Amaia Montero: "Cada disc retrata un moment"

06.07.2015 | 12:12
La cantant basca en una imatge promocional
La cantant basca en una imatge promocional

La vam conèixer ja fa 17 anys, quan des de Sant Sebastià va entrar amb força al panorama musical espanyol de la mà del grup La Oreja de Van Gogh. L´àlbum debut de la banda, "Dile al sol", va ser l´inici d´una llarga història d´èxit que va esquerdar-se quan Amaia Montero (Irun, Guipúscoa, 1976) va decidir tancar aquella etapa per començar una carrera en solitari. Ahir a la nit, la cantant basca actuà al parc dels Catalans, i va oferir al públic el seu tercer treball amb nom propi, "Si Dios quiere yo también".

Què aporta l´últim treball al conjunt de la seva trajectòria?
El projecte és una reafirmació personal de la meva carrera en solitari. A més, hi ha una evolució en les lletres i la producció musical. Vaig gravar-lo als estudis Kensaltown de Londres amb el productor Martin Terefé, que ha treballat amb cantants com Jason Mraz o James Blunt. Això fa que tingui un aire més anglosaxó.
Escoltarem temes del seu durador període com a vocalista de La Oreja de Van Gogh?
Que ningú pateixi. Segur que n´hi haurà més d´un. No puc oblidar-me d´aquella etapa. Forma una part bàsica tant de la meva vida artística com personal.

Què en queda, de l´Amaia Montero que el 2001 va actuar per Festa Major amb "La Oreja" en un concert multitudinari?
El temps et fa evolucionar. Amb 25 anys no escrius el mateix que amb 38. Cada disc retrata un moment. Jo he canviat, però el meu concepte de la música com a mitjà per expressar-me segueix intacte.

Als 38 anys, que són els que té ara, l´amor és encara el gran tema?
Ho és, però entès sempre en un sentit ampli, d´amor a la parella, als amics, a les pròpies emocions.

Des que canta en solitari es reivindica com a compositora. La ciutat que li és més pròpia, Sant Sebastià, és la millor font d´inspiració que ha trobat?
Irun, Donostia, m´inspiren molt. Jo crec que deu ser el temps, aquell paisatge, una mica melancòlic, que fa que em surtin les lletres. Ja sabem que dels cors trencats sempre neixen les millors cançons.

Segueix vivint allà?
Hi passo tants dies com puc, encara que també estic força a Madrid. A la capital, el mar queda lluny. I això ho noto.

N´està farta, que li preguntin sobre la relació que té amb els seus antics companys de "La Oreja"?
No, ho entenc. Van ser molts anys junts i ben intensos. No em cansa que m´ho demanin perquè va resultar una etapa molt especial, de la qual em sento orgullosa. La relació amb tots ells és bona encara que hàgim seguit altres camins.

Cantar, fer concerts... Sembla que mai pugui arribar a ser un ofici rutinari, com els altres.
Doncs en certs moments també s´hi converteix. És cert que aquesta feina genera uns hàbits inconstants que potser no tenen d´altres professions. Quan compons no hi ha horaris, i de vegades sents la pressió de fer un àlbum. Aquest ofici té canvis de ritme.

Sent l´alè de les companyies de discos exigint bons resultats?
Hi ha molt de llegenda sobre això. La pressió, me la poso jo mateixa. Vull que les coses surtin bé.

Què en pensa, del públic català?
Com passa amb els bascos i en general amb la gent del nord, els catalans tenen la fama de ser espectadors freds, però res a veure amb la realitat. A Catalunya sempre m´hi he sentit molt estimada.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook