Incertesa
Editorial

Incertesa

17.06.2020 | 21:34

Entrem a la fase 3 en un escenari incert. En primer lloc estem expectants per les normes que hauran de guiar la nostra conducta per evitar un eventual rebrot de la pandèmia. Inicialment hem d'acollir-nos a les genèriques dictades en el marc de l'estat d'alarma, però la Generalitat ja ha anunciat que, d'acord amb les seves competències, és més que probable que incorpori o canviï algunes d'aquestes normes i que les actuals només estiguin en vigor durant unes hores. No dubtem que la Generalitat aplicarà normes coherents i eficaces, només desitgem que siguin clares i no contradictòries.

L'amenaça encara és entre nosaltres, encara que es pugui pensar el contrari si veiem el comportament d'algunes persones o la tranquil·litat amb la qual ens submergim a les autèntiques marees humanes que es desplacen ja a les platges o a llocs concorreguts de qualsevol ciutat. Segur que tots prenem precaucions per evitar contagis, però qualsevol relaxació pot ser fatal. Només hem de veure els brots de Lleida o del País Basc, sembla que ja controlats, o el que s'ha produït en una indústria càrnia alemanya que ha contagiat de cop quatre-centes persones, amb l'efecte multiplicador que això pot significar.

L'altre punt d'incertesa té a veure amb l'escenari que deixa la pandèmia. Encara amb treballadors afectats pels ERTO que no han cobrat les seves prestacions, comencem a observar com els advocats concursalistes estudien com convertir els expedients de regulació en concursos de creditors. Són moltes les petites empreses que s'ho estan plantejant i començarem a conèixer els efectes de la crisi en l'economia amb tota la seva cruesa passat l'estiu amb tota probabilitat. I és amb aquesta perspectiva que sobta que, després que a Europa s'ha lloat la implantació a Espanya de la renda mínima garantida, aparegui un empresari que digui que això adoctrina les persones i les acostuma a l'ociositat. Segurament, ell el que voldria és poder contractar aquestes persones i retribuir-les amb la quantia de la renda mínima garantida com a gest de generositat perquè ningú pugui caure en l'ociositat; com si la més alta aspiració d'algú pugui ser arribar a cobrar quatre-cents euros al mes per permetre's el luxe d'abandonar-se al "dolce far niente".

És aquest escenari d'incertesa que qualsevol eina és important. El Pacte de Ciutat per a la recuperació econòmica de Terrassa dibuixa un bri d'esperança. Seria una irresponsabilitat malmetre amb la desunió una iniciativa que va néixer amb l'acord de tots.