GentDT/Converses

Pau Marc Muñoz. Un testimoni de superació

06.07.2015 | 12:12
Pau Marc Muñoz, un bioinformàtic treballant a croàcia, exnedador i doble medallista paralímpic
Pau Marc Muñoz, un bioinformàtic treballant a croàcia, exnedador i doble medallista paralímpic

Ni es mou amb tanta delicadesa com la majoria de persones ni potser se l´entén tan clarament. Però sap molt bé què diu i arriba allà on vol. En Pau Marc Muñoz (Barcelona, 1975) és un exnedador terrassenc que ara viu a Zagreb, on treballa a l´Institut Ruder Boskovic. Al Jocs Paralímpics de Barcelona´92 va guanyar una medalla de plata i una de bronze.

Com passa un nedador paralímpic a tenir una feina de bioinformàtic a terres croates?
És un canvi bastant gran, sí. Després dels Jocs d´Atlanta, el 1996, vaig deixar de competir per centrar-me en la biologia, que era la carrera que havia començat un any abans. Potser no la vaig aprovar amb la nota més alta, però em sé moure i donar-me a conèixer.

També a fora, pel que veig...
De fet, a l´Institut Ruder Boskovic, a Zagreb, ja hi havia fet unes pràctiques durant l´últim curs de carrera. Fa poc més d´un any que vaig saber que hi havia una oportunitat de treball. I allà estic.

Deu ser bastant complicat això de la bioinfomàtica...
Sona complicat, almenys. Jo dic que la bioinformàtica és un pont entre la biologia i els sistemes de computació. A l´institut on treballo, per exemple, fem estudis sobre el genoma humà i usem ordinadors per creuar una gran quantitat de dades. És la meva feina.

Té alguna cosa a veure la seva paràlisi amb el fet que decidís estudiar biologia?
Jo tinc una lesió de naixement a l´escorça del cervell, que és la part que gestiona el moviment. Les meves quatre extremitats van quedar afectades. Segur que això va marcar l´elecció de la meva carrera d´una forma o altra. M´apassiona, per exemple, l´estudi del cervell, un gran desconegut.

Avui que és científic, què en queda, d´aquell nedador que se´n va endur la plata i el bronze als Jocs?
Diria que la constància i la disciplina en el treball, que són aptituds que vaig aprendre de l´esport, d´entrenar cada dia. Alguns dels companys amb qui vaig competir a Barcelona tenien una paraplègia. No podien moure les cames com ho feia jo. Però, renoi, quins braços que es gastaven per nedar! Com costava guanyar-los!

I vostè, a la vida, ha hagut de competir més contra si mateix a l´hora d´acceptar les seves singularitats o contra els altres?
Sempre he viscut la meva condició d´una manera natural. De petit, ni hi pensava. Comences a ser-ne més conscient quan et trobes amb la societat, amb alguns suposats amics que no t´accepten, o quan et fixes amb una noia i passa de tu perquè no ets com els altres. Encara que, ben mirat, i qui no és diferent?

Hi ha massa prejudicis encara...
És veritat. Malgrat tot, penso que tothom ha de superar obstacles més enllà de tenir o no una paràlisi com la meva. Fa temps, per exemple, vaig conèixer una noia rossa, amb un bon cos, unes cames perfectes, uns ulls increïbles. Era guapíssima. Un bombó. Bé, doncs ella havia tingut autèntics problemes pel fet de ser tan maca. O és que algú que sigui molt tímid o que vesteixi d´una determinada manera no ha de vèncer també els prejudicis?

Jutjar els altres sempre és fàcil.
Molt. Ara recordo que a la universitat vaig tenir un professor que em va dir que jo mai arribaria a doctorar-me. Resulta divertit, perquè ell era tartamut. En aquesta societat hi ha poca autocrítica i molt sentit crític envers els altres.

A casa seva deuen estar contents veient on ha arribat.
Sí, ho estan. De fet, la meva família n´és bastant culpable.

Ja els ho ha dit?
Ho saben! Quan era petit, per exemple, si jo tenia dificultats per cordar-me les sabates, anava a l´escola amb els cordons deslligats. No venia pas la mare i m´ajudava. Però això va ser bo, perquè un dia em vaig adonar que si volia anar al col·legi amb les sabates com calia m´havia de buscar la vida.

Quina festa que devien fer quan va guanyar les medalles...
Ho vam celebrar molt. Faltaria més. Però la meva família sempre ha fet que toqués de peus a terra. Recordo que llavors la mare em va dir: "Sí, tu ets el millor nedant, d´acord. I què?". Has de continuar treballant, perquè en d´altres coses estàs per sota de la mitjana. És com la campana de Gauss.

Què vol dir?
La campana de Gauss és la manera com jo explico el concepte de normalitat d´una forma estadística. A veure. Imaginem una línia horitzontal que és més alta al centre que no pas als extrems.
Esperi, que la dibuixo.
El meu nas, l´alçada, el color dels meus ulls o cabells són com els de la majoria. En aquests aspectes estic al bell mig de la línia, en l´absoluta normalitat. Ara, a l´hora de córrer o caminar em trobo als extrems, perquè vaig més lent que els altres. I en canvi pel que fa a la meva capacitat d´estudi sóc a la part més alta de la campana. Iguals i diferents. Tots tenim punts forts i dèbils. Ningú se´n salva.

Escolti, i ara ja no neda mai?
A Zagreb, el mar queda lluny. Tinc una piscina a la vora de casa, però és bastant petita. Ara em dedico més als entrenaments en suspensió amb TRX. Amb la paràlisi em va bé tenir els músculs forts.

I si algun dia tingués un fill amb una diferència com la seva?
Si sabés que disposarà d´una vida autònoma, igual que la tinc jo, no m´importaria. De totes maneres, entenc del tot que hi hagi pares que optin per avortar si no disposen d´aquesta seguretat.

Què en pensa la seva parella?
Em diu que, si amb una injecció màgica poguessin aconseguir que jo parlés bé, res seria igual. A mi, m´estima tal com sóc. 

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook