Una altra manera de passar l'estiu

Lluís Felip: "No sempre és veritat que viatjar t´obri la ment"

10.09.2015 | 04:22
Lluís Felip a Galícia, aprenent a tocar la gaita.
Lluís Felip a Galícia, aprenent a tocar la gaita.

Lluís Felip pensa que "viatjar és bo per l'estrès perque et permet desconnectar" però ell evita tant com pot "els indrets turístics".

"Els millors llocs per a viatjar han de complir dues condicions: ser remots i no exuberants. Les muntanyes interiors de Galícia les compleixen totes dues", assegura el Lluís.

Encara recorda un dels seus primers viatges a Galícia, quan era molt jove. "Ens vam perdre per un camí rural i, com que jo parlo gallec, els meus amics em van enviar a mi a preguntar. Passava un senyor gran amb uns bous i li vaig demanar "On porta aquest camí?" i em va respodre "Depèn d'on vulguis anar". Més clar, l'aigua.

"Per una persona urbana és més exòtic un entorn rural, encara que sigui a pocs kilòmetres de casa seva, que no pas una ciutat llunyana perque l'estil de vida de les ciutats és el mateix a tot arreu", sosté el Lluís, afegint que "la Galícia rural és més exòtica que Síria. Galícia és tot un món. No és només Santiago de Compostel·la i les "rías". La comarca d'Ancares, per exemple, és fantàstica i molt desconeguda".

També li agrada l'illa d'Ons, a la província de Pontevedra, que forma part del parc natural de les Illes Atlàntiques i on només es pot arribar en els catamarans de la naviliera Piratas de Nabia. "Hi ha cases d'arquitectura popular marinera molt interessants. Ara l'illa està pràcticament deshabitada. A l'època de la República gaudia d'una gran bonança econòmica, fins que l'amo de l'empresa que donava feina a tot el poble va ser acusat de maçó". A Ons s'hi pot fer senderisme i acampar lliurement però el clima no sempre acompanya. "Hi vaig veure una tempesta tremenda a l'agost. Es van trencar els vidres de les cases", recorda.

Un dels grans "descobriments" que el Lluís ha fet voltant per terres gallegues ha estat O Couto Mixto, a la província d'Ourense, en una zona de muntanya una mica aïllada, a gairebé mil metres d'alçada, tocant a Portugal.

"Hi vam arribar per casualitat i no en coneixíem la història, que va resultar ser apassionant. Són tres aldees, Santiago (rés a veure amb el de Compostel·la), Rubías i Meaus, que des del segle XII fins a mitjans del XIX no pertanyien ni a Espanya ni a Portugal. Constituïen una mena de república independent, amb nombrosos privilegis. No pagaven impostos, la policia no hi podia entrar ni detenir ningú, estaven exempts d'aportar soldats als exèrcits, tenien llibertat de comerç... El govern estava en mans d'un jutge, que triaven els veïns, i els documents que recollien els furs es conservaven en un bagul de fusta que tenia tres panys diferents. A cada aldea hi havia una clau i feien falta les tres per obrir-lo", explica.

"El cas d'O Couto Mixto era el mateix que el d'As Aldeas Promiscuas, on la línia de la frontera no estava clara perque passava per dintre les cases", comenta el Lluís.

A O Couto Mixto donaven asil als perseguits per la justícia i tenien un camí inviolable, on no regia cap llei, el Camino Privilegiado, de sis kilòmetres de llarg, que començava a l'aldea de Santiago i acabava a Tourem (Portugal). "Era terra de ningú, és a dir, zona de contrabandistes", diu el Lluís.

L'any 2007 van començar a restaurar el camí, construint-hi ponts i senyalitzant-lo, però els privilegis especials es van acabar fa més de cent cinquanta anys.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook