La tragèdia de tres dones

15.12.2016 | 04:21
La tragèdia de tres dones

"ELEKTRA" és l'òpera més important del segle XX. Es tracta d'una tragèdia en un acte amb un llibret impecable d'Hugo von Hofmannsthal i música de Richard Strauss. Els crítics acostumen a comparar aquest duet, compositor i llibretista, amb el de Mozart i Lorenzo da Ponte. Sempre en el mateix sentit, apel·lant a la qualitat literària dels textos.

Aquests dies de desembre la podem veure i sentir al Gran Teatre del Liceu. Es tracta del mític muntatge del desaparegut Patrice Chéreau (mort el 2013), sens dubte és un bon moment per recordar una forma de portar a escena l'obra entesa no com una peça de museu amb vestidures clàssiques, sinó roba moderna i un drama familiar modern, una disputa entre dones amb punts de vista diferents sobre el que hauria de ser la realitat.

La direcció musical és de Josep Pons; sens dubte és l'òpera amb més músics que va utilitzar Strauss; sota la batuta del mestre en el fossat del Liceu hi ha col·locats 87 músics. Tres dones en escena que atrapen l'espectador des del primer moment: Evelyn Herlitzius (Elektra), Waltraud Meier (mare d'Elektra) i Adrianne Pieczonka (germana d'Elektra). Els homes romanen en segon pla en aquesta òpera: Tom Randle (Aegisth), Alan Held (Orest) i Franz Mazura (el preceptor d'Orest). L'òpera es va estrenar el 1909 gairebé amb la mateixa companyia que havia portat per tot Europa el seu primer èxit, "Salomé". Per descomptat que Hugo von Hofmannsthal es va inspirar en la tragèdia de Sòfocles per escriure el llibret d'"Elektra", però realitzant canvis propis del pas del temps. En primer lloc la supressió del cor grec; la concepció dramartúrgica del segle passat poc té a veure amb la dels grecs.

Aquesta és una òpera de somnis, les tres dones sota el signe dels somnis terribles, que les mantenen angoixades i preses. Interessant rellegir les teories sexuals de Sigmund Freud al voltant del mite d'Electra, en relació amb la trama de l'òpera, en què a diferència de l'obra de Sòfocles tot gira entorn d'Elektra. El personatge operístic mor en una dansa sensual a diferència de la peça de Sòfocles, on no mor. Això sí, sempre està present en l'obra la culpa llançada contra tots per l'assassinat d'Agamèmnon, que recorda a tothom la mirada acusadora de la desesperada Elektra. Una energia acusadora que se suma a la música, una de les peces amb un ritme trepidant, intens i salvatge. Amb la intensitat i la fúria d'una venjança, com Hamlet, Elektra, sabedora de la mort del seu pare, clama venjança. Chéreau entenia l'obra com un drama familiar en què no hi ha innocents, sinó que tots carreguen el seu sac de culpes. La mare i les dues germanes s'enfronten al pes de les seves culpes, al remordiment en forma de somnis i als seus propis destins en un audaç "tour de force" embarcant l'espectador en una òpera que treu l'alè, així ho reconeix el públic amb els seus aplaudiments en cada representació.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook