--
La Belén Zafra i el seu fill, el Pol, que té 16 anys i pateix el tipus C de la síndrome de Sanfilippo.
Asociación Sanfilippo Barcelona

Què caracteritza la síndrome de Sanfilippo? 

31.07.2019 | 04:00

La síndrome de Sanfilippo o Mucopolisacaridosis tipus III (MPSIII) és una malaltia degenerativa, acumulativa, genètica i mortal infantil, reflectida dins del grup de les malalties de dipòsit lisosomal. Els pacients afectats neixen aparentment sans fins arribats els 2 - 5 anys.

La falta d'un enzim (proteïna) en el seu organisme fa que el seu cos no degradi cadenes llargues de molècules de sucre acumulant-les en els lisosomes. Aquestes substàncies s'acumulen en el seu cervell, tornant-se tòxiques i danyant gradualment totes les cèl·lules fins a matar-les. Això provoca, entre altres efectes, un sever deteriorament motriu i mental, provocant-los una mort prematura.

Els lisosomes contenen diferents enzims que ajuden a descompondre i reciclar materials complexos que el cos no necessita. Quan al nostre cos hi falta algun d'aquests enzims, el material que hauria de descompondre s'acumula a les cèl·lules amb conseqüències devastadores per a l'organisme. En el cas de la síndrome Sanfilippo, aquest material tòxic s'anomena heparan sulfat i s'acumula, sobretot, a les cèl·lules del sistema nerviós central, que inclou el cervell i la medul·la espinal, desencadenant deteriorament cognitiu, disfunció motora i, finalment, la defunció.

L'enzim que manca en els afectats depèn del subtipus de la malaltia i del gen afectat. En el tipus A, el gen es denomina SGSH i l'enzim, heparan sulfamidassa. En el tipus B, el gen responsable és el NAGLU i l'enzim, alfa-N-acetilglucosaminidassa. En el tipus C el gen es denomina HGSNAT i l'enzim, alfa-glucosaminida N-acetiltransferasa. Finalment, el gen del tipus D és el GNS i l'enzim, N-acetilglucosamina-6-sulfat sulfatassa. El tipus A és el més freqüent.

"La malaltia es va descobrir els anys 60. L'heparan sulfat s'acumula a molts òrgans, però sobretot al cervell. Per això, és una malaltia neurodegenerativa. Els malalts van perdent les funcions: la parla, la capacitat de reconèixer, la mobilitat... tot allò que han adquirit de petits. L'esperança de vida està al voltant dels 20 anys tot i que alguns malalts poden viure fins als 30 o els 40", explica Mireia del Toro, neuropediatra i coordinadora de la Unitat de Malalties Metabòliques Hereditàries de l'Hospital Universitari Vall d'Hebron.

Els símptomes inicials acostumen a aparèixer entre els dos i els cinc anys, quan comença a observar-se un retard general en el desenvolupament i, fins i tot, la pèrdua de capacitats ja adquirides. Els nens comencen a tenir problemes per a concentrar-se, agafar el son, parlar, moure's...

Els símptomes poden confondre's a vegades amb un retard de la parla o un trastorn del dèficit d'atenció (TDAH) precoç. Si a aquests símptomes els hi afegim uns altres de caràcter físic, com ara infeccions respiratòries i d'oïda freqüents, cabell gruixut i celles poblades, pot tractar-se d'unes Mucopolisacaridosis tipus III o síndrome de Sanfilippo.

Amb el pas del temps, els afectats poden presentar una pèrdua de la parla, hiperactivitat, dèficit d'atenció, problemes cognitius, demència, pèrdua de l'audició i la visió, trastorns del son, trastorns greus de conducta, diarrea crònica, pèrdua motriu (utilització de cadires de rodes), i problemes respiratoris i cardíacs (epilèpsies i convulsions).

"La malaltia és acumulativa. Com més heparan sulfat hi ha, més mal fa, fins que mata la cèl·lula. Els primers anys els pacients tenen un rodatge normal perquè hi ha molt poca acumulació però quan aquesta ja és potent és quan comencen els símptomes", explica Belén Zafra, mare del Pol, un nen terrassenc que té la síndrome de Sanfilippo.

