Ramon Díez: "Tinc por d´estar sense saber què fer"

20.09.2015 | 04:00
Ramon Díez, afectat d´Alzheimer
Ramon Díez, afectat d´Alzheimer

Ja fa temps que en Ramon Díez, la parella de la Dolors Cuní (La Cogullada), va comprar un llibre de cinema. “Inclou una classificació de milers de pel·lícules i hi diu quin és l’argument, els protagonistes, etcètera”, explica en Ramon, de 71 anys i malalt d’Alzheimer (abans, però, en broma, ha dit que no recorda l’edat que té). Llegint-ne les pàgines, aquest terrassenc s’ha distret molt.
Ara només li manquen tres o quatre pel·lícules per repassar: “Les estic dei-xant allà, encara per llegir. De fet, no vull que el llibre s’acabi perquè llavors tinc por d’estar sense saber què fer. De dir: ‘I ara com m’entretinc?’”.
Tenir problemes per planificar el temps, per organitzar el dia, o bé fer el possible per no trencar amb aquelles rutines que ja són conegudes resulten comportaments habituals entre les persones amb Alzheimer.
En Ramon explica que té un gran puntal en la Dolors, la seva dona i la vigilant d’un record més o menys immediat que a ell de vegades li costa de trobar a causa de l’exactitud perduda.

Un alumne més
Després de passar anys fent de mestre d’escola i just al tombar de la jubilació, en Ramon, paradoxes de la vida, ha hagut de tornar a classe. Però, en aquest cas, ho ha fet com a alumne. Tots els dies acudeix a l’aula per reforçar la capacitat cognitiva, ja sigui a l’Associació Vallès Amics de la Neurologia (Avant) o a l’hospital de dia Sant Jordi, un centre on els pacients que pateixen Alzheimer o d’altres trastorns cognitius fan activitats terapèutiques i de rehabilitació. “Dir que ara tinc companys de classe sent jo mestre... Quina cosa més ridícula i curiosa, aquesta, oi?”, assenyala en Ramon, que amb un posat i un to sempre seriosos demostra que li queda força humor per regalar als altres.
“Quan em van dir el que tenia, estava molt amoïnat. Però fa temps que, segons crec, ho tinc ben assumit”, indica aquest gran afeccionat als esports.
Per al Ramon, relacionar-se amb l’Alzheimer, un inoportú i incòmode company de viatge, implica entrenar la memòria i visitar l’hospital, però també viure un dia a dia que intenta ser normal i que passa per compartir les tasques de la llar amb la Dolors i per sortir-hi a comprar al matí i la tarda.
Quan sent parlar de la intranquil·litat constant que la malaltia sol causar en els cuidadors, l’egarenc reivindica tenir un cert espai propi: “Estar tan alerta de qualsevol cosa que ens pugui passar crec que acaba sent negatiu per a nosaltres, els afectats”.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook