Mirall, mirallet . . . Volum VIII (L'animació)

Mirall, mirallet . . . Volum VIII (L'animació)

17.07.2020 | 20:32

irall, mirallet, digues... de quina part del cinema clàssic hauria de parlar avui? "Parla del què vulguis, però el gènere més bonic és el de l'animació". Oh! No sé si al mirall li creixerà el nas, però sí que l'animació mereix un capítol a part. El seu naixement precedeix per segles el cinema, ja que la idea d'unir imatges estàtiques per donar sensació de moviment es remunta als dibuixos o gravats de civilitzacions molt antigues. Quina era l'essència? Donar vida a allò que no la té. Aquesta idea és la que va acabar portant-nos al cinema, el qual deu la seva existència a l'animació. El mínim que aquest podia fer era tornar-li el favor.

Pauvre Pierrot es coneix com la primera animació enregistrada de la història al 1892 a França, i va inspirar als germans Lumiére a canviar el món amb el seu invent. Els inicis de l'animació, que ja s'utilitzava feia segles en el teatre d'ombres o amb la llanterna màgica, van ser lents. Els autors i els curtmetratges més pioners van estar a França, amb l'Hotel Elèctric (1908) - del català Segundo de Chomón -, Fantasmagorie (1908) o alguns films de Méliès; i a Estats Units, amb Humorous Phases of Funny Faces (1906). Eren animacions senzilles de dibuixos o fotografies que utilitzaven molt el trucatge de la cinta. La cosa va començar a canviar amb l'animació de 'Gertie el Dinosaure' (1914), on ja s'animava només a partir del dibuix i pel qual es van fer més de deu mil dibuixos.

Poc a poc, el terme "dibuixos animats" es començava a implementar entre el gran públic, ja que es van començar a passar els curtmetratges d'animació als cinemes com a distracció abans de les pel·lícules. I així, la primera gran estrella va ser Fèlix el Gat, de l'estudi Sullivan. Aquest personatge del cinema mut va néixer al 1919 i va tenir un gran èxit als anys 20, però va anar perdent força, primer amb l'entrada del so i després, amb la del color. No va poder competir amb l'aparició de Mickey Mouse, però va instaurar moltes de les bases de l'animació d'aleshores amb el seu ús de la caricatura.

Al 1928 entra en escena Walt Disney. Fa néixer a Mickey Mouse amb 'Steamboat Willie' i marca un punt d'inflexió per l'animació. Començant als anys 20 va ser dels pocs que va entendre la importància dels dibuixos animats i com aquests podien atreure un públic de masses, sobretot a través dels nens. A causa dels riscs econòmics d'aquell cinema tan costós llavors, va arruïnar-se varies vegades abans d'aconseguir el gran èxit del ratolí. De Mickey Mouse hi ha infinitat de metratge, però d'ell recomano veure el curt "Brave Little Tailor". A partir d'aquí, Disney llença les Silly Symphonies i produeix 75 curts animats durant 10 anys, fent-se un lloc privilegiat dins la indústria. De tots ells, en suggereixo sobretot tres: "Arbres i Flors" (1932), el millor per veure la imaginació i les possibilitats d'aquell cinema; "Els tres porquets" (1933), un clàssic que sempre funciona, i "El vell Molí" (1937), on es pot apreciar que l'animació no és tan sols un passatemps i que també pot ser un mitjà d'expressió artística.

Amb tot això, Disney va ser qui va aconseguir industrialitzar l'animació, fins llavors artesanal i poc comercialitzada, i el seu gran èxit va despertar l'interès dels grans estudis, com la Warner Bros o la MGM. Això va fer que s'hi dediquessin més esforços i recursos desenvolupant tècniques noves, com la càmera multi-pla, que va augmentar molt el realisme dels dibuixos, tot i que Jones avisava que "l'animació no imita la vida, la crea".

A finals dels anys 30 s'iniciava el cinema d'animació com coneixem avui en dia amb la primera gran pel·lícula d'animació de la història, "Snow White and the Seven Dwarfs" (Hand, 1937) - en català 'Blancaneus i els Set Nans' - la primera a introduir so i color i que va ensenyar al món que els dibuixos animats podien competir amb qualsevol altra pel·lícula. Disney s'ho va jugar tot a una carta, ja que si el film no hagués tingut èxit, la productora hauria d'haver tancat. Abans de continuar, però, cal parlar de Lotte Reiniger, una altra dona que la història ha esborrat, i que va ser la principal pionera de l'animació avançant-se 10 anys al propi Walt Disney fent el film d'animació més antic que es conserva, "Les aventures del príncep Achmed" (1926). Va dedicar la seva vida a l'animació fent més de 40 films, tots amb tècniques creades per ella mateixa.

