Gràcies treballadors sanitaris... sou esperança

Gràcies treballadors sanitaris... sou esperança

22.04.2020 | 10:54

EN poques setmanes, he passat d'estar submergit en una suposada normalitat, sense pràcticament alteracions emocionals a estar ingressat durant 20 dies i 20 nits a l'Hospital de Terrassa, infectat per un virus anomenat COVID-19 que ha arribat, inesperadament, per a posar potes enlaire tot el muntatge d'una societat i un sistema que pretesament se les donava d'autosuficient i de perfectament avançat social, econòmicament i científicament.

En aquest article, no vull aprofundir sobre el que significa i cap on ens portarà aquesta sobtada i greu crisi. Ho faré més endavant.

Només em vull centrar en el que ha significat per a mi trobar-me, de la nit al dia, ingressat en un Hospital, en una situació física d'absolut desconcert, de por, de dubtes i incerteses i de pensar que, malauradament, m'havia tocat a mi, aquesta fatalitat desconeguda, sense cap certesa que en sortís d'allà, ni quan. Entre altres motius perquè ningú t'ho podia assegurar. Era una pandèmia, de totes totes, que, obligava autoorganitzar-se la societat si o si, per tal de guarir-se d'un mal desconegut i sense preguntar-se res més. Allò que havíem sentit i vist pels mitjans de comunicació, tantes vegades, que patien éssers humans a milers de kilòmetres de distància i que les nostres insensibles i inexistents consciències sempre han ignorat, pensant que això ja formava part d'aquesta "imposada" i injusta normalitat que ens han anat administrant per vena, en forma d'inhibidor, durant anys i anys. Un gota a gota invisible.

Avui toca donar les gràcies, infinitament, a tots els treballadors i treballadores sanitàries de l'Hospital de Terrassa (des de metges, metgesses, infermers, infermeres, auxiliars, portalliteres, personal de neteja), que com tot aquest gran col·lectiu de la Sanitat Pública, està donant, des del principi de la crisi, allò que malauradament, mai se li ha reconegut prou, com és la seva gran professionalitat, la seva dedicació plena, i la seva profunda humanitat.

Ha estat una experiència única i alliçonadora per a mi, veure com tots aquells treballadors i treballadores "disfressats" amb els artefactes més variats per tal d'aïllar-se, talment convertits amb "robocops" improvisats, però que no impedia, malgrat tot, que en mig d'aquella mascareta o d'aquella pantalla, apareguès aquell somriure "còmplice", solidari, o aquelles paraules justes que com un fil humanitari, et feien sentir que continuaves enganxat al riu de la vida i de l'esperança, malgrat el "caos" general i la perplexitat de tothom.

És per això que vull fer una crida, en nom de totes les persones, que malauradament hem estat infectades i ens han hagut d'ingressar en un hospital, i hem tingut la sort de curar-nos que, la primera i gran lliçó que cal aprendre i practicar per sempre més, sense cap excusa, després d'aquesta pandèmia, és que necessitem una societat nova que posi a les persones al centre de tot, a la seva protecció, a la seva atenció, a la seva cura. I que tot el personal que es dedica a cuidar i curar a les persones han de recuperar el reconeixement i la dignitat que ni la societat, ni els governs els hi han sabut donar.

Que mai més es cometi el crim de què hi hagi una sola retallada cap a la Sanitat Pública, sinó tot el contrari, màxima despesa per sobre de tot, socialització de la ciència i transversalitat, perquè aquest ha de ser la base única i fonamental per a poder tenir una societat justa, equilibrada i sense desigualtats. O com ho llegim en paraules del professor i savi Eudald Carbonell ..."perquè no desapareixem com a humanitat".

Gràcies gent de la sanitat pública, sou esperança.

* L'autor és advocat, activista dels DD HH, membre d'Espai Drets.