Enmig del silenci blanc
Reportatge

Enmig del silenci blanc

24.02.2020 | 09:24

El nom del seu model de moto, una BMW R 1200 GS Adventure, ja donava pistes del repte que s'havia marcat: viatjar de Vacarisses fins a Nordkapp, a Noruega, considerat simbòlicament com el punt més septentrional de l'Europa continental.

Aquesta no seria la primera vegada que en Manel González, de 61 anys, travessaria el Cercle Polar Àrtic, una de les línies imaginàries que divideixen la Terra (situada a latitud 66°33'52"N), i que marca la porta d'entrada a l'Àrtic, el continent glaçat situat més al nord del Planeta. Dos anys enrere, en Manel ja havia navegat per les aigües del llac Inari, a la Lapònia finlandesa. Però en aquesta ocasió, emprendre l'aventura en moto -uns 5 mil quilòmetres d'anada i tants altres de tornada- convertien la meta d'arribar a Nordkapp en quelcom encara més especial.

Roba d'abric, tenda de campanya, sac de dormir, fogonet de benzina, menjar liofilitzat, la pertinent revisió tècnica del vehicle... i un mes per davant ple de ganes i d'incerteses ja eren a l'equipatge. En el seu camí, al Manel, l'acompanyaria un amic, en Francis.

Només d'entrar a França es van topar amb una onada de fred que avui, mesos després, encara recorden. La pluja els va acompanyar per Alemanya. I a Copenhaguen, ja a Dinamarca, van haver de comprar un casc amb visera calefactable. Encara més al nord, la pluja es va convertir en neu... Fins que un cop arribats a la ciutat sueca d'Uppsala, i davant la situació meteorològica i les dificultats per avançar sobre l'asfalt, en Francis va decidir tornar a casa: "Ens estem ficant a la boca del llop", li va dir a en Manel. Però el de Vacarisses no volia desistir de la seva idea d'avançar fins al cercle polar. Li quedaven 2 mil quilòmetres per davant, acompanyat de temperatures extremes (de fins a 31º sota zero, multiplicades a la baixa per l'intens vent), carreteres glaçades i un mantell de neu inacabable. Arribaria tot sol fins a Nordkapp?

Paisatge
L'Àrtic és l'àrea que hi ha a l'entorn del Pol Nord (el punt geogràfic exacte que coincideix amb l'eix de rotació de la Terra). Inclou les parts més septentrionals de Rússia, els Estats Units (Alaska), Dinamarca (Groenlàndia), Canadà, Islàndia, Finlàndia (la regió de Lapònia), Noruega i Suècia. En la seva major part, el paisatge de l'Àrtic està conformat per un extens oceà cobert per una capa de gel en la qual existeix vida animal i, en algunes àrees, també humana.

L'Àrtic reacciona d'una manera especialment sensible als canvis de temperatura del Planeta. Així, qualsevol petita transformació del paisatge que a l'Àrtic succeeixi, esdevé un senyal d'alarma sobre els efectes provocats per l'escalfament global de la Terra. El més evident és el progressiu desgel d'aquesta àrea. Només una dada: en les últimes quatre dècades, l'extensió glaçada al voltant del Pol Nord ha perdut el 36 per cent de la seva superfície (unes cinc vegades la dimensió de la Península Ibèrica).

Dins de l'oceà Àrtic trobem unes illes, les Svalbard, pertanyents a Noruega, però geogràficament situades molt més amunt que aquest país... ja a mig camí del Pol Nord. La seva ubicació septentrional dins de l'espai àrtic fa que s'hi produeixin els fenòmens de la nit polar (aproximadament entre l'octubre i el febrer, la foscor es perllonga més de 24 hores) i del sol de mitjanit (de l'abril a l'agost, l'astre rei no es pon en tot el dia). El 60 per cent de la superfície de l'arxipèlag de les Svalbard està cobert per una gran glacera.

Fins a aquest territori habitat per poc més de 2.600 persones i dominat per l'illa de Spitsbergen, es van atansar l'estiu passat en Toti Garcia i la Dolors Martí, de Matadepera. "La meva idea és arribar un dia al Pol Nord, però fins avui l'indret més pròxim on he estat són les Svalbard", diu en Toti.