Sigui com sigui, Blancaneus va provocar un canvi de xip a com el públic veia l'animació. Va passar a ser més respectada i acceptada com un gènere també adult, no només infantil. Aquesta nova consideració va arrencar una època daurada que duraria molts anys. L'altra gran pel·lícula de la dècada dels 30, fora de Disney, és "Gulliver's Travels" (Fleischer, 1939) - en català 'Els viatges del Gulliver' - de l'especialista David Fleischer, entretinguda i important, tot i els seus defectes i el seu envelliment.

Tornant al monopoli de Disney, la dècada dels 40 arrenca amb el seu gran film musical "Fantasia" (1940), que busca educar als joves en la música clàssica a través de Mickey Mouse mentre sonen les grans obres de Bach, Beethoven o Stravinsky. Poc després i gràcies als grans ingressos que va suposar Blancaneus, també van venir "Pinocchio" (Sharpsteen, 1940) i "Bambi" (Hand, 1942). No cal recomanar-les perquè s'han convertit en part d'una cultura global que arriba a tot arreu, i segueixen sent referència malgrat ser fetes fa 80 anys. A risc de rebre una poma enverinada, per mi Pinocchio és el film d'animació més perfecte que s'ha fet mai, sobre què significa ser humà. I Bambi s'ha convertit en la primera experiència de la mort, el patiment i el plor per milions de nens.

Aquells anys eren temps de guerra i dificultats, així que es van intentar economitzar els costos i fer pel·lícules menys ambicioses o senzilles, com per exemple "Dumbo" (Sharpsteen, 1941), que amb una duració d'una hora, es va convertir en una altre fita cultural; o "The Reluctant Dragon" (1941), que combina la història d'un drac que vol ser bo amb imatges reals de l'estudi de Disney, mostrant el darrere les càmeres i la seva forma de treballar. A aquestes produccions d'estalvi se'ls deia pel·lícules-paquet, i algunes d'elles són 'Cançó del Sur' (1946), 'La llegenda de l'Sleepy Hollow i el Senyor Gripau' (1949), o la que recomano descobrir, "The Three Caballeros" (Ferguson, 1944) - en català 'Els Tres Cavallers' - una petita joia amagada molt brillant i instructiva pels nens, amb l'Ànec Donald de protagonista i que barreja animació i acció real.

En definitiva, la crisis de la II Guerra Mundial va durar uns quants anys i va truncar varis projectes. Entre ells, el projecte de Salvador Dalí amb Disney, qui havia de fer el curt 'Destí' i que Disney va acabar l'any 2002 amb Dalí ja mort. Dalí volia deixar gran part de l'argument a la imaginació de l'espectador: "Si ho enteneu, he fracassat", deia.

Dalí no era l'únic que tenia aquesta manera d'entendre l'animació. Què passava fora de Disney? O tenien el monopoli absolut? En aquella època, Walt Disney va patir una vaga d'animadors, i molts d'ells van acabar deixant la companyia en desacord amb l'estil ultrarealista de Disney. Defensaven una manera diferent de fer les coses i creien que l'animació havia de promoure diferents formes d'expressió artística. Alguns d'ells, com Stephen Bosustow o John Hubley, van crear la UPA (United Productions of America), que va acabar definint un estil únic, més caricaturesc i expressiu, d'un dibuix més esquemàtic o imperfecte, i més barat. Volien diferenciar-se com fos de Disney, i també de Warner i MGM. El seu personatge més conegut és el Mr. Magoo, un avi ric que viu sempre en el desastre a causa de la seva miopia. Sobretot van fer curtmetratges, però, tot i guanyar alguns Oscars amb ells, mai van aconseguir connectar amb el públic com feia Disney, ja que mai van buscar ser comercials.

El mateix passava a Europa, com és habitual en la història del cinema, on també es tenia una visió molt més autoral de l'art i l'animació, exemple n'és l'escocès Norman McLaren, un dels grans animadors experimentals i abstractes. També van destacar els txecs, amb "Ferda la Formiga" (1943) o "La Rebel·lió de les joguines" (1946), una clara precursora de Toy Story.

Pel que fa a la Warner, van ser els creadors dels Looney Tunes, amb els qui van fer molts curtmetratges, a l'estil de Disney amb les Silly Symphonies. En aquesta sèrie de curts van popularitzar els famosíssims personatges com el Bugs Bunny, el Porky, Piolin o el Correcamins, i van introduir l'animació limitada, que simplificava moviments. La figura més important és la de Tex Avery, qui va dissenyar la majoria de personatges i va influenciar a quasi tots els estudis de l'època. Va ser un dels primers a trencar amb el dibuix realista de Disney i va engrescar a la gent a buscar els límits de l'animació: "amb l'animació pots fer qualsevol cosa".

