Verano 2015

Maria Antònia Manero: "Tinc apadrinades dues nenes índies"

28.07.2015 | 04:20
Maria Antònia Manero ha estat tres vegades a l´Índia per a visitar les nenes que té apadrinades.
Maria Antònia Manero ha estat tres vegades a l´Índia per a visitar les nenes que té apadrinades.

Els "intocables" són la casta més pobra i marginada de l'Índia. La Maria Antònia Manero té apadrinades dues nenes intocables, la Mounika i la Ghettama, a través de la Fundació Vicenç Ferrer i ha anat tres vegades a l'Índia per a visitar-les. "És una experiència colpidora", assegura. "La primera vegada ens va rebre tot el poble amb tambors i balls. Els agrada molt que hi vagin els padrins i els pares s'emocionen quan et veuen abraçar una criatura perquè ells no estan acostumats a que ningú se'ls acosti ni els toqui", explica.

La Maria Antònia va entrar en contacte amb la Fundació Vicenç Ferrer "a través d'un amiga del gimnàs que era voluntària. Ella em va presentar el Vicenç una vegada que va ser a Barcelona per a fer una conferència. L'any 2004 vaig apadrinar la primera nena, que ara té 18 anys, i el 2008, la segona, que ara en té 12".

Va anar a l'Índia per primera vegada l'any 2005 amb el seu marit, en un viatge organitzat per la pròpia Fundació. "Et donen allotjament per a tres o quatre nits, porten els nens apadrinats i les seves famílies perquè els coneguis i t'ensenyen el projecte. Fan cases pels pobres, tenen tallers per a integrar els disminuïts, que allà la gent els tracta com a bèsties, escoles per a cecs i sords, centres psicològics i ortopèdics, projectes contra la SIDA, paguen la carrera a metges i infermeres, concedeixen microcrèdits a les dones... Quan vam anar a visitar l'hospital, vaig donar sang", explica, i recorda que "amb el nostre grup venien un ginecòleg i un anestesista voluntaris per a esterilitzar les dones que ja teníen molts fills i no en volien més". També comenta que "vam comprar roba per a les famílies i una nina de drap per a una nena que té paràlisi cerebral, que es va posar a plorar d'emoció. Al Vicenç, que encara era viu, es va morir el 2009, li vam portar oli".

Van aprofitar el viatge per a fer una ruta de 18 dies i una mica de turisme. "Benarés, el Taj Mahal, el Rajastàn... Hi ha uns temples preciosos. A tot el país, si tocaves una criatura de seguida es volien fer una foto amb tu i quan baixaves de l'autocar t'envoltaven demanant-te sabonets de l'hotel, xampú, bolígrafs, globus, caramels, joguines, qualsevol cosa..."

Després de tornar a casa, va començar a fer "campanya entre les amistats perquè apadrinessin nens malalts i perquè participessin en els projectes de la Fundació d'ajuda a les dones".

El segon viatge el va realitzar dos anys més tard, el 2007, amb el marit, la germana, el cunyat i cinc persones més, "amb una agència d'allà que vam trobar per internet i que ens va agradar molt. Quan vam arribar, el propietari de l'agència ens va convidar a sopar a casa seva i encara ara ens escrivim cada any per Nadal. Ens va posar un guia jovenet, que estudiava castellà i prenia notes de totes les expressions que li cridaven l'atenció".

En aquell viatge portaven material escolar per a la Fundació. "Duia cinc-cents bolígrafs a la maleta i a l'aeroport els policies en van requisar un grapat", recorda.
Va tornar-hi l'any 2009 amb un grup d'onze persones i espera anar-hi una altra vegada, si tot va bé, l'any vinent.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook