixugada i, per completar el procés, planxada. També es procedia a la desinfecció dels objectes personals dels malalts. Amb aquest fi, es va crear un cos de brigades que anaven a recollir roba i objectes voluminosos a domicilis particulars. Per a cumplir aquesta tasca es van adquirir dos vehicles: un pintat de color vermell, que és el que es dirigía cap el Parc "assenyalant el perill de contagi" i el segon de color blanc, amb el qual es retornava la roba i els objectes al domicili dels malalts.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook