El nostre sistema sanitari, el coneixem?

El nostre sistema sanitari, el coneixem?

20.05.2020 | 21:56

Hi haurà un dia en què el sol sortirà per a tothom. Aquest dia, el dia després, que ja s'està construint, té uns paràmetres que no coneixem, del tot. Comencem a intuir, però, entre sorolls de baralles polítiques fora de test, algunes variables que no ens agraden gens. El primer de tot, i per la part que ens toca, és l'aparent absència de la societat civil organitzada en el procés de presa de decisions en el sector públic, cosa que no és nova, i la segona, el debat etern del públic i privat en el camp sanitari.

No són dues qüestions menors, i ambdues tenen les seves conseqüències en el context sociopolític que ens espera. Fem una primera aproximació.

La primera qüestió és evidenciar que si les administracions han fet tot allò que han pogut, en un ambient de "campi qui pugui" (tot s'ha de dir), si ens n'hem pogut sortir ha estat pels treballadors i treballadores de la sanitat, no pel sistema sanitari reduït després d'anys de retallades i privatitzacions. Però també s'ha de destacar que les lluites polítiques i institucionals amaguen una altra realitat, una certa actitud de "despotisme il·lustrat" (ja sabeu allò de tot per al poble però sense el poble). Alguns segueixen arrelats al segle passat i entenen això de la participació ciutadana com un procés comunicatiu i, en el pitjor dels casos, informatiu. Aquest és un mal endèmic que arrosseguem i que minva, no només la qualitat democràtica de les nostres institucions, sinó també la seva pròpia eficàcia en les accions, eficiència en els objectius i efectivitat en els resultats. Ni ens hem cansat de dir-ho, ni ho farem.

Hem sentit que Catalunya té un sistema de salut mixta público-privat, també que Catalunya pagarà no sé quants milers d'euros per compensar hospitals privats per la despesa arran del coronavirus... i el pitjor dels casos: hem escoltat solucions al "problema sanitari català" simplificant la seva complexitat i els seus problemes.

Catalunya disposa d'un sistema sanitari públic que inclou això que alguns anomenen malament serveis privats concertats. Vol dir això que el sistema de salut és mixt? Vol dir això que quan m'operen a la Quiron m'han operat per "la privada"? Vol dir que si treballo a la Dexeus en una especialitat "concertada" treballo en la sanitat privada? No, i rotundament, no.

El sector públic, el "públic cent per cent", és incapaç de cobrir totes les demandes sanitàries del nostre país, essencialment en l'atenció especialitzada i l'hospitalària. La realitat és que aquí i a tot Europa necessitem el sector privat per fer front a la demanda i necessitats de la ciutadania. Com funciona doncs el nostre sistema?

El sistema públic de salut inclou serveis públics i serveis privats que en el moment que passen a ser inclosos en el sistema actuen, al cent per cent, com a servei públic amb totes les característiques, condicions i organització i, per suposat, tots els actes mèdics que s'hi realitzen són públics. El que els converteix en públic és estar dintre del sistema, sense distinció.

El sistema mixt ens permet rebre, en unes condicions específiques, serveis concertats als equipaments privats, sense la necessitat d'abonar-los de manera directa ja que s'encarregarà d'això l'administració competent amb un preu públic prèviament acordat. Aquest preu públic, el pagament i els centres privats concertats són competència del Departament de Salut. On rau doncs el problema?

El sistema està despullat i, en el nostre cas, coix. Despullat perquè està més centrat en el tractament que en la prevenció, despullat perquè l'atenció primària, després de mil plans i projectes, segueix essent al mateix temps l'heroïna de la pel·lícula i la germana pobra (una atenció primària llastada a retallades que haurà d'afrontar els efectes que encara ha de rebre de la pandèmia). Despullat perquè cada municipi vol tenir el millor hospital (i el millor trofeu polític) mentre no ens procurem la mobilitat i viabilitat als recursos ja existents... La llista és llarga, quasi tant com les llistes d'espera i les seves desigualtats territorials.

Nosaltres, la societat civil, també tenim les nostres mancances: quants consellers i conselleres ens han dit, cadascú amb el seu estil i amb empatia o altivesa, en fer esment al malestar per algun servei: "Mira, aquí teniu la llista de reclamacions, en aquest centre en concret: cap ni una". Hem d'aprendre a exercir el nostre rol de propietaris del sistema i com a propietaris del sistema reclamem i exigim formar part dels processos de gestió del sistema.