Aplicacions, beneficis i tècniques de l'osteopatia

Aplicacions, beneficis i tècniques de l'osteopatia

22.10.2019 | 18:41

La base de l'osteopatia és una concepció holística segons la qual el nostre cos funciona com una unitat i no com un conjunt d'òrgans. És una teràpia natural amb un enfocament gairebé exclusivament ossi per recuperar la integritat estructural.

L'osteopatia és un conjunt de tècniques manuals emprades per alleujar nombroses molèsties mitjançant la recerca de la recuperació de l'equilibri de l'organisme. Es tracta d'un mètode alternatiu que considera l'organisme humà com un tot i l'objectiu del qual és aconseguir una recuperació harmònica. Està indicat per a una llarga llista d'afeccions, tot i que les neuràlgies cervicobraquials, que afecten la zona del coll, així com les lumbàlgies i les hèrnies de la columna vertebral acostumen a ser les més tractades.

L'osteopatia és un procediment terapèutic molt ampli. El cos es considera sempre com una unitat funcional i s'aplica un protocol d'exploració per arribar a un diagnòstic i efectuar el corresponent tractament, ja que la causa i el lloc de les molèsties no tenen per què ser sempre el mateix.

A causa del seu caràcter no invasiu, l'ús de l'osteopatia no té contraindicacions més enllà de les pròpies de qualsevol altra tècnica fisioterapèutica (degeneració articular, artrosis avançada, alteracions neurològiques o hematològiques diverses, etc.).

L'osteopatia no pretén ser la panacea dels tractaments, ni tampoc substituir la medicina moderna erigint-se com la solució a tots els mals del cos humà. Un osteòpata professional coneix les seves limitacions i les lesions que és capaç de tractar, evitant incórrer en intrusismes i en extralimitacions del tipus "això t'ho puc solucionar jo". La medicina osteopàtica forma part d'un ampli ventall de disciplines fisioterapèutiques, consistent en un conjunt de tècniques manuals i tractaments no invasius com a alternativa als problemes i les afeccions de salut, evitant l'aplicació de mètodes farmacològics per al seu tractament. És una disciplina la màxima de la qual resideix en la visió holística del cos humà, entenent-lo com una unitat i no com un conjunt independent d'òrgans i estructures. Partint d'aquesta premissa, els tractaments osteopàtics s'encaminen a l'alleujament de l'afecció a través de la recuperació de l'equilibri orgànic general, més que a l'alleujament analític del focus del dolor.

A aquest concepte, se suma l'aplicació de l'homeòstasi, la propietat dels organismes vius per mantenir una condició estable compensant els intercanvis interns i externs (metabolisme), com per exemple l'autoregulació de la temperatura o dels nivells corporals de pH.

Amb aquests antecedents, trobem en l'osteopatia un instrument dedicat a preservar totes les funcions orgàniques en la seva perfecta activitat (sistema cardiovascular, respiratori, nerviós, limfàtic, muscular-esquelètic...).

Aquesta disciplina va ser desenvolupada per l'estatunidenc Andrew Taylor Still l'any 1874, i actualment està reconeguda per l'Organització Mundial de la Salut (OMS), sent impartida com estudis universitaris en països com França, Anglaterra o els EUA.

L'osteopatia moderna es divideix en tres grans grups: estructural, visceral i cranial. L'estructural és la secció encaminada al coneixement del sistema muscular-esquelètic. S'estudien, així, els tres pilars bàsics del moviment corporal: ossos, músculs i articulacions, i com interactuen per aconseguir moviments complexos. S'estudia, alhora, tot l'entramat de teixits tous, com fàscies, tendons i lligaments. Un cop conegut tot això, s'analitza la forma de corregir possibles alteracions d'aquest sistema i la seva correcció. Per norma general, aquesta secció se subdivideix en tren superior i tren inferior.

En l'osteopatia visceral, per la seva banda, l'estudi se centra en les vísceres i òrgans vitals: estómac, pàncrees, aparell urogenital, aparell reproductor, etc. S'observa la seva funció i el seu comportament, podent així corregir les seves possibles disfuncions.

Finalment, l'osteopatia cranial, com el seu propi nom indica, està enfocada al coneixement de l'estructura òssia del crani i a la seva relació amb el sistema nerviós central i les modificacions que pateix l'organisme a conseqüència d'aquest (vertigen, migranyes, errors posturals...). Dins de l'estructura del crani s'inclou la peça mandibular, de gran importància en nombroses alternacions de la funció otorrinolaringològica.