Una les icones d'aquest arxipèlag són els ossos blancs, polars. "És un animal que pot pesar més de 600 quilos; a causa de la seva presència, en qualsevol sortida per la zona que facis, has d'anar sempre armat per repel·lirlo si se t'apareix; nosaltres anàvem amb un guia que duia un fusell", explica.

A la punta nord del món, els dos matadeperencs van navegar en canoes entre glaciars, mentre veien com es desprenien trossos de gel dels icebergs. En Toti descriu el paisatge de les Svalbard com a "brutal", i explica que es caracteritza per l'absència d'arbres; a l'horitzó domina l'anomenada tundra àrtica, congelada durant una gran part de l'any, o de vegades conformada per un terreny rocallós que només admet vegetals de mida petita, com els liquens.

La major part de la població de les Svalbard es troba a Longyearbyen, la seva capital, on hi ha hospital, escola i universitat. El carbó, el turisme i la investigació són les principals activitats a l'arxipèlag, que històricament també ha estat un centre pesquer i balener. La població és sobretot noruega i russa. "És gent molt entranyable, correcta i acollidora", diu en Toti, que ja pensa en tornar aviat a aquest destí ple de puresa.

Altitud
Una gran escultura d'una bola del món, erigida sobre un penya-segat de 307 metres d'altitud sobre l'oceà glacial Àrtic, presideix el cap Nord. Arribar amb la seva moto a aquest punt era l'objectiu d'en Manel González, de Vacarisses, a qui havíem deixat a Suècia, quan li faltaven gairebé 2 mil quilòmetres per arribar al cap Nord i el seu company d'aventures, en Francis, havia decidit girar cua davant del mal temps.

En Manel va posar rodes amb claus a la seva moto i va emprendre el viatge en solitari. La permanent capa de fi gel que cobria l'asfalt captava del tot la seva atenció en conduir. Una hora després, la sensació tèrmica al damunt del seient era de... 60 graus sota zero! "Cada hora havia de refugiar-me a les benzineres i treure'm les capes de roba perquè agafessin temperatura; amb aquell fred era impossible recórrer més de 300 quilòmetres seguits", recorda.

Aquella nit en Manel va dormir a la població de Sundsvall, al centre de Suècia; i l'endemà al matí, un dia de sol radiant, va reemprendre la marxa a 15 graus sota zero. Uns 220 quilòmetres després, el de Vacarisses se'n va adonar que la seva roda del davant estava punxada... i que no podia obrir la caixa d'eines per reparar-la donat que el pany s'havia congelat...

A Umea, un taller de motos li va permetre superar el tràngol. "Allà la gent es feia fotos amb mi perquè es posaven les mans al cap quan els deia fins a on volia arribar tot sol i en moto", assegura.

Malgrat que la visera del casc se li congelava sovint, en Manel va aconseguir fer parada a Rovaniemi, a la Lapònia finlandesa. El Cercle Polar Àrtic era a només 10 quilòmetres. D'allà va partir cap a Inari, "i un ramat de rens va aparèixer corrent en paral·lel a la carretera durant uns 500 metres... per després tornar-se a endinsar al bosc". En Manel recorda "les rectes gelades, els pins coberts de neu, els llacs glaçats... La sensació quan vas en moto per un paisatge així és la d'estar sumit en un silenci blanc, molt profund, molt gran...".

D'Inari a Lakselv; de Lakselv a Honningsvag... i de Honningsvag a la meta d'aquesta llarga ruta des de Vacarisses, Nordkapp; "13 quilòmetres abans de cap Nord hi ha una barrera que passes en comboi, acompanyat, perquè al penya-segat hi ha boira i molt vent".

Amb els ulls humits per l'emoció, en Manel, ja al costat de l'escultura del globus terraqüi de Nordkapp, va respirar profundament i va contemplar el majestuós mar de Barentsz, a l'Oceà Àrtic... i va pensar quanta sort tenia d'haver arribat fins a aquest meravellos punt de "la fi del món".