Optimisme o pessimisme?

Optimisme o pessimisme?

07.01.2020 | 04:00

Afirma l'escriptor Saramago que "els únics interessats a canviar el món són els pessimistes, perquè els optimistes estan encantats amb el que hi ha. La realitat quotidiana ens diu que no podem ser optimistes, però definitivament només els pessimistes, que veuen que les coses no van bé, poden canviar el món". És costum, quan s'apropa el canvi d'any, escriure llibres i/o articles als mitjans de comunicació tot i fent una mirada a l'estat del món. El resultat no és una visió única, sinó diversa i com diu la dita de Campoamor "nada es verdad, nada es mentira; todo es según el color del cristal con que se mira". Els fets són els mateixos, però les interpretacions, diverses.

Hi ha periodistes i pensadors de renom com Steven Pinker ("En defensa de la Il·lustració", 2018) o Matt Ridley ("El optimista racional", 2010) i molts altres , la tesi dels quals és que la humanitat no havia aconseguit mai els actuals nivells de pau i prosperitat. Vivim, afirmen, en un món cada cop millor, més ric i més sa. Aquest optimisme parteix que el mercat és l'arrel de tot bé, assumeix que l'augment general de la riquesa acaba beneficiant tots els ciutadans i el recolza en una quantitat de dades estadístiques que demostren que l'ésser humà no ha estat mai millor com ara. Conclouen que en termes globals la població mundial és més rica que mai. Ara bé, hom es pot preguntar, si tot va tan bé, com és possible que milions de persones opinin el contrari? Diu Rafael Sánchez Ferlosio a "Mientras no cambien los dioses, nada ha cambiado" que la qüestió ètica bàsica és desmuntar la mentalitat comptable que s'ha fet la forma més universal i que consisteix en la reducció de la felicitat i el dolor a relacions d'intercanvi. El progrés conté una tensió permanent entre els guanys globals i les tragèdies individuals, les quals, si no volem que quedin justificades en nom de l'avenç col·lectiu, no poden quedar diluïdes dins del compte global.

Els pessimistes no podem negar que aquests són temps d'inseguretat econòmica i política, que els efectes de l'empobriment col·lectiu són al nostre voltant, que la desigualtat en els últims trenta anys ha augmentat, que aquesta hi és present, agreuja els problemes i corromp la societat per dins. No és estrany que la indignació i la ira als carrers i a les urnes hagin fet visibles el descontent, la desigualtat..: mobilitzacions massives a Catalunya, Xile, Iran, Iraq, EUA, Colòmbia, Bolívia, Algèria, Turquia, Rússia, França, etc. La globalització millora realment el nivell de vida de tots? Aquestes manifestacions massives expressen la ràbia contra els polítics que són conscientment incapaços de comprendre el que passa per atendre les demandes dels ciutadans. Què deu estar passant perquè, si mai no s'ha votat tant com ara, com és que hi ha alhora tantes manifestacions com mai, com és que la democràcia està en retrocés, com és que cada cop proliferen més polítics d'extrema dreta? No ens diu res el sorgiment i creixement als EUA, a Amèrica Llatina i també a Europa i a Espanya amb VOX de la Ultradreta de Déu -el cristo-neo feixisme, com l'anomena el teòleg Juan José Tamayo-, una aliança entre els moviments religiosos fonamentalistes i les extremes dretes? Aquesta internacional de l'odi posa en perill l'autonomia de la política, la separació entre religió i la ciència, la justícia, els drets... la llibertat i la democràcia.

Per què ens costa tant imaginar un altre tipus de societat? Què ens impedeix concebre una altra manera d'organitzar-nos que ens beneficiï a tots? Tony Judt escriví un llibre que porta per títol "Algo va mal". En efecte, moltes coses van malament i són els pessimistes precisament els qui volen canviar-les. Ser pessimista és ser crític, inconformista, compromès amb el present sense idealitzar el passat, però tampoc sense oblidar-lo.