Els curts dels Looney Tunes van començar a passar-se també a la televisió, que als anys 30 agafava força com el nou gran invent, i van arribar ràpidament a les cases de tothom. La televisió va omplir-se de dibuixos de tot tipus i l'animació limitada de la Warner va funcionar molt bé, ja que amb la televisió necessitaven omplir masses hores de contingut, amb preus menors que els de les pel·lícules, així que es van treure colors, detalls, moviments, imatges... la televisió va fer néixer a moltes sèries, a destacar la gran 'Pantera Rosa', del propi Friz Freleng, creador dels Looney Tunes.

Seguint fora de la Disney, també cal parlar de David Fleischer, que ja ha sortit abans i que va formar els Fleischer Studios amb el seu germà, creadors de Popeye o Betty Boop en format curtmetratge, i que van acabar esdevenint grans sèries de televisió al cap d'uns anys. O Walter Lantz, creador del 'Pájaro Loco' i que va treballar amb la Universal, també partícip d'aquest món. Un altre tàndem important va ser el de William Hanna i Joseph Barbera, els creadors de 'Tom i Jerry', produït pel poderós Fred Quimby de la MGM, que es van emetre per televisió durant vint anys des del 1940. Tots aquests exemples són més televisius i no tant cinematogràfics, però les influències i sinergies entre els dos formats ha estat molt gran en aquest gènere.

A l'altra banda de l'oceà, m'agrada parlar del film "Hakujaden" (Yabushita, 1958) - en català 'Panda i la serp màgica' - el primer film d'animació de Japó on hi van treballar més de 13.000 animadors durant 2 anys. Arribava 20 anys més tard que Blancaneus, i amb uns costos econòmics i de mà d'obra altíssims. És una gran pel·lícula tràgica que va inspirar a tot un país, i que és un bon exemple per veure com de difícil i costós és fer pel·lícules d'animació. Pocs són els que ho van aconseguir fer a tot el món durant l'època clàssica. Europa tenia una producció ben baixa i Japó, avui en dia un dels grans líders del gènere, va tardar molt a seguir Estats Units. Destacar el nom d'Osamu Tezuka, considerat el gran pare del manga, pioner de l'animació i creador de 'Kimba, el Lleó Blanc' al 1965, de qui El Rei Lleó de Disney va robar la idea, la historia i els personatges.

Entrem als anys 50 amb el gènere totalment instaurat en el cinema, amb la crítica i el públic com a aliats, i amb tot a favor per fer animació. En aquells anys, tornant a Disney, encara la reina absoluta, hi trobem moltes grans produccions que s'han convertit en universals: "Ventafocs" (1950), "Alicia al País de les Meravelles" (1951), "Peter Pan" (1953) o "La Dama i el Rodamón" (1955), que tampoc necessiten cap presentació. "La Bella Dorment" al 1959 va marcar el final de l'època daurada de Disney i també d'una manera de fer animació. Va ser l'última pel·lícula dibuixada totalment a mà, un procés molt costós que va canviar a partir dels 60, on tanquem l'època clàssica amb la imprescindible "101 Dàlmates" (1961), que va usar per primer cop el copiat i reproducció d'imatges, l'única manera possible de fer el film ja que el número de gossos a dibuixar era massa gran. Aquesta tècnica ja no s'abandonaria.

Per acabar recomanant un film menys conegut, una d'interessant és "Animal Farm" (Batchelor, 1954) - en català 'Rebel·lió a la Granja' - feta a Anglaterra i basada en una novel·la d'Orwell, una crítica al totalitarisme ja sigui comunista o capitalista i a com el poder corromp, un film diferent, més fosc i adult, ple d'animals i de missatges socials.

A mode de tancament, l'animació clàssica utilitzava la tècnica del 2D, on s'animen dibuixos fets a mà, una de les maneres més laborioses i complexes que ha existit mai de fer cinema, i també la tècnica de l'stop motion, on es fotografien milers de vegades objectes reals en totes les posicions per animar-los i donar-los moviment. A partir de 1980 arribaria l'animació en 3D que era generada per ordinador i que alleugerava molt el procés creatiu i al 1995 es feia el primer film d'animació 3D: Toy Story. Des de llavors, l'animació clàssica i el 2D s'han convertit en una tècnica per nostàlgics.

Molta gent veu l'animació i el dibuix com un cinema infantil que deixes un cop arribes a l'edat adulta, però és una visió errònia, ja que normalment les bones pel·lícules del gènere tenen sempre una lectura adulta molt interessant i els adults les poden gaudir des d'un punt de vista diferent però igualment satisfactori. "Fer-se vell és obligatori, però fer-se gran és opcional", que deia Walt Disney. Jo, almenys, li faig cas. I tu? Mira que et diu Quasimodo: "Avui és un bon dia per provar-ho".

M