"La incidència en el tipus A, que és el més freqüent, és d'un cas per cada 100.000 naixements. En el tipus C, el del Pol, és d'un cas per cada 1.500.000 naixements", assegura la doctora del Toro.

Donada la seva baixa freqüència, aquesta síndrome és considerada dins del grup de malalties rares. S'estima que a Espanya 70 nens han estat diagnosticats d'aquesta patologia degenerativa incurable que alguns doctors han catalogat com a alzheimer infantil, ja que minva les capacitats cognitives dels nens en afectar el sistema nerviós central.

L'afectació s'hereta generalment per un tret autosòmic recessiu, és a dir, han d'estar presents les dues còpies (del pare i de la mare) del gen mutat perquè es desenvolupi la malaltia. Així doncs, les probabilitats d'una parella portadora de la síndrome de Sanfilippo de tenir un fill malalt tan sols són d'un 25%. Les possibilitats de tenir un fill sa són del 25% i les de tenir un fill portador, del 50%; afectant tots dos sexes per igual. No obstant això, com explica la doctora del Toro, "en alguns casos els pares no són portadors".

Quan en una família salta l'alarma d'una possible malaltia d'aquest tipus, el primer pas és realitzar una anàlisi de sang o bé un d'orina. Confirmada la malaltia, caldrà identificar quin dels quatre enzims és el deficient i, per tant, determinar el subtipus de síndrome Sanfilippo que pateix el pacient: A, B, C o D.

Després de conèixer el tipus de Sanfilippo del pacient, haurà de buscar-se el tipus de mutació que pateix, quelcom important per a dues raons. D'una banda, perquè podrien existir futures teràpies que depenguin del tipus de mutació; i de l'altra, perquè els pares poden beneficiar-se d'un diagnòstic prenatal en futurs embarassos. Pot realitzar-se un test per biòpsia corial quan han passat entre 12 i 15 setmanes des de l'última menstruació. A més, també és possible realitzar un embaràs mitjançant la tècnica de Diagnòstic Genètic Preimplantació (PGD), que implica l'ús combinat de tècniques de reproducció assistida i de genètica molecular i permet detectar anomalies genètiques en els embrions amb la finalitat de transferir a l'úter només els que no estiguin afectats.

En aquest sentit, també cal destacar que a partir del moment en què en una família hi ha un cas de síndrome de Sanfilippo, els familiars tenen dret a fer-se les proves d'ADN per a comprovar si són portadors del gen incorrecte o no.

Avui dia, l'únic tractament disponible per als afectats és simptomàtic. Les teràpies pal·liatives són essencials per a millorar la qualitat dels nens amb la síndrome. A través de sessions de fisioteràpia i amb la contribució d'altres professionals sanitaris es pot aconseguir que la pèrdua d'habilitats cognitives i motores sigui més lenta.

"La cura de la malaltia probablement arribarà en el futur amb la teràpia gènica, que consisteix a utilitzar un viurs per introduir dins del cos unes cèl·lules que porten el gen correcte. Però perquè sigui efectiva caldrà que els malalts siguin encara petits i tinguin el cervell bé", explica del Toro. "Amb la síndrome de Sanfilippo A, ja s'està provant a Catalunya i a Santiago de Compostel·la", afegeix la neuropediatra. "Per Sanfilippo B també s'estan fent coses. En el cas dels subtipus C i D, els estudis estan més endarrerits", diu.

No obstant això, segons explica Belén Zafra, "s'ha fet una anàlisi clínica amb ratolins, una altra amb primats i una altra més amb ovelles que han confirmat que no hi ha toxicitat". "A través de les reunions amb farmacèutiques que hem tingut els últims mesos, n'hem trobat una de Corea del Sud que ens finançarà un assaig clínic amb humans per a la síndrome de Sanfilippo D però no per al tipus C", comenta Zafra, que seguirà lluitant per a una possible anàlisi clínica amb humans per a la síndrome de Sanfilippo C, la que pateix el seu fill, el Pol, que ara ja té 16 anys.

Noticias relacionadas